Josep M. FONALLERAS. La sala d´estar és un camp de futbol.

Ara llibres, 2015  136 p. (Col·lecció D´On vinc)

És el primer llibre escollit pel club de lectura de "Girona i la literarura" de la Biblioteca Pública Carles Rahola per la temporada 2015/16

Es comenta el dimecres 7 d´octubre a les 18 h.

Cliqueu aquí per trobar l´entrevista que l´autor va concedir a 7 de saber de Llibres i Companyia

De llibres, com de camises, n’hi ha per a tots els gustos i per a cada estació de l´any.

Llegir  La sala d’estar... a l’ octubre és una pluja fina que no fa fressa, que no ho diries, que no és tempesta. Una aigua que no esquitxa, que et va amarant a poc a poc i quan s’acaba saps que no arribaràs a eixugar-la mai del tot.

L’argument és senzill però delicat, vorejant la línia prima entre el record i el “dramon”: tres germans buiden el pis de la mare morta i es destapa la memòria de quan eren petits, un capítol darrere l´altre com si fos un àlbum de fotografies antigues.

Amb l’alarma anti “batallitas” activada i una certa por del “déja vu”, em disposo a capbussar-m´hi en un dia de tardor. Hi inverteixo una hora i mitja llarga. Els noranta minuts de vida que la gent sol perdre amb un partit de futbol, un programa de la tele, omplint els carros del súper, posant-se guapa a la pelu o pedalant dalt d’una bici que no porta enlloc. Passo la vesprada a dins del túnel del temps, xuclada per la màgia de la literatura. De la bona. En Fonalleras coneix la tècnica i l’ha aplicada perfectament.

No feu cas del títol, no vol dir ben res. La sala d´estar és un camp de futbol, és una delícia de lectura i és una caixa de Pandora dels sentiments. Sorprèn. O més ben dit, il•lumina com un flash, posant color a una atmosfera que es preveia sèpia i gris.

L’autor ens regala un relat magnífic, captivador, gens lacrimògen ni grandiloqüent. Ben carregat d’autocrítica i de sentit de l’humor. Original. D’una tendresa sense concessions ni tòpics. Ple d’anècdotes triades, que ara no vull explicar, i un final tan memorable que m’he de treure el barret. Chapeau, que diuen els francesos.

La sala d’estar és una novel•la impecable, fàcil de llegir i impossible d´oblidar. Utilitza un llenguatge ric i espontani, natural, equilibrat. No hi sobra ni hi falta cap adjectiu, la distància és calculada. Escrita en present d’indicatiu, primera persona del singular, conté el punt just de tradició i història, de nostàlgia continguda, d’homenatge a unes persones, uns costums i una ciutat.

Una ciutat que aparentment és Girona entre la Rambla i l’Onyar, sembla ser una autobiografia que transcorre als anys 60 del segle passat. Però va molt més enllà. Remou la seva infància i la teva. I la meva, que sóc dona, d’una dècada més tard. Jo que vivia tan lluny, sobre un riu més jove, amb uns altres pares. Tu que estudiaves a les nacionals. Ella que no jugava amb madelmans. Aquell veí que viu tot sol i no li agrada l’esport. Parla d´una família concreta i també de tots nosaltres. Compartim molts dels aspectes que en Fonalleras retrata, perquè formen part de la identitat humana, personal i universal. Partint del més íntim i indubtablement local, té la validesa eterna d’una gran novel•la.

Si ho llegeix un estranger, de religió no cristiana, d’un país on no hi ha aigua, ni hi ha mar ni hi fan brunyols, si ho traduïm a una noia de l’altra punta del món... els farà el mateix efecte? Es podran emocionar?

Jo sé la resposta. Llegeix-lo, compara... i si no te n´enamores, et retornem els diners.

Esther Suriñach. Lectora i bibliotecària.