Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Cristina Garcia Molina respon a Set de saber

Per primer cop des que es va crear, ara fa 4 anys, una entrevista de Set de saber no la trobareu íntegrament al nostre blog.

El projecte ha EVOLUCIONAT a una versió web més moderna, atractiva i interactiva.

Si voleu saber què diu sobre els llibres i la lectura (i el món en general) l'escriptora CRISTINA GARCIA MOLINA, cliqueu aquí i descobriu el nou format. Us hi esperem!

Albert Soler Bufí respon a Set de Saber

 

 

 

Albert Soler (Girona, 1963) és periodista de Diari de Girona, on publica articles d'opinió des de 2002. Abans havia traballat al diari El Punt, al Nou Diari de vida efímera i desgraciada, i a La Vanguardia, si bé aquest darrer el considera més un exemple de relacions públiques que de periodisme. Els períodes entre una i altra publicació els ha dedicat a llaurar-se un bagatge en totes les professions que li interessen, a saber: "reponedor de ultramarinos" a l'Hipercor, feina que va abandonar al cap d'un dia; lloguer de cotxes per a una empresa multinacional; únic treballador d'un xiringuito situat en una platja nudista; ajudant de camioner; venedor de tiquets de creuers marítims; tarotista telefònic; línia eròtica telefònica.

 

Si voleu saber què en pensa dels llibres i de les biblioteques, llegiu l'entrevista en el nou format de 7 de saber que s'ha publicat avui.

 

 

Montserrat Segura respon a Set de saber

 

Montserrat Segura i Feliu és correctora i escriptora. Està molt vinculada al món cultural figuerenc i col•labora activament amb la Viquipèdia en català editant i corregint. 
La seva novel•la La reina faraó es va publicar al 2014, després de passar per un procés de micromecenatge a través de la plataforma Verkami.
La reina faraó es va comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca Fages de Climent i les usuàries van gaudir moltíssim de la història i del procés d’investigació i d’escriptura escrupolosa portat a terme per l’autora. Avui, 29 d'abril, assistirà al club de lectura juvenil de la Biblioteca Antònia Adroher de Girona per comentar l'obra i moltes coses més amb els joves lectors.

1. Faig aquesta feina perquè...
La feina amb què em guanyo la vida no és l’escriptura d’obres de ficció, però sí que està molt relacionada amb l’escriptura en general. La faig perquè és la feina que m’agrada més i és el que més s’assembla a escriure novel•les, contes i relats. Si la pregunta el que demana és per què escric, doncs escric perquè m’agrada explicar històries.

2. L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...
Acurada! Reviso moltes vegades tot allò que escric, procuro no deixar res a l’atzar i, sense exagerar, consulto, reviso i corregeixo els textos moltes vegades: el vocabulari, les frases, els detalls, i especialment les referències històriques. La Història no es pot alterar en benefici del relat.

3. El primer record que tinc d’una biblioteca és...

El descobriment d’unes lleixes amb llibres en una part de l’escola de Vilanant que no s’utilitzava habitualment. Hi havia clàssics de la literatura universal: Walter Scott, Molière, Louise May Alcott, etc. Em sembla que me’ls vaig llegir tots. Després, quan vaig anar a estudiar a Figueres, a partir dels 14 anys, vaig començar a freqüentar la Biblioteca de Figueres i ben aviat la que en deien de La Caixa. Totes dues, per comparació amb la “biblioteca” que havia conegut al poble, em meravellen per la quantitat de llibres i el fet que me’ls podia emportar. Recordo l’estiu dels 15 anys anant-hi cada dijous (únic dia que hi havia cotxe de línia de Vilanant a Figueres) i proveint-me de lectures.

4. Penso que les biblioteques són...
Equipaments que hi ha d’haver a cada poble i ciutat. Posen la cultura a l’abast de tothom i són dipositàries de molts llibres que potser no es publicaran més i de moltes obres de consulta que no tothom pot tenir a casa. A més, actualment fan de divulgadores i de dinamitzadores de la lectura; per tant, tenen un paper importantíssim a la vida cultural de les poblacions.

5. Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat...

És difícil dir-ne només un. Un que em va marcar a la infantesa és Mujercitas (sí, en castellà!). El vaig llegir més de vint vegades. Avui sé que no és el millor llibre que s’ha escrit, però m’estimava molt la Jo, perquè provava de trencar motlles a la seva manera. Crec que molta culpa de la meva passió per l’escriptura la té la Jo... A l’adolescència vaig llegir La plaça del Diamant. És i serà una de les meves preferides. No l’he llegida tants cops com l’anterior, però Déu n’hi do... La Colometa em fa pensar molt en les meves àvies (una es deia Coloma!). De gran em va fascinar El talent de Mr. Ripley, de Patricia Highsmith, i els contes descarnats i brutals de Raymond Carver. I tot això, deixant-me moltes obres i autors meravellosos i admiradíssims pel camí.

6. Llegir és recomanable per...
Tot!!! Diuen que un dia sense llegir és un dia perdut. No sé si cal anar tan lluny, però sí que és veritat que els dies que llegeixo sóc molt més feliç, encara que la literatura de vegades fa patir i fins i tot plorar. A més, la lectura sempre recompensa: tens més coses per explicar, aprens paraules i expressions, adquireixes coneixements... i saps molt més del món i de tu mateixa.

7. I la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...

Tens més llibres per publicar? Sí: tinc un llibre de relats curts, un altre de contes infantils, un de contes de Nadal per a nens grans... i tres novel•les a mig fer.

www.lareinafarao.cat
www.taldia-unany.blogspot.com

 

Regal de Nadal

La gana estimula la creativitat? És possible.

L'any 2009, la Generalitat editava "El bloc del club", una agenda de lectures original i elegant destinada als clubs de lectura. Es van distribuir generosament, es van utilitzar àmpliament... es van esgotar ràpidament.

Aquest Nadal, a la biblioteca de Maçanet de la Selva es plantegen fer un regal als membres del seu grup, però els magatzems estan buits i l a guardiola escurada. Llavors, inspirats en una idea de la Biblioteca Carles Rahola de Girona, la Montse Barceló s'arma de paper, cola, tisores i molta paciència. I una miqueta d'imaginació, aquell ingredient bàsic que no es compra a les botigues.

Després de 3 dies de feina i 40 € gastats, mireu quins paquets tan bonics a sota l'arbre:

El contingut són 20 llibretes personalitzades amb el calendari i els títols de les sessions dels clubs de lectura, amb espai en blanc per anotacions. Els fulls s'han imprès i s'han enganxat un amb l'altre, cara a cara, com un acordió.

Aquí, encara que de costat, podeu veure'n una mostra en moviment:

Tutorial agenda club lectura 2016.

BONES FESTES, bones lectures, moltes gràcies, Montse... i recordeu que els nostres lectors s'han de mimar cada dia, i els detalls són importants!

"La sala d´estar és un camp de futbol". Ressenya.

Josep M. FONALLERAS. La sala d´estar és un camp de futbol.

Ara llibres, 2015  136 p. (Col·lecció D´On vinc)

És el primer llibre escollit pel club de lectura de "Girona i la literarura" de la Biblioteca Pública Carles Rahola per la temporada 2015/16

Es comenta el dimecres 7 d´octubre a les 18 h.

Cliqueu aquí per trobar l´entrevista que l´autor va concedir a 7 de saber de Llibres i Companyia

De llibres, com de camises, n’hi ha per a tots els gustos i per a cada estació de l´any.

Llegir  La sala d’estar... a l’ octubre és una pluja fina que no fa fressa, que no ho diries, que no és tempesta. Una aigua que no esquitxa, que et va amarant a poc a poc i quan s’acaba saps que no arribaràs a eixugar-la mai del tot.

L’argument és senzill però delicat, vorejant la línia prima entre el record i el “dramon”: tres germans buiden el pis de la mare morta i es destapa la memòria de quan eren petits, un capítol darrere l´altre com si fos un àlbum de fotografies antigues.

Amb l’alarma anti “batallitas” activada i una certa por del “déja vu”, em disposo a capbussar-m´hi en un dia de tardor. Hi inverteixo una hora i mitja llarga. Els noranta minuts de vida que la gent sol perdre amb un partit de futbol, un programa de la tele, omplint els carros del súper, posant-se guapa a la pelu o pedalant dalt d’una bici que no porta enlloc. Passo la vesprada a dins del túnel del temps, xuclada per la màgia de la literatura. De la bona. En Fonalleras coneix la tècnica i l’ha aplicada perfectament.

No feu cas del títol, no vol dir ben res. La sala d´estar és un camp de futbol, és una delícia de lectura i és una caixa de Pandora dels sentiments. Sorprèn. O més ben dit, il•lumina com un flash, posant color a una atmosfera que es preveia sèpia i gris.

L’autor ens regala un relat magnífic, captivador, gens lacrimògen ni grandiloqüent. Ben carregat d’autocrítica i de sentit de l’humor. Original. D’una tendresa sense concessions ni tòpics. Ple d’anècdotes triades, que ara no vull explicar, i un final tan memorable que m’he de treure el barret. Chapeau, que diuen els francesos.

La sala d’estar és una novel•la impecable, fàcil de llegir i impossible d´oblidar. Utilitza un llenguatge ric i espontani, natural, equilibrat. No hi sobra ni hi falta cap adjectiu, la distància és calculada. Escrita en present d’indicatiu, primera persona del singular, conté el punt just de tradició i història, de nostàlgia continguda, d’homenatge a unes persones, uns costums i una ciutat.

Una ciutat que aparentment és Girona entre la Rambla i l’Onyar, sembla ser una autobiografia que transcorre als anys 60 del segle passat. Però va molt més enllà. Remou la seva infància i la teva. I la meva, que sóc dona, d’una dècada més tard. Jo que vivia tan lluny, sobre un riu més jove, amb uns altres pares. Tu que estudiaves a les nacionals. Ella que no jugava amb madelmans. Aquell veí que viu tot sol i no li agrada l’esport. Parla d´una família concreta i també de tots nosaltres. Compartim molts dels aspectes que en Fonalleras retrata, perquè formen part de la identitat humana, personal i universal. Partint del més íntim i indubtablement local, té la validesa eterna d’una gran novel•la.

Si ho llegeix un estranger, de religió no cristiana, d’un país on no hi ha aigua, ni hi ha mar ni hi fan brunyols, si ho traduïm a una noia de l’altra punta del món... els farà el mateix efecte? Es podran emocionar?

Jo sé la resposta. Llegeix-lo, compara... i si no te n´enamores, et retornem els diners.

Esther Suriñach. Lectora i bibliotecària.

Mariona Masferrer respon a Set de Saber

Mariona Masferrer i Ordis és psicòloga i escriptora d'orígens escalencs.  Autora d'El fil d'Arianna, El cosí de Cuba, Màxima, A punt de neu i Origen Tambakunda, entre d'altres.

1.- Faig aquesta feina perquè m’apassiona. Un bon dia -tenia més de quaranta anys- vaig haver de prendre una decisió difícil, tancar el meu despatx professional i seguir el marit a una altra ciutat però allò que em resultava dolorós, finalment, m’ho vaig prendre com una oportunitat de disposar del meu temps per fer el que em venia de gust i em va sortir un llibre, El fil d’Ariadna. A partir d’aquí ja no he pogut, ni volgut, parar mai més.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...Humana. Potser no és l’adjectiu més adient per definir un estil d’escriptura però és el que em ve al cap; tinc vocació d’escoltar les persones i entendre perquè són com són i fan el que fan i potser també perquè tinc una mica de pudor de repetir els que m’han dit els crítics i lectors, sigui el que sigui que ho diguin els altres.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

Al col·legi de les monges alemanyes hi havia un servei de biblioteca. Hi vaig entrar per primer cop, emocionada, i me’n vaig endur Los viajes de Kásperle de Josephine Siebe que em va dur als boscos de la Selva negra de la mà d’un ninot entremaliat. Al cap dels anys, aquell llibre aparegué en un mercat de vell i em serví per acostar el menor dels meus fills a la literatura; cada vespre llegíem un capítol, un i prou, i compartíem la millor estona del dia.

4.- Penso que les biblioteques són necessàries. Un racó de pau, Un niu de saber. Una connexió amb altres móns. Un punt de trobada. Un nucli d'expansió de la cultura proper i accessible que hauria de tenir tot el suport que mereix.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Tenia divuit anys i el vaig agafar amb reticència perquè la professora de literatura no n'havia parlat amb gaire respecte, però em va sorprendre que aquell llenguatge fantasiós i exagerat d'un autor caribeny em resultés tan clar, tan proper i tan real com si sentís parlar el meu pare, un empordanès apassionat i metafòric però arrelat a vida.

6.- Llegir és recomanable per saber. Per no estar mai sol, per no avorrir-se mai i per anar sempre una mica més enllà en el coneixement de les coses.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

És veritat que escriure un llibre és com tenir un fill? Per respondre que no, home, on vas a parar!, un fill és un fill i un llibre és un llibre! I mentir perquè en el fons penso que sí que els dos fets s'assemblen, al menys en la gran dosi de desig que hom hi diposita per donar-lo, després, al món i deixar-lo fer, tot sol, el seu camí.

Després vénen els anys

Ressenya del llibre Després vénen els anys, de Maria Folch (Drassana, 2014)

Fa un temps, abans del Facebook, qui volia compartir continguts a la xarxa sense saber programar disposava d´una eina personalíssima, fàcil, propera i molt útil que eren els blogs, com aquest mateix que estic fent servir ara.
Per a mi, van significar la democratització de l´escriptura, la participació massiva oberta a tothom i la porta a tot un món i a persones molt profundes.
A El meu país d´Itàlia, hi havia una Marieta que em tenia enamorada per la seva sensibilitat, pels records comuns explicats amb detalls magnífics, per la qualitat de l´escriptura i l´interès del que explicava, sempre, ja fossin grans fets humans o cosetes ben petites.
Després va arribar FB, vam aparcar la resta (jo sí, ella no). Vam començar a surfejar amb xorrades i a perdre el son per l´extinció dels lemurs de Madagascar o discutint si un vestit és blau o groc. I també va tenir lloc la invasió dels autobombos.
Quan la Maria va anunciar que havia publicat un llibre, jo vaig reaccionar al contrari del que s´espera de mi. En comptes de donar-li suport per tot el que ja havia demostrat amb centenars de posts, vaig participar en el Verkami com si fos un impost revolucionari, vaig desar el volum a la cua de la llista d´espera i vaig desactivar les seves notificacions. Greu error. Jo confesso. Mea culpa.
Estic parlant de Després vénen els anys, editat per Drassana a finals de l´any passat. Em vaig saltar la presentació a Barcelona perquè em coincidia amb una altra invitació i vaig preferir el boig conegut que la sàvia per conèixer. I quin greu que em sap.
Ahir vaig començar-lo sense massa entusiasme i aquest matí me l´he acabat sense respiració, abans d´esmorzar, renunciant fins i tot al cafè, oh sacrilegi!
Bé. No podré dir que he descobert una joia amagada, perquè el que he estat fent durant uns mesos és exactament al revés, amagar-me d´una joia que tenia davant dels meus ulls. I ella insistia, en aquella línia tan prima que separa les pesadetes de les grans lluitadores. La Maria és de les segones, us ho asseguro jo, i tindrà grans recompenses, espero!
L´argument de la novel•la feia olor de déja vu: historiadora entrevista supervivients dels desastres bèl•lics del segle passat. Quina mandra, em pensava que seria un más de lo mismo de la Guerra Civil. Foto a portada que toca fibres i, per més inri, ambientat a l´Alguer! Alarma tòpics mode on, la meva illa estimada, “giù le mani” que diuen els italians, una terra que no es toca, material sensible per a mi.

Que equivocada que estava!

A cada pàgina anaven caient els prejudicis com pedregades a sobre el meu cap. M´he trobat amb una història palpitant entre les mans. Ben documentada, equilibradíssima, rodona i meravellosa com només surten les coses fetes amb el cor i el cap. Un luxe. Un secret inconfessable. Una sorpresa. Una delícia. Una excepció. No tinc prou substantius per explicar-ho. Una lliçó d´Història en majúscules (quanta falta que ens fa) i en minúscules, d´aquelles que explicaven les àvies quan a les cases encara hi havia diàleg i hi havia generacions, i àvies, i històries, cases, valors i records. Una novel•la tan ben treballada que costa de creure que sigui una opera prima. Segur que aquest tros de dona fa molt de temps que escriu en somnis, o n´amaga en els calaixos, o va viure una altra vida, no ho sé pas. Una vida feta d´exilis, naufragis i ciutats mirades des de la perspectiva dels seus habitants autèntics, això sí.

El llibre comença amb la Blanca netejant carxofes, potser un homenatge subtil i valent a Castelló de la Plana, una ciutat poc literària fins ara:

Ho té tot preparat, la verdura i la carn tallades, tot en platerets arrenglerats a la lleixa de la cuina, com si fóra per a un programa de la tele

Després es va cuinant tot fent xup xup amb ingredients de primera, ben dosificats, els minuts que calen i el repòs final. Els personatges són intensos sense gaires descripcions, les paraules justes, la tècnica mixta, la sal adequada: retalls d´hemeroteca, correus electrònics, descripcions directes, detalls molt poètics, denúncia moral. Realitat i ficció ben remenades. Molta “xixa” per aprendre i per pair.
No juga amb els sentiments, però els sentiments condueixen.
No manipula el llenguatge, però que bé que sona i quina harmonia, i quin gust que dóna anar-ho llegint. Tan natural. Tan potent. I tan agre i dolç i tot. I tan dur a la vegada. Si us ve plorera digue-me si és de pena o ràbia o goig o què.

És molt injust que els grans èxits editorials passin per alt meravelles com aquesta i triomfin obres fluixes sense rigor, ni carn ni peix, que semblen fetes per encàrrec i aporten ben poca cosa a la literatura i a les persones que comercialitzen aire per omplir bunyols.
Reivindiquem més Maries (Folchs i Alicarts), més Micheles, Antoniettes, Pines, Giulios, Fabrizios i partisans. Que hi hagi noves edicions i traduccions d´aquest llibre, si us plau, perfa, prego, please. I més confiança com la que em va faltar a mi, oportunitats quan es mereixen, i algun premi si s´escau.

Enyorem els llocs on vam ser perfectament feliços

diu la Blanca a la pàgina 208. Al contrari de Pavese, que afirmava que no hi ha res de més inhabitable. És per això, que serveix, llegir i escriure. Per burxar en els atles de la vida, viatjar-hi en el temps i en la distància, i trobar la fòrmula de la felicitat, per molt contradictòria o amagada que sembli.

Gràcies, Maria, per tot el que has escrit fins ara i per tot el que faràs, ja ho sé.

Reconvertidament,
Esther

Maria Folch Segarra (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Treballa en una organització internacional a Ginebra. Aquesta és la seva primera novel·la, amb un títol que prové d´uns versos de Gabriel Ferrater. Esperem sincerament que no sigui l´última.

Joan Boher respon a "7 de saber"

Joan Boher, conegut narrador d'històries per a petits i grans, s'estrena com a escriptor amb Obre'm la nevera i et diré qui ets (Stonberg editorial).

Avui, 22 d'abril, el trobareu a la biblioteca pública de Castellfollit de la Roca a dos quarts de sis explicant als infants La llegenda de Sant Jordi i a dos quarts de nou animant la revetlla amb Contus Interruptus per a adults.

 

1. - Faig aquesta feina perquè la vida m´ha fet així.

De fet, quan em demanen quina és la meva feina, no tinc gaire clar què haig de contestar. Treballo en el camp de la narració oral, la dinamització de la lectura, l´escriptura i realitzo diferents tallers de formació.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és FRESCA.

Crec que molt sovint la literatura cau en una reflexió excessiva i sembla més aviat un mitjà per a l´exteriorització dels dimonis interiors de l´autor que no pas un instrument de gaudi al servei del lector. Borges, un autor gens popular, defensava aquesta recerca del plaer literari.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

Recordo la biblioteca del meu poble, Sant Pere Pescador. Era biblioteca, casal d´avis, sala d´actes... jo no tenia clar quin era el funcionament de la biblioteca així que si m´agradava algun llibre el robava i després el tornava.
Ara veig que les visites escolars que es fan a les biblioteques tenen una gran utilitat, cal explicar als nens que no cal robar els llibres. Clar, que robar-los, és molt més emocionant... caldria tenir en compte aquest recurs com a sistema d´animació a la lectura.

4.- Penso que les biblioteques són un element necessari en el nostre sistema cultural. Crec que -tal i com estan plantejades- en un futur quedaran obsoletes. Em refereixo que no serà necessari anar a la biblioteca perquè ja existiran les biblioteques on-line. De fet, a dia d´avui, això ja és possible. Possiblement, en el futur caldrà pensar les biblioteques com a espais on conèixer els llibres i realitzar múltiples activitats culturals, coses que no es poden fer per internet.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat, sens dubte,  Rayuela de Julio Cortázar. És un llibre diferent que provoca amor i odi a parts iguals. Ho entenc perfectament. Cortázar escriu, entenc jo, en contra de la novel·la tradicional on s´explica una història amb inici, nus i desenllaç i on tots els elements són fàcilment comprensibles pel lector.
Cal doncs deixar-se portar pel joc literari que planteja l´escriptor i no flagel·lar-se si hom es troba fragments que no entén.
Una vegada, en un club de lectura, un lector m'explicava que  El nom de la rosaUmberto Eco era molt difícil perquè hi havia fragments en llatí. Te´ls saltes, no hi veig el problema.

6.- Llegir és recomanable per...

Llegir és l´esport de la ment, no l´unic, però sí el més complet. Vivim en una societat que dóna molta importància al cos i oblida el coneixement, la fantasia i la creativitat. Només cal fer un estudi comparatiu en el centre de la nostra ciutat: quantes botigues de roba interior femenina trobem? I quantes llibreries? Queda clar, doncs, quines són les prioritats i interessos de la nostra societat.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Per què hauríem de llegir el teu nou llibre Obre´m la nevera i et diré qui ets?

Perquè tots hem estat joves i sempre és bo recordar aquella època en que vivíem amb poca cosa, l´amistat era tot el que teníem i la nostra preocupació principal era si l´endemà tornaríem a veure la persona que ens agradava. Tota la resta de necessitats que hem construït amb els anys són supèrflues, és en aquest sentit que de tant en tant cal recordar i reviure el que és bàsic. En fer-ho, ben segur que un bon somriure ens il·luminarà la cara.

Josep Maria Fonalleras respon a "7 de saber"

Josep Maria Fonalleras ha assistit als clubs de lectura de les biblioteques de Sarrià de Ter, Roses, Vilobí d'Onyar, St. Gregori, Tossa de Mar i Sant Pere Pescador per parlar amb els lectors de Climent.

1. - Faig aquesta feina ... no sé gaire per què. Ningú no espera que jo escrigui, excepte jo mateix, que m'hi trobo i vaig fent. Com que no és imprescindible, acaba essent necessari.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

Això pla és difícil. Un sol adjectiu? Formal. En el sentit de subjecció a la forma com a categoria fins i tot moral. En tot cas, vull dir, preocupat per la forma, per l'estil. Qualsevol història, qualsevol pensament, ens arriben a través de la manera com ens arriben.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és de petit, amb el meu pare, a la Biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. Hi remenava tintins i ell remenava diaris i llibres sobre medicina i sobre filosofia. Sobre la mort, per ser exacte, des de la filosofia i la medicina.

4.- Penso que les biblioteques són un calaix, un armari, una calaixera, una còmoda. Un recinte i un receptacle. Un tàlem on es consuma l'amor i on es practica la poligàmia (sempre literariament, és clar)

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment el vaig llegir quan estudiava batxillerat i ara encara hi penso, tot i que no sé on és. Era la traducció castellana de Retrat de l'artista com a cadell, un recull de narracions del poeta Dylan Thomas.

6.- Llegir és recomanable per respirar.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és quin llibre estàs escrivint ara? Tampoc no l'hauria contestat, que consti.

Oriol Ponsatí-Murlà respon a "7 de saber"

 

Oriol Ponsatí-Murlà visita avui el club de lectura de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres per comentar Totes les estacions de França (premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2013).

Des que el conductor del club, l'Albert Carol, féu una ressenya per a aquest blog a començaments d'any, tothom està impacient per dir-hi la seva. Per tal de conèixer una mica més l'autor, li hem demanat que ens contesti les preguntes habituals de la nostra entrevista.

1. - Faig aquesta feina perquè ...

No sé exactament quina feina faig. Escric, tradueixo, llegeixo, maqueto, recito, faig classes i conferències, preparo albarans i carrego llibres amunt i avall. Si faig totes aquestes coses en lloc d'una o dues i prou, com la gent normal, deu ser perquè vaig néixer l'any 1978.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...divertida (perquè jo m'hi he divertit molt, escrivint-la). Però és clar, la meva experiència d'escriptor no ha de coincidir necessàriament amb l'experiència del lector.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és la de l'institut Jaume Vicens Vives. Feia tantes campanes com podia per passar-m'hi estones.

4.- Penso que les biblioteques són un termòmetre de civilitat.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ...

Necessito rellegir, com a mínim una vegada a l'any, l'Odissea d'Homer en la traducció de Carles Riba.

6.- Llegir és recomanable perquè llegint ens barallem amb la paraula. I la paraula ens fa persones.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és ...

Com et sembla que haurien de ser les biblioteques del segle XXI?

Si us heu perdut les sessions de club de lectura amb l'autor que ja s'han dut a terme a les biblioteques Allende, Adroher i Pública de Girona, podeu anar a Calonge el gener i a Tossa de Mar el mes d'abril de 2015.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/