La lectura que hem fet aquest mes al club de lectura del Port de la Selva ha estat La cinquena dona, de Henning Mankell.

És un llibre fàcil de llegir, amb un vocabulari senzill, en cap moment utilitza paraules cultes ni rebuscades. Només té alguna curiositat com el tractament de “tu”, absolutament a tothom, que sempre ve explicat en les notes de traducció com un hàbit suec. La novel·la forma part de la saga protagonitzada per l’inspector Wallander.

La cinquena dona va agradar a tothom del club, ningú havia tingut cap dificultat per acabar el llibre i el comentaven amb bastant entusiasme. L’única dificultat, en tot cas, va ser amb el nom dels personatges perquè alguns s’assemblen. Sort que la majoria ja apareixen en tots els llibres, o en molts del mateix autor que ja coneixem. L’altra dificultat va ser purament òptica, pel tamany de lletra i la densitat de text per pàgina dels exemplars, una senzilla edició de butxaca. 

La història és rica, passen moltes coses i està ben construïda. Entrellaça diferents fets, alguns aparentment sense relació i a mesura que va evolucionant la lectura es va descobrint la trama. En la mateixa història esmenta situacions de diferents llocs del planeta amb contextos socials, polítics i històrics molt diferents. El coneixement de Mankell envers Àfrica és palès en nombroses referències, i d’una manera totalment integrada en la història principal insereix històries i comentaris sobre la història recent d’Àfrica d’una cruesa i una violència extrema, fent arribar la problemàtica d’alguns països africans a gent que potser d’altra manera no serien conscients d’aquests fets.

Mankell converteix els llibres de Wallander en alguna cosa més que novel·les de policies i detectius: per una banda trobem la gran humanitat del protagonista i per altra la denúncia social. En Kurt Wallander és un home amb les crisis personals derivades de fer-se gran, i apareixen conflictes generacionals amb el pare i la filla, la figura paternal del policia que li va ensenyar l’ofici, la seva manca de relació amb les dones (una reflexió introspectiva constant), així com la idealització de relacions que no funcionen.

Aquest personatge tan normal i humà ens condueix en l’evolució d’una història que enganxa, i al mateix temps denuncia molt hàbilment  la situació de la població sueca, que tots tenim mitificada com a quasi perfecte però si mires a sota d’una fina pell comença a sortir un rerefons “fosc”. Fa denúncia social també de molts altres temes: la violència en general, la necessitat de la gent de prendre’s la justícia pel seu compte i - veritable protagonista de La cinquena dona-  la violència de gènere, especialment els maltractaments físics i psicològics a les dones.

Si voleu llegir aquest llibre, o qualsevol altre de la saga d’en Wallander, tots són una bona opció per passar l’estona: una lectura entretinguda i sense dificultat, de les que enganxen. Només heu d’anar en compte amb el consum de cafeïna, que per mimetisme amb en els personatges del llibre acaba sent un perill.

Isabel Buscató, bibliotecària del Port de La Selva