Un quadre i una escultura ens arriben sense filtres. Els veiem i ja els estem interpretant. Ens agraden, o no. Els entenem o no. Tant se val. El llenguatge visual és el mateix per tothom.

Una composició musical ens arriba mitjançant un intèrpret, que no sempre és el mateix compositor. Aquest intèrpret, condició indispensable per a gaudir de la música escoltada, hauria de ser fidel a les notes escrites.

Parlem de literatura. És un art inexorablement lligat a uns registres lingüístics que no són universals i que, sense el treball dels traductors estarien perduts i inassequibles en moltes ocasions. La lectura seria impossible.

Som afortunats si llegim un text en la seva llengua original, perquè d’aquesta manera ens assegurem que ens arriba amb tota la intencionalitat i significat que vol transmetre l’autor .

Podríem plantejar-nos si és millor una traducció literal, perfecta i exacte de la llengua original, o bé si pel contrari, és més adequat que el traductor capti la intencionalitat que pot tenir una frase feta, una dita, o qualsevol gir o joc literari tot i que s’aparti de la traducció literal i ortodoxa des del punt de vista lingüístic.

Compartiré amb vosaltres tres experiències que m’han fet reflexionar sobre el paper del traductor, aquest, de la mà del qual ,arribem a la lectura.

La primera és una anècdota. Va passar al Club de Lectura de Vidreres, quan jo hi treballava. Varem llegir El jugador de Dostoievski. Tenint en compte que no hi havia aleshores un lot disponible d’aquesta obra, varem haver de llegir-la en diferents edicions i traduccions. Un joc inicial d’aquella sessió del club de lectura va ser llegir en veu alta la primera pàgina de cadascuna de les traduccions que teníem. Tot i que llegíem la mateixa obra, la diversitat de traduccions i el sentit inherent a cadascun dels traductors, feia que la diferència entre les edicions llegides fos prou significativa per a que un oient imaginari i totalment aliè es pogués pensar que parlàvem d’obres diferents. Aquest fet ,aquell dia, ens va fer veure clarament que la nostra clau de pas a l’obra del clàssic era el traductor. Gran responsabilitat.

En una altra ocasió, també a Vidreres, varem convidar al Club de Lectura a Pau Vidal, traductor de Camilleri. Val a dir que l’entrada a la biblioteca amb la seva dona, una guapíssima siciliana, ja ens va reportar als escenaris dels afers del detectiu Montalbano. Pau Vidal ens va transmetre, aquell vespre, que el traductor pot arribar a estar molt lligat a l’autor fins a produir-se cadenes d’homenatge com l’establerta entre Camilleri i Pau Vidal (donant al protagonista de la seva obra Aigua Bruta el nom de Camil). Ens va explicar que defuig clarament d’una traducció ortodoxa i prefereix captar el sentit figurat de les frases, la intenció no manifestada literalment, allò que som capaços de llegir entre lletres. La seva traducció ens fa arribar Moltalbano i els seus afers tal com són. Es sentia, deia, molt unit a Camilleri, tot i que no es coneixien personalment. Només havien tingut converses telefòniques.

I acabo.

El juny del 2012 a la Tertúlia Literària Lletres i Mots de Blanes, varem llegir Tota una vida de David Grossman. La tertúlia va ser conduïda aquesta vegada per la Roser LLuch i Oms traductora d’ Amos Oz, Yishai Sarid i David Grossman, entre d’altres. Ens va explicar el laboriós procés de traducció de l’hebreu ,llengua semítica en la que els temps verbals són diferents i en la qual hi ha termes que nosaltres no tenim perquè les nostres vicissituds culturals i socials són completament diferents.  “Qualsevol significat, només es pot expressar amb la paraula” deia aquell dia la Roser. Només cal buscar les paraules exactes que ens transmetin als lectors, el significat que les lletres volen expressar.

He tingut ocasió de tornar a parlar amb la Roser de la feina del traductor. Deixo aquí les seves respostes:

-Esta clar que el traductor és la clau de pas del lector per a accedir a la lectura d’un text, la llengua original del qual desconeix. Com es viu aquesta responsabilitat?

La veritat és que, quan tradueixo, jo em sento molt responsable del resultat final. Però bàsicament de cara a l'autor. Tot i que de vegades no és fàcil. Cal ficar-se molt dins del text i intentar posar-se en la pell de l'autor per poder transmetre el que ell ha volgut expressar. I això, en el cas de l'hebreu, de vegades és una mica complicat. Per una banda, perquè el camp semàntic de la llengua hebrea és molt distant del de la nostra. Per això, quan és possible, intento parlar amb l'autor de l'obra concreta que estic traduint. No estic d'acord amb la famosa frase de "traductor, traïdor", però haig de reconèixer que alguna cosa del traductor es transmet en l'obra traduïda.

-Com s’aconsegueix la certesa d’estar traduint no només les paraules, sinó també el significat intrínsec d’aquestes, és a dir, allò que de veritat vol dir l’autor?

Mai no en pots tenir tota la certesa, però cal fer tot el que es pot per aconseguir-ho. Per això, per a mi és important fer la traducció amb calma, sense preses (no sempre és possible perquè cal lliurar el text en una data determinada). Quan he acabat una traducció, m'agrada deixar-la a la taula uns quants dies i després seure a llegir-la com farà després el lector desconegut. Aleshores és quan t'adones si el text "funciona", si el llibre no "et cau de les mans". I tens la sensació que has procurat dir el que calia i com calia.

-Ens vas parlar a la tertúlia literària de Blanes del procés de traducció del llibre Caigut fora del temps, de David Grossman. El teu va ser un testimoni preciós. Què en destacaries de la traducció d’aquest llibre i com la vas viure?

És un llibre que se'm va ficar molt endins. Sincerament, crec que és una traducció que va quedar gairebé perfecte. Però també és un exemple d'una obra que, sense haver-la comentat àmpliament amb l'autor, no seria el que és. La traducció d'aquest llibre era molt difícil. No només perquè la ploma de David Grossman és tota ella bastant difícil. En aquest text, és com si l'autor "despullés" la seva ànima. David Grossman coneixia la dificultat de la traducció d'aquesta obra. Per això va reunir els traductors que en aquell moment hi estàvem treballant (al castellà, a l'anglès, al francès, a l'holandès, a l'alemany, i jo per al català). Vam passar junts quatre dies en una "casa de traductors" d'Alemanya. Ja tinc uns quants anys, però per a mi va ser una de les experiències vitals més intenses que mai he viscut. Al diari Diet Zeit, va dir d'aquesta obra: «David Grossman escriu des d'una extrema vulnerabilitat totalment lliure de por, una vulnerabilitat a la vegada poderosa i poètica, sensible i apassionada, iracunda i tendra. Escriu no només per a la seva pròpia supervivència sinó també per a la nostra.» I això és el que David Grossman em va fer sentir allà: poesia, sensibilitat, apassionament i tendresa.

-Quina obra t’ha costat més traduir ?

Alguns textos m'han fet suar una mica, per allò de la responsabilitat que dèiem abans. Si n'hagués de destacar només un seria Caigut fora del temps. Però en podria afegir d'altres: Tota una vida, del mateix Grossman; Una història d'amor i de foscor o Inesperadament al fons del bosc, les dues d'Amos Oz. A la segona vaig haver d'inventar paraules, com l'autor també les havia inventat en hebreu. Paraules que no existeixen; també La nació i la mort, un assaig d'Idith Zertal.

-Penses que les obres, una vegada traduïdes, són noves obres?

Noves, no. Però és evident que no són una calca de l'original. Però sí que a cada traducció hi queda alguna cosa del traductor, per la seva manera d'escriure, per les paraules que escull. El que no canvia, o no hauria de canviar, és el to i la intencionalitat de l'obra original.

-Em pots tornar a dir aquella frase tant bonica.... Els traductors són com el pont...

No recordo de qui és. Si ho trobo t'ho diré. Diu: Un traductor és com un pont d'una carretera. Tothom hi passa, però ningú no el veu.

Gemma Ciuró, biblioteca Comarcal de Blanes