Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Toni Sala respon a "7 de saber"

Toni Sala, escriptor de capçalera a Sant Feliu de Guíxols

Fotografia de commons.wikimedia.org

1.- Faig aquesta feina perquè és una manera de treure's la creativitat de sobre, o sigui una forma de llibertat.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és: escrita.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és la biblioteca de La Caixa, de Sant Feliu de Guíxols, al costat de la Rambla. Molta fusta i silenci, i la bibliotecària. Fa molts anys que la van tancar. M'encantaria poder tornar a treure el nas per aquell espai, veure-ho amb els meus ulls d'ara. També tinc un record molt fort d'una visita amb el meu avi a la biblioteca, encara més vella, del Casino dels Nois, al mateix poble. Ara que hi penso, són com contenidors d'uns altres temps, que estan allà, hermètics, físicament, si és que encara existeixen, i emocionalment - això segur -, de manera que són elles mateixes com un llibre tancat, i ara m'estic imaginant el món com una biblioteca descomunal que té per llibres les biblioteques.

4.- Penso que les biblioteques són molt importants i, en la immensa majoria de poblacions o barris on n'hi ha, els principals difusors de cultura sense restricció de cap mena, i això vol dir els principals difusors de llibertat. En alguna banda he escrit que jo faria esculpir a la llinda de les biblioteques, mirant cap al carrer, una divisa que Dante posa en boca d'Ulisses: "fatti non fosti a viver come bruti".

5.- Un llibre que m'ha marcat especialment és
molt poc, perquè els bons llibres són com les bones persones, és injust fer-ne una escala... Però suposo que Poesia de Carner m'ha marcat una mica més, sí.

6.- Llegir és recomanable per no viure com les bèsties.

7.- I a pregunta que m'hauria agradat que em féssiu és: com t'ho faràs, per contestar aquesta pregunta?

Toni Sala, escriptor guixolenc.

Assistirà el proper divendres 2 de maig, a les 20 h., al Club de lectura de la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols, amb la seva darrera novel·la, Els nois. En el transcurs de la trobada, el poeta Narcís Comadira presentarà el llibre i també s'estrenarà el projecte DE CAPÇALERA en aquesta població del Baix Empordà.

Núria Esponellà respon a "7 de saber"

Núria Esponellà, escriptora i assídua col·laboradora de les biblioteques públiques, assistirà demà dimarts 22 d'abril al Club de Lectura de la Biblioteca Carles Fontserè de Porqueres per explicar el procés de creació de les seves novel·les i especialment de la darrera: Una dona d'aigua

1. - Faig aquesta feina perquè és la que m'agrada més, per damunt de tot; em permet comunicar amb moltes persones d'una manera especial, conèixer lectors, intercanviar opinions i compartir experiències. Escric des que tinc ús de raó, per plaer i per necessitat d'expressar i d'entendre la vida i les relacions personals, tan complexes! Professionalment m'he dedicat a la docència, també de manera vocacional; per escriure, he renunciat a tenir un sou segur i he hagut de superar molts reptes. Per a mi l'escriptura és un camí de creixement personal, un exercici de fidelitat i de compromís.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...
És difícil, gairebé impossible definir-ho amb un sol qualificatiu. En tot cas, puc parlar d'un "estil poètic" que aprofundeix en els detalls i en els personatges; això em diuen els lectors. Intento trobar la paraula justa a l'hora d'expressar sentiments i accions, captar el batec de la vida i descriure a fons tot el que em transmet la natura.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és a la Casa de Cultura de Girona, quan estudiava batxillerat. Em revé la imatge d'una llum groguenca, em veig regirant fitxes als calaixets de l'arxiu, en silenci.

4.- Penso que les biblioteques són espais de calma i de coneixement que han aconseguit transformar-se i incorporar les eines tecnològiques al servei dels lectors.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Anna Karenina de Tolstoi, una novel.la increïble: conté tots els matisos dels sentiments humans.

6.- Llegir és recomanable per tenir criteri propi i aconseguir ser més lliures i no deixar-nos enganyar ni manipular.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Per què no véns a veure'ns més sovint?

Una visita a un club de Lectura Fàcil

UNA VISITA A UN CLUB DE LECTURA FÀCIL, per Núria Martí

No m’hauria pensat mai que el meu horòscop fos un interès per al lector. Però aquesta va ser una de les moltes preguntes que em van fer els assistents al Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca d’Olot, que havien llegit Set dies al llac: quin era el meu horòscop. Cranc. Sóc nascuda al juliol. Ho responc per si algú dels qui llegiu aquesta ressenya també hi està interessat o per si he despertat el cuc de la curiositat. Segons la lectora, els cranc som creatius i això es correspon amb l’ofici d’escriptor. La noia, doncs, va quedar satisfeta.

En tot cas, les ganes de saber més del lector i de les lectores es van fer evidents durant l’hora i mitja que va durar la sessió i, després de conduir la conversa jo mateixa amb preguntes diverses, vaig respondre qüestions més habituals com ara quant de temps havia trigat a escriure la novel·la, d’on havia sorgit la idea o si hi hauria segona part. I vam parlar del final de la història, és clar. Vam parlar de finals oberts i tancats, i de com interpretaven ell i elles com acaba tot plegat. Va ser un plaer veure el seu interès i comprovar com havien connectat amb els personatges. L’amor, l’amistat, la fidelitat, la traïció són aspectes que van néixer de la lectura i que van dur a un debat ben participatiu, fins i tot més de l’habitual, segons va comentar la conductora.


Set dies al llac, que aquest abril apareixerà en euskera i en castellà, és la tercera novel·la que escric en Lectura Fàcil, i a mesura que vaig fent visites a Clubs de Lectura m’adono de la gran necessitat d’aquest format de llibre, que apropa la lectura a moltíssimes persones que tenen algun tipus de dificultat lectora, com ara els aprenents de la llengua. I comprovo també amb satisfacció com aquests lectors agraeixen la visita de l’escriptor o l’escriptora, perquè si bé és veritat que els autors visiten els clubs, és més difícil que un lector de Lectura Fàcil conegui qui ha escrit la novel·la.

D’altra banda, el contacte amb les biblioteques que organitzen els clubs (a vegades amb la complicitat d’altres organismes, com ara el CPNL) sempre és també molt satisfactori, tant si hi vaig a fer una xerrada, com en aquest cas, com si hi faig de professora en un taller literari, com és el cas dels tallers d’escriptura que ara condueixo a la Biblioteca de Santa Cristina d’Aro o a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols.

Moltes gràcies, doncs, al Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, a les entitats que hi col·laboren i sobretot a tots els lectors i lectores, sense els quals no hi hauria escriptors feliços.

Núria Martí Constans

Núria Martí respon a "7 de saber"

Núria Martí Constans, escriptora.

Aquesta tarda a les 7 serà a la Biblioteca Marià Vayreda d'Olot per parlar de 7 dies al llac amb (més de) 7 lectors i ara respon a les nostres 7 preguntes.

1.- Faig aquesta feina perquè respon a una necessitat íntima. Escriure m'allibera i em turmenta alhora perquè representa deixar anar una part de mi, un pes que carrego a l'esquena (moltes vegades de manera no del tot conscient), però també vol dir estar pendent de cada paraula, d'una estructura, d'uns personatges, d'una situació, d'un escenari i d'una ambientació perquè el resultat final sigui creïble i el lector en gaudeixi al màxim.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és:

Segueixo dues línies a l'hora d'escriure: la narrativa en Lectura Fàcil i la que no ho és (això és, en el meu cas, relats i novel·la). Uns adjectius per a les meves novel·les de Lectura fàcil: emotives, realistes, històriques però vigents, apassionades. La meva narrativa curta és irònica, molt breu, actual i incisiva. Ei, o això em penso! Sempre: obra treballada i precisa. Busco que la llengua sigui viva, neta i dinàmica.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és una sala plena de llibres a Blanes. I silenci. La Bilioteca Pública de Girona va ser el gran descobriment quan vaig venir a viure a la ciutat. I m'encantava l'antiga biblioteca de Lletres quan la UdG tenia la seu a l'antic seminari. Gairebé era màgica. Recordo les bibliotecàries parlant fluixet i totes les estones que hi vaig passar estudiant. I aquella mena de balcó de fusta que feia la volta a la sala i que permetia accedir als llibres de dalt de tot.

4.- Penso que les biblioteques són un tresor molt valuós que ens permet accedir a la cultura d'una manera física. Actualment també ofereixen noves tecnologies per accedir-hi, una modernització necessària. I són, a més, lloc de trobada de lectors i lectores a les diferents activitats que organitzen, com ara els clubs de lectura: s'han convertit en gestores i dinamitzadores culturals.

5.- Un llibre que m'ha marcat especialment és...

Bufa! Molts. De petita, la narrativa d'Enid Blyton. De gran, Madame Bovary de Flaubert i Anna Karènina de Tolstoi, dues dones adúlteres amb final tràgic. Totes les heroïnes femenines de Rodoreda que ja no necessitaven morir per haver-se rebel·lat, sinó que tiraven endavant amb la seva càrrega. De fet, de Rodoreda m'apassiona vida i obra. Pilar Prim d'Oller, una altra dona! Un de molt diferent: Lolita de Nabókov, irònic i poètic a parts iguals. Més: la Divina Comèdia de Dante, la poesia de Maragall, moltes de les novel·les de E.M. Forster i les de Jane Austen... Més actual: Lena, de Jordi Coca. I me'n deixo.

6.-  Llegir és recomanable per descobrir nous móns, per conèixer-nos a nosaltres mateixos en un procés catàrtic, per aprofundir en el gènere humà, per imaginar, per compartir allò que has llegit... Per ser feliç.

7.- I a pregunta que m'hauria agradat que em féssiu és:

per què escrius novel·les de Lectura Fàcil? La resposta: perquè més d'un 30% de la població té dificultats lectores i llegir és un plaer al qual hauria de tenir accés tothom. Els llibres de Lectura Fàcil estan escrits amb cura perquè puguin ser llegits per persones amb dificultats lectores ja siguin transitòries o permanents.

Joan Vila respon a "7 de saber"

Joan Vila (Sarrià de Ter, 1953) és expert en temes d'empresa, energia, economia i muntanyisme. Fill de Sarrià, té una fàbrica paperera a Beuda, a La Garrotxa, i en el seu temps lliure descobreix i promociona els camins de la Vall de Camprodon.

1.- Faig aquesta feina perquè... jo no sóc escriptor, sóc enginyer i normalment escriure no se'ns dóna bé. Cansat de llegir bestieses sobre el món de l'energia i de les empreses, l'any 2005 vaig decidir escriure per fer opinió des d'una òptica d'enginyer. Fer pedagogia, en definitiva.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és... En Toni Puigvert va trobar l'adjectiu: eixuta. La veritat és que el meu llenguatge és completament directe, sense recrear res. L'objectiu és explicar coses, a vegades complicades, perquè la gent pugui tenir un visor més ampli d'algunes qüestions tècniques.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és..
. la de Sarrià. Però quan de debó la vaig fer servir va ser quan vaig estudiar a la universitat de Grenoble, per complementar alguns temes interessants. Cal dir que els francesos no saben on són les biblioteques, almenys els universitaris. Tot el que no s'ha dit a classe no existeix.

4.- Penso que les biblioteques són... Un lloc a redefinir. Internet s'ha carregat els llibres, diaris i revistes i, conseqüentment, afecta també les biblioteques. Aquestes han de trobar un espai cultural diferent a la mera consulta de llibres, espai de tertúlia cultural.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat...
Cap. Els meus llibres són gairebé tots de caire tècnic. És difícil que un llibre tècnic et deixi marcat, entre altres coses perquè queda superat al cap de poc temps. Però bé, diré que el llibre Pyrenées em va ajudar a entendre la formació de la carena muntanyenca i em va copsar de forma important.

6.- Llegir és recomanable per... sobreviure. En aquest món tan dinàmic i ràpid cal tenir opinió pròpia de moltes coses, cosa que obliga a llegir. He vist que surten programes que ajuden a llegir a 500 paraules per minut. Cap aquí anem.

7.-  i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...
Per què un enginyer escriu? Més o menys ja la he respost. Als enginyers ens costa escriure, fer-ho exigeix un mínim de disciplina. Malgrat que es pot fer, el nostre vocabulari és limitat. Però bé, del que es tracta és d'expresar idees i això es por fer igual.
 

Damià Bardera respon a "7 de saber"

Damià Bardera, escriptor, assistirà al club de lectura de la Biblioteca Just M. Casero de Girona aquest dijous, 6 de març, a les 19.45 h per comentar  Fauna animal, el tercer dels seus cinc llibres publicats fins ara.

La il·lustració és un retrat fet per Lluís Bosch Martí

1. - Faig aquesta feina perquè ...

No considero que escriure sigui una feina. En primer lloc, perquè no m’hi guanyo la vida; i en segon lloc, perquè és una vocació, si més no en el meu cas. En aquest sentit, no puc no escriure.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

N’hi posaria més d’un. Per exemple: intensa, tragicòmica, cruel, sinistra, tendra, salvatge, mordaç, sorprenent, àcida, inquietant, pertorbadora...

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

No me’n recordo. Quan era petit, no llegia llibres, no m’agradava llegir, i les biblioteques em semblaven espais de tortura silenciosa.

4.- Penso que les biblioteques són...

El sistema de biblioteques de Catalunya és absolutament reeixit. La meva formació com a lector l’he feta, sobretot, a les biblioteques de Girona, Salt i Sarrià. Com que vaig començar a llegir tard (cap als dinou anys) i d’una manera totalment autodidacta, les biblioteques van ser molt importants en la meva formació.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ...

És una pregunta complicada, perquè n’hi ha hagut molts, que m’han marcat, i tots ho han fet de maneres diferents. Per tant, m’estimaria més no esmentar-ne cap, en comptes de dir-ne només un.

6.- Llegir és recomanable per...

Llegir no és recomanable ni deixa de ser-ho, tot dependrà de la persona i de què busqui aquesta persona en la lectura i en els llibres. La lectura és un camí iniciàtic que dura tota la vida, un camí de descobriment i d’autodescobriment. Ara bé, d’una banda hi ha gent que fa aquest camí sense haver llegit ni una sola pàgina, i de l’altra, hi ha gent que llegeix moltíssim i continua amb els mateixos prejudicis existencials de quan era adolescent.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Totes les preguntes em semblen bé, fins i tot les indiscretes, o sobretot aquestes!

Un artefacte perillós

Un llibre és un objecte perillós, això ho saben tots els lectors. Fins i tot Sa Majestat la Reina d’Anglaterra que va definir el llibre, a través de la ploma d’Alan Bennett, com “un artefacte dissenyat per fer esclatar la imaginació”.

Un bon exemple de tot plegat, artefacte imaginatiu i perillós, és Totes les estacions de França d’Oriol Ponsatí-Murlà.

Abans de la seva recomanació permeteu-me una anècdota il•lustrativa del que us dic:

Mireu si és perillós aquest llibre que només llegint la cita que li dóna títol, un vers de Carner, el lector pot patir els primers mals de cap.

La pluja a tot arreu, esbiaixant-se,
veu solament alguna mà que es mou
fregant un vidre de finestra. Plou
a totes les estacions de França.

L’autor situa aquest vers dins el poema “Plou”, inclòs en el recull Cor inquiet, que sabem publicat per primer cop el 1925. El lector es podria quedar aquí però li venen ganes de conèixer el poema sencer i aquí comença el perill.

El lector recerca el poema en l’edició a cura de Lluís Calderer (Ed. 62, 1984) i no el troba. El lector s’emprenya, però per sort té a l’abast les obres completes (Ed. Selecta, 1968) on hi llegeix, ara sí, el poema, justament sota el títol “Plou”.

Tot i així el lector no en té prou i comprova que el recull de l’obra completa és molt diferent de l’edició del 1984. Ara el lector se’n malfia, s’entossudeix de veritat i continua la seva recerca, les seves passes el porten fins a un recull titulat El veire encantat, publicat inicialment el 1933: a la pàgina 41 troba el poema que buscava, el “Plou”, però ara es presenta sota el títol “Serrells interminables”...

El lector plega, ja en té prou si continua així no començarà mai la lectura, i encara menys la recomanació, així doncs ignora la segona cita d’Aristòtil i comença la novel•la.

Un cop acabada, el lector, i ara sí que ve la recomanació!, us pot assegurar que el text és perillós i ho és més a cada pàgina:

Perillós perquè és juganer amb el propi escriptor, amb el lector, amb els personatges i amb la trama que es va repetint en una combinació impossible de protagonistes que es van completant i anul•lant a la vegada.

Perillós perquè a partir d’una notícia apareguda al diari, sobre una maleta abandonada amb vint lingots d’or en un tren regional d’una estació al sud de París, es trenquen tots els límits de la novel•la tradicional.

Perillós perquè l’escriptor no té escrúpols i seria capaç de fer un tall net a la jugular de qualsevol, fins i tot a la seva.

Perillós perquè és irònic i ja se sap que dir alguna cosa amb un llenguatge de significat contrari pot portar algun que altre contratemps.

Perillós perquè tot plegat succeeix un 28 de desembre i ja sabem què passa aquell dia del nostre calendari.

Perillós perquè ha guanyat el XXXIII Premi de Novel•la Curta Just M. Casero 2013. I un premi, atorgat per la Llibreria 22, amb un jurat format per Mita Casacuberta, Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicençs Pagès i Eva Vàzquez, ha de tenir quelcom de perillós, segur!

Perillós perquè l’autor forma part, aquest any, del SAL (Selecció d’Autors Locals) programa que organitza  el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona i portarà l’autor a més d’un dels clubs de lectura de les comarques gironines.

I finalment perillós perquè és el debut de l’autor i el lector ja tremola de plaer somniant en la propera obra.

Bona lectura i vigileu amb el què llegiu, no sigui que us esclati als morros!!!

Mar Bosch respon a "7 de saber"

Mar Bosch i Oliveras (Girona, 1981)

1. - Faig aquesta feina perquè ...

M'agradaria molt poder respondre que escric ʺperquè no sabria fer cap altra cosaʺ però mentiria. La veritat és que des que vaig decidir estudiar Filosofia i Periodime Cultural (quin encert!) he hagut de saber fer de tot per guanyar-me la vida mentre escric. Bé, quasi de tot: He venut llenceria a senyores de l'alta societat i al senyors de les senyores de l'alta societat; he fet de secretària i d'adjunt a uns quants departaments d'unes quantes entitats, he donat classes particulars de filosofia, d'anglès, de llatí, de català, d'informàtica; He fet de mestra, de professora, d'educadora, de formadora, de facilitadora i de tots els noms que tenen aquells que ensenyen coses avui dia. He hagut d'aprendre'm i desaprendre'm constantment en uns quants sectors per poder dedicar-me a allò que voldria fos la meva principal ocupació que és escriure. Intento compaginar-ho i fer-ho tot de la millor manera possible. Però això de ser una navalla suïssa, a vegades, costa. Però continuo fent aquesta feina, precisament per ser fidel a la meva manera de ser.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

No m'agrada gaire posar etiquetes a res. Però la gent, amics i desamics que han parlat d'això que escric diuen que és fresc i sense complexes, aforístic i un punt lacònic, desconcertant, oníric, poètic, estetitzant. Què més? Àgil i enginyós, valent, atmosfèric, fluït, plàstic, ocurrent (estic mirant una bona crítica, amb l'ajuda de la meva àvia que també opina el mateix).

Jo em quedaria amb ""sense complexes"". Si més no és una de les poques pretensions que tinc: no assemblar-me (gaire) a ningú ni seguir (gaire) els cànons de cap escola (en detriment de les vendes o de la reputació respecte la meva professionalitat).

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és a la Casa de Cultura de Girona. Una olor forta, no m'atreviria a dir de què, es movia entre el soroll d'uns extractors inútils. Buscava algun exemplar de la col·lecció El vaixell de vapor (sí, sóc de l'època remota de quan no existia en Harry Potter).

4.- Penso que les biblioteques són bombolles de silenci, refugis espirituals, parèntesis, sales del temps...

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ...

Qualsevol dels títols. De F. Nietzsche. Un gran autor, sovint malentès, que trobo que canalitza fantàsticament la mala baba. Potser em decantaria per Sobre veritat i mentida en sentit extramoral.

6.- Llegir és recomanable per aprendre a escriure.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Per què no t'hem conegut abans? O bé... Ja estàs preparant alguna altra novel·la? Aquesta m'hauria agradat que me la féssiu. Però sort que ara no l'he de contestar.

Moltes gràcies per la teva participació, Mar. Per què no t'hem conegut abans?

Avui, 30 de gener de 2014, a les 18.30 h, Mar Bosch comenta Bedlam: darrere les hores càlides, Premi Just M. Casero de novel·la curta 2012 amb el grup de lectura "Girona i la literatura" a la Biblioteca Pública de Girona

Romanticidi

Carolina Cutolo. Romanticidio.

Original italià Fandango 2012. Edició catalana Proa. Edició castellana Blackie Books.

Totes dues traduccions del 2013 a càrrec de Bel Olid.

Cada cop que ens demanen consell sobre “un llibre divertit, per variar una mica de tanta cosa espessa i tanta guerra civil...” tenim tirada cap algun nòrdic o anglès, tipus Paasilinia o Bennett, per exemple. Però això de l’humor, com la colònia, és molt personal i no sempre l’encertes.
Avui recomano Romanticidi amb els ulls tancats, i us diré perquè.
D’entrada no m'atrau el títol, ni la portada, ni les ressenyes que sempre penso que és millor no llegir, mira tu quina contradicció si jo ara justament n’estic redactant una...
L’escriptora em resultava absolutament desconeguda. Carolina Cutolo sembla un nom sudamericà, però és una autora italiana, amb un cognom d’aquells que solem accentuar com si fos pla i sospito que és esdrúixol. De fet, podria ser de qualsevol indret del món. En aquest llibre, d’italians només hi ha els noms de pila i el fanatisme catòlic d’alguns personatges, tot i que això últim no és patrimoni exclusiu del Bel Paese. Si heu vist la pel•li Camino sabreu una mica per on vaig, encara que aquí no hi ha res dramàtic, per ordre expressa de la protagonista.

Romanticidi és una novel•la breu i lleugera d’unes 200 pàgines. Em va caure a les mans gràcies a la traductora, Bel Olid, de la qual penso que tot el que fa destaca per sobre de la resta.

En plena crisi de diumenge a la tarda, el vaig descarregar i llegir. És exactament el que es necessita en qualsevol tipus de crisi, sempre que tinguis uns pocs euros per pagar, una connexió a Internet, un aparell per llegir-lo, 6 horetes a la teva disposició i algú que et faci el sopar. També i ha altres modalitats, és clar, esperar que obri la llibreria o demanar-lo al teu veí o en una biblioteca pública.

Aprofito el catàleg de les biblioteques de Barcelona per fer un retallaenganxa de l’argument. Justament aquests dies que estic patint per en Schumacher. Ho sento, ja sé que no s’ha de confondre realitat i ficció i hi ha coses més importants per patir:

La Marzia és una cambrera de 25 anys que té una petita obsessió extravagant, un desig íntim inconfessable: morir d’una mort ridícula. I quasi ho aconsegueix quan un accident la deixa en coma. Vora el seu llit d’hospital desfilen parents, amics, amants i enemics... i ella, que els sent a tots, fa una lectura àcida de tot el que diuen i s’entreté atribuint a cadascun la recepta d’un còctel.

En algun puntet fluixeja, però em sembla que ho fa expressament, forma part d'un estil sense més pretensions que passar-ho bé. La història és creïble i està ben resolta, però al mateix temps és surrealista i fa girs inesperats. Els personatges són plans, plens de tòpics, els guapos molt guapos i les chonis molt chonis, i no hi ha grans descripcions, tret de comparacions sucoses com ara "El papa era per a la meva mare el que la gota de vermut és per a la ginebra del Martini Hemingway: no comptava una merda, però si no hi hagués estat, la vida de la mama hauria significat poc més que una ampolla de licor fàcil de trobar a qualsevol supermercat per pocs diners."

No cal fer distincions entre la gran literatura i els divertimentos com aquest, fresc, original, contemporani, sense dificultats en la trama ni el llenguatge. Atrevit, diferent, com tots els llibres que conec de Blackie Books, de fet. Conté referències a altres llibres i peces musicals, un detall que jo agraeixo, i reflexions interessants i sense prejudicis sobre la vida, l’amor, les relacions humanes i el vocabulari juvenil.

Com a valor afegit, inclou un apèndix amb les receptes dels còctels i la seva història.

Llegiu-lo. Val la pena. Hi trobareu una versió light entre Cinco horas con Mario i Hable con ella. Que em perdonin Delibes, Almodóvar i la Cutolo, a qui agraeixo la bona estona que m'ha regalat i desitjo molta sort, molts èxits i una vida tan intensa com jo li imagino.

Maria Mercè Roca assisteix als clubs de lectura

Dins del programa de promoció d'autors locals que porta a terme el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, l'escriptora gironina Maria Mercè Roca va visitar la biblioteca Baldiri Reixach de Santa Cristina d'Aro el passat 28 de novembre i la bibliotecària, Miryam gallego, en fa la següent cròmica al seu blog, que reproduïm aquí.

Durant el 2013 s'hauran dut a terme 33 trobades dels autors amb els clubs de lectura arreu de la província amb Josep M. Fonalleras, Miquel Fañanàs, Núria Esponellà, Eloi Vila, Mercè Saurina, Miquel Aguirre, M. Mercè Cuartiella, M. Mercè Roca, Esther Blanco i Rafel Nadal.

M. Mercè Roca a Santa Cristina d'Aro, 28/11/2013

Aquesta trobada literària també era un d'els actes relacionats contra la violència masclista que s'està duent a Santa Cristina aquests dies, ja que un dels personatges de la seva darrera novel·la Bones intencions, és víctima de maltractaments i decideix començar una nova vida.

Cada un dels protagonistes d'aquesta història s'ha d'enfrontar a la incertesa dels canvis, del desconegut, però estarà sempre envoltada de persones estimades, que l'ajudaran i es deixaran ajudar, perquè en definitiva, tots necessitem segones oportunitats.

En un espai acollidor i envoltats d'amics/gues i admirador/es Maria Mercè Roca ens va desvetllar les raons per les quals havia escrit alguns dels seus llibres, com havia desenvolupat els seus personatges, curiositats del món dels guions de sèries televisives (ja que havia col·laborat en la trama de la sèrie Secrets de família) i fins i tot, va donar algunes pistes sobre la seva propera obra.

Maria Mercè Roca va deixar una sensació d’esperança i optimisme entre els assistents amb qui va compartir una estona de conversa plaent.

Podeu veure la notícia original i més fotografies directament al blog de la biblioteca.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/