Club de Lectura d’adults a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del 21 de març del 2013.

Disseny i Coordinació: Magda Bosch i Rocamora.

L’home sense logos de Francesc Montseny i Bonifaci. (Brau edicions, gener 2012)

Gènere: Assaig 

Cada novel•la, cada autor en el sí de la tertúlia requereix un tractament diferent i propici. En esponjar-lo, afloren elements creatius i didàctics de progressió que faciliten el coneixement de l’àmbit estètic: sigui literari, psicològic, històric i ajuden a crear una visió estructuralista més plena i justa de cadascun dels autors, època i hàbitat cultural.

La proposta d’aquest mes: demanar a la Rosa Canadell i Ferrús, autora al mateix temps de narracions i contes en vies d’edició i participant del Club de Lectura, que realitzés una entrevista a en Francesc Montseny i Bonifaci, autor de L’home sense logos, i així mateix també participant del nostre Club de Lectura. (Entrevista publicada a la Guia de lectura de la Biblioteca Fages de Climent).

ENTREVISTA D'UNA TERTULIANA A UN AUTOR/TERTULIÀ

Un dia de cada mes tenim el plaer de poder contrastar opinions, de dir la nostra sobre grans escriptors i sobre grans llibres. Ens és igual si coincidim entre nosaltres en el que diem o no, el que realment ens agrada és ser-hi.

D’en Francesc coneixem, doncs, moltes de les seves opinions quant a llibres i sabem també que va néixer a Balaguer el 1950; va treballar disset anys a “La Caixa”. El 1985, va crear i dirigir l’Universal Bar a Barcelona. Al cap d’uns anys, va marxar al desert a buscar respostes. I finalment, l’any 2000 va començar de nou a Figueres, on ha fet de dinamitzador de cultura per a l’Ajuntament, de voluntari a Càritas, ha fet classes d’informàtica i ha treballat en un despatx de procuradors.

- Quan va començar a agafar forma L’home sense logos a la teva ment?. Tinc entès que vas estudiar filosofia, podem deduir doncs que sempre t’ha interessat la postura del home davant la vida o de les preguntes que ens solem fer; qui som cap on anem. Evidentment per tu molt millor ésser que tenir...

- El 2010 estava en una narrativa molt lírica –que he reprès ara, després de la ventolera de L’home sense logos i de “La rebotiga” - quan vaig fullejar un llibre de Zygmunt Bauman i vaig llegir que diu que “la gent s’escarrassa per aconseguir la felicitat”. Absolutament en contra de l’opinió de Bauman, vaig deixar el que estava escrivint i vaig iniciar el camí del Logos, un viatge molt iniciàtic ja que no sabia on aniria a parar, però sabia que hi volia anar. La gent no busca la felicitat sinó que –peresosos com som els humans- fugim cap a l’entreteniment per no plantejar-nos el sentit de la nostra vida, no fos cas que en trobar-lo tinguem por de sentir el nostre –de cadascú- verdader i profund desig. He dit viatge iniciàtic perquè vaig seguir el consell de Stefan Zweig que diu “si vols escriure posa-t'hi que els personatges ja vindran sols”. En el meu cas no vingueren els personatges sinó les idees, els arguments i les emocions. I va ser tant així que en acabar el capítol de “l’abandó”, el darrer paràgraf, pàgina 84, vaig veure que no era meu, ni tampoc era copiat. Era i és revelat. Sí, no tinguis por, no m'he fumat res que no sigui tabac. Va ser una experiència novíssima.

- Vas anar al Desert a buscar-hi respostes. En vas trobar?

- Després de molts anys, massa, de vida pública –feina per agradar als altres- em vaig imposar la soledat per tal de desenganxar-me d’allò que durant anys em semblava imprescindible i que en el fons –ho intuïa- se me’n refotia. La soledat volia dir zero trucades per telèfon durant un any i volia dir, també, tenir-me només a mi mateix i res més. Naturalment no sóc un home de Cromagnon i tenia paper i llapis, i la construcció del relat va agafar una força que, fins llavors latent, se’m va fer inexcusable.

- Avui en dia quasi ningú creu en Déu o almenys quasi ningú en parla. Ni tampoc d’ètica i molt menys de religió. A L’home sense logos sí que se’n parla, d’aquest temes, entre molts d’altres.

- Tot i que tothom té creences i rituals, sí que és ben cert que quasi ningú creu en Déu. Els déus de la gent són d’un to molt baix perquè l’Estat protector i mercantilista els ho ven així. Aquest Estat vol que pensin que ZARA o MANGO els resoldrà la temporada, vol que consumeixin i callin per la qual cosa, si convé, els regala 400 € al mes, i per acabar-ho d’adobar els posa davant de la tele on els hi serveix de tot, de manera que no els calgui ni pensar (vegi's Aldous Huxley i els seus criteris quant a la propaganda).

Aquest Estat és el mateix que en el segle passat, a casa nostra amb la dictadura, ens va fer avorrir la religió que, llavors, es vivia com a esclavatge i no com alliberació i, fins i tot, forma de coneixement d’un mateix i, també i molt important, de l’entorn.

La clau està en el fet que la religió és el contrari del poder. Com es menja això?. Jo dic: sóc cristià i això vol dir que respecto la persona i el que fa, el seu treball. Això no té res a veure amb el Vaticà ni amb cap altra organització que en definitiva acabarà institucionalitzant-se amb el poder. La meva creença en l’individu i el respecte conseqüent és la religió natural, línea directa de Moisès, Jesucrist, Sant Francesc d’Assis, pròpia dels meus –alguns occidentals- i irrepetible en la resta del món. I ara que dic occident puc dir que som els que més hem avançat socialment i científicament (fins ara!).

Fixa’t bé, ara es veu la religió com un endarreriment quan, de fet, si mires el panorama de cinisme dels governants i de passotisme del poble, veus que això sí que es una regressió, un endarreriment que fa por. Julio Cortázar deia als anys setanta citant la teoria de Hobbes, el teòric de l’Estat policial, que verdaderament l’home és un llop per a l’home. La democràcia ha fracassat perquè va abandonar l’ètica.

- Quins són els teus escriptors preferits?

- M’agraden els jueus americans com Philip Roth o Saul Bellow, successors de la millor literatura centreeuropea –Thomas Mann- que a més d’un llenguatge personal no t’estalvien opinions tan contundents com un cop de puny sobre la taula. M’agraden tots aquells que són humanistes. I com que estàvem parlant de religió vull afegir autors com DeLillo –per al qual Déu és el gran secret- com Robertson Davies, home cultíssim per al qual tot el que toca a Déu és una part màgica per la que els llestets de la generació Google no estem preparats. I no puc oblidar Dostoievski: darrera d’ell hi ha un component religiós magnànim. Sobre aquest m’estan buscant a la biblioteca un llibre d’André Gide que espero en candeletes. I creu-me, de tots aquests no hi ha res que s’assembli a les monges paules ni als maristes, Déu els hagi perdonat.

- Millor viure a Balaguer, a Barcelona o a l’ Empordà ?

- A Figueres, per descomptat. Però seria poc honrós que no valorés el Balaguer de la meva infància. Llavors, als anys cinquanta i seixanta, Balaguer era molt semblant a Figueres. Una petita ciutat de comerciants voltada de pagesia. La diferència, llavors, era que Balaguer tenia riu i Figueres carretera nacional. La diferència amb ara és que jo vaig poder jugar al carrer. Més ben dit, era l’amo del carrer més que no pas la guàrdia civil. I ara, on són els nens de Figueres? a les extraescolars o a la "Play"? També vull dir que viure en una gran ciutat és una experiència molt recomanable. Són molts, molt competitius i estan força enganxats. Ara bé, hi ha gent a Barcelona que només viu en el seu barri com hi ha gent a poble que pot ser molt cosmopolita.

- I ja, per acabar, vols afegir quelcom?

- Bé, volia afegir que, tot i que cito, no gaires, però sí algunes llumeneres, les meves reflexions sorgeixen –com les de Rousseau- del sentit comú i només després les acaro amb el pensament dels gran humanistes, com ara el que tu has citat al principi, Erich Fromm, que contemplen el gènere humà, sobretot, amb gran estima.

OPINIONS SENSE EMBUTS DELS PARTICIPANTS DEL CLUB 

Paral•lelament, vaig demanar als tertulians una lletra d’opinió on hi constés la seva valoració personal de la lectura del llibre per tal de fer un dossier i oferir-li a l’autor com a regal. Us facilito un mosaic d’algunes opinions sense autoria per tal de garantir el seu anonimat .

"Malgrat que és un llibre dens de contingut per la crítica de gran quantitat de temes actuals de la nostra societat, els quals argumenta recorrent a múltiples disciplines d'humanitats i ciències, trobo que la narració és fluïda i amena. Fins i tot he percebut illes de prosa poètica. Crec que té la propietat de poder estirar el fil a cada paràgraf per desgranar nous temes de debat i anàlisi. Resumint, crec que és un llibre que invita a la reflexió."

“Es cada vez más extraño que alguien, en su sano juicio y sin presión externa, se dedique en nuestros azarosos días a pensar, reflexionar, y luego plasmarlo muy bien por escrito. Si lo hace en una lengua que muchos insisten en desconocer o minusvalorar resulta todavía más encomiable. Con la presente lectura entablé una imaginaria polémica con el autor (o contra él). ¿De verdad se puede afirmar que la categoría de consumidores ha sustituido las clases?”

“Fa uns dies vaig veure una imatge que em va cridar l'atenció i molt oportuna. Un home avançava encadenat a un munt d'objectes més o menys simbòlics: un cotxe, un ordinador, joies, roba, un rellotge, un equip de música, un quadre, un avió, palmeres, etc. que l'impedien arribar a la felicitat. Ens trobem en una societat que va a la deriva, on es valoren els diners i els objectes materials per damunt de tot i on decauen els valors. El dia a dia ens engoleix i no parem a pensar, senzillament fluïm. Per això, les aportacions, crítiques, raonaments, fets, etc. que serveixen per aturar-nos a recapacitar, i si és possible a millorar i fomentar el canvi, són molt necessaris. I el llibre és una crida a la reflexió, felicitats!”

“Me parece muy original la idea que el ser humano al nacer empieza a llenar un “Vacío”, que irá llenando con su vida, la cual se diferencia de los demás seres vivos en el lenguaje y la autonomía los cuales nos llevan al miedo y los sentimientos”.

“Calaix de sastre: del context del text.- Cloenda erudita d’un llibre d’assaig antropològic. La seva lectura m’ha recordat persones apreciades, però desaparegudes, que vaig conèixer i tractar, grans lectors i sobretot conversadors, dels que vaig aprendre escoltant-los. De tu Cesc també!”. 

PRIMÍCIA:  CAPÍTOL 5È DE LA NOVA NOVEL·LA D'EN FRANCESC 

D’altra banda en Francesc Montseny ens va obsequiar amb la primícia de la lectura del capítol 5è de la seva propera obra. Podeu escoltar-lo des d'aquest enllaç.

FELICITATS!

No voldria acabar sense celebrar aquesta nostra Diada de Sant Jordi, tot fent-vos-en partícips amb el poema Súnion de Carles Riba i Bracons, del llibre Elegies de Bierville. (Val a dir que en acomiadar les tertúlies tenim la recitació d’un poema)

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.