Ressenya de :  "L'amo", de Miquel Adam. L'Altra editorial, 2021

PÓQUER D'ASOS!

Hi ha llibres crispeta, llibres bombonet, llibres bistec que fan bola, llibres soufflé que es desinflen. "L'amo" és un llibre carxofa: punxa i amargueja, però conté un cor tendre i sa. O si ens posem primmirats, fins i tot és un peix globus, una raresa molt cara que conté un verí mortal i només una mà experta el pot manipular.

Neix, alfabèticament parlant, encapçalant totes les llistes, tant si fas la cerca per autor (Adam), per títol (Amo), per editorial (L’Altra) o per matèria (Assetjament laboral). Ara bé...serà suficient aquest póquer d’asos inicial perquè s’enfili al podi dels més venuts?

Juguen en el seu equip la centralitat i la relativa fama de l’autor en les lletres catalanes recents. Miquel Adam és barceloní, coneix el "mundillo" editorial pam a pam i ha picat pedra molt dura a través de blocs, xarxes socials, fires, contactes, visites i més.

Puc dir, sense pecar de vanitosa, que he llegit tota la seva obra, perquè només ha publicat dos llibres: "Torero d’hivern" (a Edicions de 1984 el 2015) i "L’amo", que surt avui a les llibreries de la mà de l’Altra editorial.

Adam tindrà minuts de partit durant aquesta Setmana del Llibre. Va saltar als mitjans fa poc com a impulsor de la iniciativa de lliurar llibres antifeixistes a la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i forma part del planter d’autors novells amb la seva primera novel·la.
Quina mania de diferenciar el relat curt de la novel·la (com també li estan fent a la Carlota Gurt i li faran aviat a la Cristina Garcia Molina). I quina obsessió quantitativa!

He llegit "L’amo" perquè formo part del cercle de prescriptors molt envejats al Twitter amb el privilegi de rebre llibres gratis abans que surtin a la venda -una altra font de polèmiques que ens hauríem de fer mirar, per cert- . Agraïment etern. Quin honor i quin encert quan els professionals tracten les bibliotecàries com una baula més d’aquesta complexa cadena que és el món dels (oh, sorpresa) LLIBRES!

Puc assegurar, sense por d’equivocar-me, que "L’amo" viurà aviat a les biblioteques públiques i a les cases de la gent. Formarà part de l’espècie rara avis, secció inclassificables. Nodrirà paladars exigents, no apte per al gran públic que busca "fast food" de satisfacció immediata i calories buides. Entrarà a les nostres biblioteques per la porta gran i ens servirà per enriquir la diversitat biològica de les prestatgeries. Hi ha nivell!

"L’amo" és un llibre de lectura pausada, que manté el lector oscil·lant entre la incredulitat i la nàusea, entre la indignació i la intriga, entre el somriure i el plor. Cal degustar la bellesa de cada paraula i sobretot el substrat impressionant on clava les arrels. En aquest sentit, us recomano el compte d’instagram miquel_adam_: diferent, honest, lliure d’egos i autobombos, font de referències molt llaminera per a amants de la literatura. Les citacions literàries incloses en el relat són un massatge per a les neurones. Només el fragment inicial de la novel·la, extret d'una entrevista a Faulkner, ja val els 18 € que pagareu a la llibreria.

L’argument de "L'amo" és molt senzill: Ludvik Slaby, cap de premsa d’una editorial de Praga, explica en primera persona les seves penes laborals i com ha passat a esdevenir, per por de la crisi econòmica, de cavall de cursa a cavall de tir. Quantes renúncies i humiliacions pateix cada dia. Com condiciona la feina la seva vida personal. Com pot ser de fastigós un cap sense escrúpols que només busca diners.
No és, per tant, un llibre agradable. Confesso que m’ha costat durant quasi 100 pàgines. Finalment, he superat el malestar gràcies a un estil molt estimulant (adjectius, símils, repeticions, frases de llargada proustiana, estructura dels capítols, les citacions que ja he dit) i sobretot he respirat quan l’autor comença a introduir detalls de caire familiar, el petit toc de sucre que corregeix l’acidesa del plat. Molt necessari.

La lectura ha aconseguit, posats a fer confidències, que no mengi més bull blanc. Ara soc vegabullblanquiana...però això ja és un altre tema.

Adam se’n va cap a Praga com ho hagués pogut fer a qualsevol altra ciutat. Només li calia estudiar el mapa de la xarxa del metro. Però aquest exotisme m’ha fet reviure un vell amor cap a Hrabal i "Una solitud massa sorollosa", escrita el 1976 i publicada en català el 1989 amb traducció de Monika Zgustová. També descriu la misèria d’un premsador de paper de la mateixa ciutat que ha de conviure amb les rates i altres angoixes. Un monument que caldria reeditar, aprofito per reivindicar-lo.

Què m'aporta "L’amo" i per què el recomanaré als amics? Per la gimnàsia mental. Perquè el trobo original. Perquè és valent i és irònic i ens convida a cridar fort. A vomitar la ràbia. A definir les nostres prioritats i els nostres límits. A no forçar més la capacitat de sofriment. A reconèixer que l’emperador va despullat i ja no som criatures. A valorar, en definitiva, si això és un home (Primo Levi permettendo).

Esther Suriñach

Bibliotecària