Juliol de 1929. L'escriptor Reinald Virgili, autor d'una novel·la d'avantguarda, publicada i rebuda amb elogis, assisteix a una festa social en una mansió vora el mar, a la costa catalana. La casa és propietat de Berta Canonici, una dona rica, jueva, d'uns 50 anys, que pertany al món de les finances internacionals i que resideix habitualment a París. Uns dies després, Canonici fa a Virgili una oferta singular, estranya i atractiva, que estableix entre els dos personatges una relació secreta. A partir d'aquesta situació, es desenvolupa una novel·la que tracta de dues qüestions intemporals i universals, l'amor i la creació literària, en un argument que s'inicia a la Belle Epoque, i arriba fins a l'actualitat.

Text de la contraportada del llibre: Pairolí, M. El manuscrit de Virgili. La Magrana. Barcelona. 2004

Un home que pateix un infart, un home que dejuna, un home que en vol matar un altre, un home que parla amb els vells, un home que col·lecciona papers i un home que se'ls mira: són els sis protagonistes d'uns relats que ens parlen de vellesa, pietat, amistat, literatura i mort des de la distància d'una veu irònica i descreguda.

Les narracions de Sis homes, escrites amb una prosa precisa i depurada, conviden el lector a instal·lar-se en la tessitura de qui llegeix un poema per assaborir el característic "to Fonalleras" i extreure'n tota la riquesa.

Text de la contraportada del llibre: Fonalleras, J.M. Sis homes. Empúries. Barcelona. 2005

A Prétextat Tach, premi Nobel de literatura, només li queden dos mesos de vida. Tot i que des de fa molts anys la seva misantropia el manté apartat del món, finalment decideix acceptar una sèrie d'entrevistes. Tan sols cinc periodistes tenen la possiblitat de trobar-se amb ell: els quatre primers perden el "combat" dialèctic de manera fulminant, però la cinquena entrevista aguanta, i comença a jugar el joc de l'escriptor.

Si Higiene de l'assassí és un diàleg gairebé del començament al final és perquè no hi ha cap altra forma tan emparentada amb la tortura: les entrevistes es transformen de mica en mica en interrogatoris, duels sense treva en què es dibuixa aleshores un home diferent, paraules que fan via cap als secrets més obscurs.

Text de la contraportada del llibre: Nothomb, A. Higiene de l'assassí. Columna. Barcelona. 1998

Tot partint del personatge literari de l’anomenada “esposa boja” de Jane Eyre, la famosa novel·la de Charlotte Brontë, Jean Rhys li torna a donar vida a L’ampla mar dels Sargassos i en reconstrueix la infantesa, adolescència i lluna de mel fatal que la precipitarà a les golfes de la gran mansió anglesa de Mr. Rochester. Amb senzillesa i una força magistrals, Jean Rhys, una de les figures més importants de la literatura en llengua anglesa del segle XX, aconsegueix transmetre la bellesa embriagadora, màgica i en molts moments aclapadora de les Antilles en una època, la dècada del 1830, quan no feia pas massa anys que s’havia abolit l’esclavitud i les illes s’havien independitzat d’Anglaterra. 

Text de la contraportada del llibre: Rhys, J. L'ampla mar dels sargassos. Edicions 62. 2007

"Em dic Azad Shero Selim. Sóc el nés de Selim Malay. El meu avi tenia molt humor. Deia que era kurd i que havia nascut en una terra lliure. Després van arribar els otomans i van dir al meu avi: "Tu ets otomà", i va passar a ser-ho. Quan l'imperi otomà va caure, es va convertir en turc. Quan els turcs se'n van anar, va tornar a ser jurd amb el regnar de Xeic Mahmud, el rei dels jurds. Després van arribar els anglesos, i aleshores el meu avi es convertí en súbdit de Sa Graciosa Majestat, i fins i tot va aprendre algunes paraules d'anglès.

Quan els anglesos es van inventar l'Iraq, el meu avi esdevingué iraquià, però mai no va comrpendre aquesta nova i mistriosa paraula: Iraq. Fins al dia de la seva mort, mai no va serntir-se orgullós de ser iraquià, i el seu fill, o sigui el meu pare, tampoc. Però jo, Azad, encara era un nen."

El fusell del meu pare és la història real d'un noi que viu les situacions més adverses però que conserva sempre les ganes de viure, l'humor i els somnis. Mentrestant, el seu pare té sempre a punt un vell fusell rus, un cosí ensinistra coloms acrobàtics i un germà lluita a les muntanyes.

Text de la contraportada del llibre: Saleem, H. El fusell del meu pare. La campana. Barcelona. 2005

La genial producción novelesca de James Joyce se inicia, a los treinta y dos años, con la aparición de Dublineses, un extraordinario libro de relatos, publicado por vez primera en 1914. Reflejo acre e incisivo de la vida y costumbres de su ciudad natal de Dublín, en los años inmediatament anteriores a la Primera Guerra Europea, esta colección de cuentos y novelas cortas revela ya la extraordinaria maestría narrativa de su autor, cuya adscripción a los módulos naturalistas del trozo de vida, que les presenta como heredero directo de Maupassant y Chejov, le ha permitido iniciar su producción dentro del género con una autèntica obra maestra.

Text de la contraportada del llibre: Joyce, J. Dublineses. Lumen. Barcelona. 1972

A qui i en quines circumstàncies explica Pereira un mes crucial de la seva vida, l'agost fatídic del 1938? Això no es diu, es deixa a la suposició del lector. Però Pereira és un testimoni precís, i amb minuciositat tossuda explica, com en una declaració, un moment tràgic de la seva existència i de la història d'Europa. Sobre el rerafons del salazarisme portuguès, del feixisme italià i de la guerra civil espanyola, la història commovedora de la presa de consciència d'un vell periodista sol i dissortat.

Text de la contraportada del llibre: Tabucchi, A. Afirma Pereira. Edicions 62. Barcelona. 1995.

"Pnin" está considerada como «la más deliciosa de las novelas de Nabokov» (G.M. Hyde), «la más inmediatamente atractiva de sus obras» (Laurie Clancy) y, posiblemente, la más divertida de toda su obra, tan rebosante de humor. Su protagonista es el profesor Pnin, un ruso de la emigración que se gana la vida dando clases a media docena escasa de alumnos desganados que acuden a su aula como quien va a ver una película de Buster Keaton. Pero los verdaderos enemigos del inefable e infeliz Pnin son los extraños artilugios de la modernidad: coches, electrodomésticos y demás máquinas que, al menos a él, no le facilitan precisamente la vida. Y también los mezquinos intereses y la mediocridad de sus colegas, una pandilla de ambiciosos profesorzuelos que ponen a prueba su infinita paciencia. O los psiquiatras entre los que se mueve la que fue su esposa, una mujer que nunca le amó pero de la que sigue imperturbable y conmovedoramente enamorado. De modo que, al final, el ridiculizado Pnin acaba emergiendo como una figura casi heroica, un ser civilizado en medio de la incivilización industrial, el único que todavía conserva un resto de dignidad humana. Nabokov satiriza aquí un mundo que a él, como emigrado, le tocó sufrir, y pocas veces se le nota tan desenvuelto, tan feliz en el acto mismo de escribir, tan capaz de transmitir el placer que, a pesar de los pesares, le daba el simple hecho de estar vivo.

Text extret de: http://www.anagrama-ed.es/

"Apunts del subsòl" marca un punt d’inflexió en l’obra de Dostoievski. Després de la seva redacció, l’autor esdevé el qui serà el conegudíssim —i reconegudíssim— creador d’obres de la talla de "Crim i càstig", "Els dimonis" o "Els germans Karamàzov". És segurament la primera vegada en la seva obra que Dostoievski centra la seva atenció i, per tant, també l’atenció del lector en el tema del gran pecador. Però el pecador del subsòl és pràcticament, més que un personatge, una mena de declaració de principis vivent, un manifest. La primera part dels "Apunts del subsòl" és un monòleg interior en què l’habitant d’aquest univers particular que és el subsòl posa sobre la taula totes les seves cartes. Se’ns despulla moralment, psíquicament i, si ho voleu, físicament, i ens explica com ha arribat al subsòl, què hi ha trobat i per què hi roman. A la segona part el personatge ens narra determinats episodis de la seva vida que l’han dut on és ara. Escenes concretes que ens haurien d’ajudar a entendre què és el subsòl. Petits quadres que, sovint, ens fan veure un subsòl en tots nosaltres. En aquesta obra, que en certs moments frega la doctrina filosòfica, Dostoievski se’ns enduu més enllà d’allò que ens diu i ens fa baixar, encara que sigui per mirar-nos-el des de dalt, al subsòl, al seu subsòl.

Text extret de: http://www.llibresindex.com