La meva germana viu sobre la llar de foc. En Jamie té deu anys, una germana gran, la Jasmine, una adolescent rebel, un pare que beu massa , una mare que va marxar casa, un gat, en Roger, i una altra germana, la Rose. Però la Rose fa cinc anys que va morir i ara viu en un gerro, sobre la lleixa de la llar de foc. La seva família s'esquerda. Ara en Jamie veu una oportunitat en un concurs per a joves talents: podrà reconstruir el que s'ha trencat?
Annabel Pitcher. Va néixer al 1982, en un Poblete de Yorkshire (Regne Unit). Segons ella, és un Poblete on hi ha més ovelles que persones. Va estudiar filologia anglesa a Oxford i, un cop llicenciada va treballar en diversos mitjans de comunicación i com a professora d'anglès. I també ha viatjat molt per documentar-se per als seus llibres. Aquesta és la seva primera novel·la.
Text extret de: http://www.lagalera.cat/
Reunió prevista pel dia: 27 de febrer de 2014
L'abric. Publicat al 1842, és un relat breu aplegat al que es coneix com els Contes de San Petersburg. En aquesta narració s'apleguen algunes de les característiques més reconeixibles de la literatura de Gògol, com la denuncia de la burocràcia més carrinclona i mediocre, l'acusat provincianisme de les elits polítiques i administratives i la introducció de l'element fantàstic com a única manera de restablir la justícia social.
El protagonista, Akaki Akàkievitx, és un personatge anònim, sense passat ni futur, algú a qui ningú mai no trobarà a faltar. La seva única i més preuada possessió és un abric nou, que li és robat. Desencisat, lluita contra la incomprensió, la indiferència i una ridícula i incomptetent burocràcia, amb què topa de manera inevitable i de la qual, malgrat tot, s'acaba venjant.
Nikolai Gògol és considerat un dels pares del conte modern i un dels grans noms de la literatura russa i universal. Després d’ocupar alguns càrrecs discrets en l’organigrama funcionarial de SantPetersburg i de fer classes d’història a la universitat d’aquella capital, es dedicà de ple a la literatura. Els seus escrits recullen algunes de les tradicions i llegendes de la cultura ucraïnesa i traspuen una crítica punyent i sarcàstica, amb tocs d’elements fantàstics, envers les classes dirigents petersburgueses i burocràtiques que, lluny de l’eficàcia en l’exercici de la seva tasca, es mouen a la recerca exclusiva del reconeixement i l’estatus social.
Textos extrets de: Gògol, N. L'abric. Cal·ligraf. 2012 i http://www.edicionscalligraf.com/
Reunió prevista pel dia: 30 de gener de 2014
Casa de nines és sens dubte l'obra més traduïda d'Ibsen, la més representada i la més discutida. Nora, la protagonista del drama, abandona el domicili familiar perquè el seu marit no és la persona que ella pensava. De fet, però, Nora deixa la família i la casa perquè no sap qui és. No fuig, no es revolta, tan sols vol "ser", educar-se a ella mateixa. I per això està disposada a sacrificar-ho tot, incloent-hi els fills. L'elecció de Nora -feminisme a banda- és, abans que tot, un acte d'afirmació individual. Com diria Ignasi Iglésias, un "individualisme que tendeix a enrobustir la voluntat, fent-nos més conscients, més forts".
Henrik Ibsen (1828-1906) és el màxim exponent de la dramatúrgia noruega del segle XIX. Després de treballar com a dramaturg i director escènic al Teatre Nacional de Bergen (1851-1857) i de fer-se càrrec de la direcció artística del Teatre Norueg de Cristiania (1857-1862), Ibsen abandona Noruega i inicia un periple que el portarà a Itàlia i a Alemanya, on escriurà una part importantíssima de la seva obra. És el cas de Brand (1886) o de Peer Gynt (1867). A partir dels anys setanta, Ibsen inicia l'escriptura dels drames burgesos de la crítica social a partir dels quals es convertirà en un punt de referència de la renovaió escènica europea: Casa de nines (1879), Espectres (1881), Un enemic del poble (1881) o Hedda Gabler (1890). Són obres que es caracteritzen per l'anàlisi de les tensions entre l'individu i la societat burgesa fent una especial atenció als moviments interiors de l'ànima humana.
Text extret de la contraportada del llibre: Ibsen, H. Casa de nines. Proa, 2004
Reunió prevista pel dia: 28 de novembre de 2013
«Una novel·la excel·lent. Generós i genial, aquest relat intergeneracional d’un pare i un fill que fugen pot comparar-se amb les millors obres d’Irving. És totalment imprescindible.» Financial Times
Dotada d’una càrrega violenta i pertorbadora, L’última nit a Twisted River conté l’autenticitat i l’emoció pròpies de les històries de John Irving. Un món on la infància s’acaba d’una manera abrupta; on l’amor és com una línia en l’horitzó sempre fugissera; on la paternitat és una força gairebé capaç de tot.
L'Ultima nit de Twisted River. En una remota explotació forestal del nord de New Hampshire, un inquiet noi de dotze anys confon la nòvia del policia local amb un ós, amb conseqüències tràgiques. Aquest és el punt d’arrencada d’una llarga fugida per tot el país en la qual el noi i el seu pare es veuen sotmesos a l’odi mortal del policia i a la seva implacable persecució.
Amb un to amarat d’emotivitat, que no exclou moments d’humor, aventures, màgia i realisme, John Irving recrea la peculiar vida com a fugitius de pare i fill durant cinc dècades. Mentre el pare treballa de cuiner aquí i allà, el noi creix, va a la universitat, coneix l’amor i el desamor, l’èxit majúscul i el terrible infortuni. Dels vells temps només els quedarà el record de la vella cabana prop del riu i la fidel amistat d’un valent llenyataire d’abraonades conviccions llibertàries.
John Irving (Exeter, New Hampshire, 1942) és un dels escriptors nord-americans més rellevants. Entre les seves novel·les destaquen El món segons Garp (portada al cinema), Prínceps de Main, reis de Nova Anglaterra (també portada al cinema amb el títol Les normes de la casa de la sidra, guanyadora de l’Oscar al millor guió, adaptat pel mateix Irving), The Hotel New Hampshire, A Son of the Circus, La quarta mà (Edicions 62) i Fins que et trobi (Edicions 62). Una dona difícil ha estat un èxit de vendes arreu del món.
Text extret de: http://www.edicions62.cat
Reunió prevista pel dia: 24 d'octubre de 2013
La meva vida: relats d'un home de províncies. En Missaïl té vint-i-cinc anys i ja l’han fet fora de la feina nou vegades. No suporta haver d'estar-se assegut en una habitació, aguantar amonestacions estúpides, copiar i competir amb una màquina d'escriure. El seu pare, l’únic arquitecte de la ciutat, que mai ha construït una sola casa decent, en canvi, considera que això és un treball intel•lectual. Però en Missaïl, també anomenat el Poca Cosa, menysprea aquesta feina i creu que ni tan sols serveix per justificar una vida ociosa i despreocupada. És per això que decideix no tornar a l’oficina i dedicar-se al treball físic. El conflicte del protagonista que Txékhov exposa, amb una amargor esquitxada de moments còmics, a La meva vida, escrit el 1896 en l’època de maduresa després de consagrar-se com a autor, és el reflex d’una de les seves preocupacions cabdals: el debat entre la necessitat imperiosa i vital de la llibertat i la dificultat d’assolir-la.
Anton Pàvlovitx Txékhov (Taganrog 1860-Badenweiler 1904), fill d’un botiguer, va estudiar a l’institut de la seva ciutat natal. Va cursar estudis de medicina a Moscou, on els seus pares s’havien instal•lat ja feia uns anys. Els problemes econòmics familiars el van portar a escriure cròniques satíriques per fer-hi front. Gran innovador tant en el terreny del relat com en el de la dramatúrgia, els seus contes, com L’estepa (1888), El pavelló número 6 (1892) i La dama del gosset (1899), i les seves obres de teatre, entre les quals destaquen La gavina (1896), L’oncle Vània (1897), Les tres germanes (1901) i L’hort dels cirerers (1903), l’han convertit en un dels autors més importants i influents de la història de la literatura. Una història avorrida es va publicar en aquesta mateixa col•lecció.
Text extret de: http://www.editorialminuscula.com
Reunió prevista pel dia: 23 de juliol de 2013 a les 21.00h
Aiguafang. Som en una Barcelona sotmesa a una quasi constant pluja d'aiguafang que corromp la pedra dels monuments antics, difumina els contorns del paisatge i dificulta el caminar de la gent. És una societat decadent i consumista, de persones avorrides de viure i que converteix les successives onades d'immigrants en mà d'obra esclava.
En aquesta ciutat, tres personatges marginals, l'assassí, l'esclau i l'oreneta, s'observen i se segueixen per intentar salvar-se i, potser, estimar-se.Aiguafang és una novel"la d'atmosferes opressives i de situacions límit. Joan-Lluís Lluís ha escrit una faula crua i colpidora amb esclats de tendresa.
Joan-Lluís Lluís (1963) va néixer a Perpinyà. Ha publicat les novel•les: Els ulls de sorra, Vagons robats, El crim de l’escriptor cansat, El dia de l'os, el relat eròtic Cirera, l'assaig pamfletari Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, i escriu lletres de cançons. És també periodista.
Text extret de: http://www.magrana.cat
Reunió prevista pel dia: 27 de juny de 2013 a les 21.00h
Cròniques de la veritat oculta. Aquest recull de contes és una obra clau dins la narrativa de Pere Calders perquè representà la descoberta, per al públic de la postguera, d'un narrador extraordinari. L'humor i la fantasia propis de l'autor havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, una ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantàstica, que va de Poe a Kafka, passant per Pirandello o Bontempelli. El que en definitiva caracteritza els contes de Calders és una barreja d'imaginació desbordada i de poesia que fa que esdevingui unes magistrals mostres d'enginy, torbadores i divertides alhora.
Pere Calders (Barcelona 1912-1994), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, va viure a l'exili del 1939 al 1962. Amb Cròniques de la veritat oculta (1955), Premi Víctor Català, va reprendre el contacte amb el seu públic. La seva obra literària comprèn especialment narracions breus, iròniques i crítiques com Tots el contes (1968), De teves a meves (1984) i L'honor a la deriva (1922), entre d'altres.
Text de la contraportada del llibre: Calders, P. Cròniques de la veritat oculta. Edicions 62. Barcelona, 2001.
Reunió prevista pel dia: 30 de maig de 2013 a les 21.00h
La radicalidad narrativa de esta obra marca un antes y un después en el universo de la novela gráfica.
Maus es la biografía de Vladek Spiegelman, un judío polaco superviviente de los campos de exterminio nazis, contada a través de su hijo Art, un dibujante de cómics que quiere dejar memoria de la aterradora persecución que sufrieron millones de personas en la Europa sometida por Hitler y de las consecuencias de este sufrimiento en la vida cotidiana de las generaciones posteriores. Apartándose de las formas de literatura creadas hasta la publicación de Maus, Art Spiegelman se aproxima al tema del Holocausto de un modo absolutamente renovador, y para ello relata la experiencia de su propia familia en forma de memoir gráfica, utilizando todos los recursos estilísticos y narrativos tradicionales de este género y, a la vez, inventando otros nuevos. La radicalidad narrativade esta obra marcó un antes y un después en el universo de la novela gráfica, y por ello Maus obtuvo el primer y único premio Pulitzer otorgado a un cómic.
Art Spiegelman nació el 15 de febrero de 1948 en Estocolmo, aunque creció y se educó en EE.UU. Tras estudiar arte y diseño, en 1966 comenzó a trabajar en la Topps Gum Co., empresa con la que colaboró durante casi 20 años y para la que creó ilustraciones para pegatinas y cromos, entre otros productos. De esa época datan por ejemplo sus ilustraciones de La pandilla basura. Coetáneamente, se inició en la publicación de cómics underground, en el que ya comienza a explorar los convencionalismos expresivos del propio medio. También colabora en el magazine de culto Witzend, donde algunas estrellas como Wally Wood, Berni Wrigthson o Vaughn Bodé desarrollan su faceta más personalista.
A partir de 1975, y después de regresar a Nueva York tras una temporada en San Francisco, comienza a trabajar para diversas publicaciones, como New York Times, Village Voice y Playboy, entre otros. Un poco más tarde, comienza a trabajar como profesor en la School of Visual Arts y en 1980, funda junto con su mujer Françoise Mouly la revista Raw. Se trata de una publicación en formato tabloide de clara intención experimental, en gran medida centrada en los propios convencionalismos de la historieta corno lenguaje, a la vez que receptora de las más innovadoras firmas del panorama norteamericano e incluso europeo: Tardi, Swarte, Gary Panter, Ever Meulen, Muñoz y Sampayo, Martí o Charles Burns son algunos ejemplos. Raw influyó en el concepto, diseño y publicación de las revistas de comic pero, sobre todo, consiguió el suficiente prestigio como para despertar la atención del no lector habitual de historieta, y fue en sus páginas donde se publicó originalmente Maus, en forma serializada.
Text extret de: http://www.megustaleer.com
Reunió prevista pel dia: 25 d'abril de 2013 a les 21.00h
Una historia pequeña e intensa sobre la iniciación a la complejidad de vivir, del aprendizaje del amor y los tortuosos y ocultos senderos que conducen hacia la compasión.
«Algunas novelas son como los remordimientos: se abren paso sin que la voluntad del autor pueda impedírselo. Un calor tan cercano, en principio, ni se iba a titular así ni iba a tratar de lo que trata. El tema de la infancia sólo aparecía en la medida en que justificaba el comportamiento adulto de la protagonista. Poco a poco, sin embargo, igual que, en mi ficción, Manuela se ve obligada a retroceder más de tres décadas para llegar a la etapa final de su viaje, para ponerse en paz, yo sentí que era ésta, y no otra, la novela que tenía que escribir para saldar, a mi vez, mis propias cuentas. Uno escribe, al menos yo lo hago, para dotar de sentido a lo que no lo tuvo, y para inventar lo que a la vida se le olvidó. Para ordenar el caos.»
Maruja Torres (Barcelona, 1943) es una de las periodistas más reconocidas de España. Ha publicado dos novelas de humor, ¡Oh, es él! (1992) y Ceguera de amor (1994), un libro de viajes, Amor América (1994), y la recopilación de artículos periodísticos Como una gota (1996). Su novela vagamente autobiográfica Un calor tan cercano (1997) y sus memorias como periodista Mujer en guerra (1999) alcanzaron gran éxito de público y crítica. Con Mientras vivimos, la novela que le valió el Premio Planeta en el año 2000 y llegó a medio millón de lectores, Maruja Torres se consolidó como una de las novelistas más destacadas de nuestros días, hecho que revalidó con Hombres de lluvia (2004) y La amante en guerra (2007). En 2006 recibió la Medalla de Oro a las Bellas Artes por su contribución a la cultura. Esperadme en el cielo, un precioso homenaje a sus grandes amigos Terenci Moix y Manuel Vázquez Montalbán, resultó merecedora del Premio Nadal en el año 2009. Su última novela, Fácil de matar (2011), supuso su primera y exitosa incursión en la novela negra. Columnista habitual de El País y adicta de la red 2.0, su blog tiene más de cien mil usuarios únicos y recibe cerca de cinco mil visitas diarias.
Text extret de: http://www.planetadelibros.com
Reunió prevista pel dia: 4 d'abril de 2013 a les 21.00h
La vida al carreró Midaq és difícil, però més difícil resulta escapar-ne. Envoltada per un ambient miserable poblat per alcavotes ambicioses, dentistes sense titulació, militars enamorats, prostitutes, comerciants avars i individus que cobren per deformar captaires més o menys sans, Hamida, jove i preciosa, busca un futur millor. La seua bellesa captiva Abbas, qui es desviurà per demostrar-li que l’estima amb bogeria; però també atrau Salim, un vell solitari i malcarat –tot i que ric– que li podria concedir tots els desitjos. En aquesta disjuntiva es troba quan apareix en escena un tercer pretendent: el seductor Ibrahim.
El carreró dels miracles és, probablement, l’obra més popular i traduïda de Naguib Mahfuz. La força i cruesa amb què Mahfuz descriu les imatges de la desgràcia i la joia que formen les vides en aquest carreró del Caire han convertit aquesta novel·la coral en una peça fonamental de l’obra del premi Nobel i en un referent de la literatura àrab contemporània.
Naguib Mahfuz (el Caire, 1911-2006) és el gran escriptor de la literatura àrab contemporània. La seua extensa obra literària reflecteix la vida quitidiana al llarg de la història a la ciutat del Caire. De la seua producció cal remarcar, a banda d'El carreró dels miracles (adaptada al cinema en dues ocasions), novel·les com ara Miramar, El cafè del mar o Entre dos palaus, i en aquesta mateixa col·lecció es pot trobar El lladre i els gossos, La maledicció de Ra, Akhenaton, el rei heretge i Radubis, una cortesana en l'Egipte dels faraons. L'any 1988 es va convertir en el primer -i fins ara l'únic- escriptor en llengua àrab distingit amb el Premi Nobel de Literatura.
Text extret del llibre: Mahfuz, N. El carreró dels miracles. Bromera, 2007
Reunió prevista pel dia: 28 de febrer de 2013 a les 21.00h.
