"Frederick", de Leo Lionni (1963) Editat per Kalandraka en català des del 2006. 

En Frederick és un ratolí que, mentre la seva família treballa arreplegant nous, blat i fruita per l’hivern que ha de venir, es dedica a recollir raigs de sol, colors i paraules. Per quan faci fred, per quan els dies siguin grisos, per quan s’acabin les ganes de xerrar.

Aquest serà el tresor més important quan tot canviï i no hi hagi gaire cosa per menjar, per quan calgui estar tancats i ja no es pugui parlar del quotidià. Llavors el nostre ratolí poeta serà l’heroi, perquè serà l’únic que sabrà omplir i escalfar els cors amb paraules.

Un clàssic del confinament, però que tan sols és un conte. Només els humans som capaços d’explicar-nos històries. No hi ha cap més animal que ho pugui fer. Nosaltres som capaços d’explicar-nos el passat, d’imaginar-nos el futur o d’inventar-nos coses sense cap relació amb la realitat i donar-li forma amb paraules. Ho explica magistralment el llibre de Pep Bruno i Andrea Antinori: “Contar” (A Buen Paso, 2019).

Som els únics animals capaços d’enviar un coet a la lluna, de fer respiradors artificials i d’operar-nos el cor els uns als altres. I també, també, també som els únics capaços d’oblidar cada dia un parell de vegades com a mínim que estem deixant morir gent a la terra i al mar i de creure que aquell paper anomenat bitllet de banc val per alguna cosa. Som capaços de la major grandesa i de la més espectacular misèria. D’explicar-nos coses que ens fan feliços i de creure’ns coses que ens fan uns desgraciats. Uns cracks, vaja...

L’altre dia - ja no sé quin, ja m’enteneu- vaig llegir en un d’aquests missatges per whatsApp una cosa que ens hauria de fer reflexionar. Quina casualitat, deien, que dibuix, música i gimnàstica, tres de les assignatures considerades les menys importants, amb menys hores lectives a l’escola, siguin en aquests moments les que més recomanen els experts per tal de mantenir certa salut mental i física. La literatura no hi constava ni aquí. Potser és la maria de les maries. La més avorrida de les maries. No ho sé, en tot cas això és un altre debat...

Tenim les prioritats mal jerarquitzades. O potser tot és una maniobra encaminada a deshumanitzar-nos cada cop més, a carregar-se el nostre esperit, crític anava a dir però potser ho hauria de deixar en esperit, així a seques. A fer-nos només graons d’aquesta cadena, maons d’aquest mur que s’alça davant els nostres ulls impedint-nos veure on hi ha l’autèntica vida, aquesta que se’ns escapa mentre intentem sobreviure arribant a final de mes.

No és que vulgui exaltar l’ociositat, però sí crec que hi ha una pila de contradiccions flagrants. La societat té la capacitat de fer-nos creure que és imprescindible que siguem productius i també ens fa creure que som molt i molt importants. Però ens paga i ens tracta com si no ho fóssim. I aquesta contradicció, lluny d’indignar-nos i fer-nos rebel·lar, fa que ens passem la vida justificant la importància del que fem, fins que ens ho creiem i es converteix en la nostra funció vital.

La nostra és una professió majoritàriament femenina. I ho dic amb tot el sentit pejoratiu que pugui tenir aquest adjectiu. Les bibliotecàries som el funcionariat amb pitjor horari de tots. Dissabtes i hores nocturnes formen l'horari habitual. Som de les més mal pagades de l’administració pública. Cap possibilitat de conciliació familiar, malgrat que la majoria som dones i per tant serem curadores de fills i/o pares. Per què? Perquè poden. Perquè ens ho deixem fer. I amb tota la convicció que si ho fem a gust, ja està. Fa pocs dies m’ho deia una estimada amiga i col·lega. Però si som felices ja està bé, no?
Doncs no. Felicitat i reivindicació no són incompatibles. I podríem fer feliç a molta gent. A les que ens segueixin, per exemple. Admiro els col·lectius que reivindiquen sense descans, com els mestres. Perquè són ells els que fan que avancem tots els altres. I perquè som nosaltres, els que "no estem tan malament", que ho podem fer. Que ho hem de fer.

Reivindico viure, per sobre de tot. Per sobre del treball. Als nens els hi explicarem que en Frederick és el nostre heroi perquè fa el que li agrada com si li anés la vida. Però això és un conte, un conte xinés, un “cuentu xinu” com dèiem abans. Els grans sabem que en Frederick ha sobreviscut perquè ha menjat les nous que els altres recollien. I també sabem, és clar, com n’és d’important que tots els ratolins li agraeixin la seva feina de rapsode. Nosaltres, que som grans, sabem que l’agraïment fa feliç però no alimenta i que, al revés, encara que estiguem ben tips, necessitem més coses per sentir-nos bé. Nosaltres, que som grans, hauríem de ser capaços de fer una bona lectura de tot això. Quan dic tot vull dir tot, del conte, d’aquests dies, del que som i fem. I no oblidar-ho quan estiguem pletòriques de felicitat perquè ens deixen tornar a treballar...els que tinguem sort de tornar-hi, evidentment.

La tòpica consigna d’aquests dies (estimem-nos!), pren ara més valor que mai. Estimar, un verb desgastat de doble significat, tractem-nos bé i fem-nos valer. I si ens pregunten per què serveixen els llibres, per què és important la literatura, per què passem hores amb el nas dintre dels àlbums...que respongui en Frederick, el gran ratolí poeta.

Montse Vila i Gutarra. Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols.

En aquest enllaç podeu sentir el conte en anglès i fullejar-ne les pàgines.