Parlar de llibres, literatura, lectors, clubs de lectura m’ha portat a pensar i a reflexionar sobre la relació que he tingut jo amb el món de les lletres. 

A casa no es compraven massa llibres, no crec que hi hagués prou diners per fer-ho. Les biblioteques personals de llavors res tenien a veure amb les d’ara, i els únics que compràvem eren els que la meva germana i jo necessitàvem pels estudis.

Ara bé: sí que tinc, però, el record de la meva mare llegint i devorant tot el que li queia a les mans. Dic tot el que li queia a les mans perquè la recordo llegint els llibres que nosaltres havíem de llegir a l’escola. Suposo que davant la impossibilitat de comprar-se llibres per ella –tinc una d’aquelles mares que tot i tothom passava i passa per davant seu- i davant la seva ànsia i necessitat lectora llegia els únics llibres que tenia a l’abast fàcilment, els nostres.

Així és com, juntes, hem compartit moltes lectures des de les obligatòries i clàssiques d’institut fins a les recomanacions que m’havien anat fent o suggerint ja en la meva etapa com a bibliotecària. D’aquesta manera hem compartit els grans interrogants que es plantejava Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser; hem disfrutat amb totes i cada una de les obres de Paul Auster; hem après com es construïen catedrals estrangeres però també pròpies; ens hem endinsat en els autors llatinoamericans com Vargas Llosa o Gabriel García Márquez; hem plorat, hem patit i hem disfrutat amb moltes de les grans novel·les que parlen de temps passats però també de temps presents.

I puc dir que sempre he tingut una gran companya de viatge amb qui fer-ho i compartir-ho. Sense saber-ho, segurament la meva mare i jo formàvem ja un mini-club de lectura particular i familiar. En aquest camí també hi ha hagut moltes discrepàncies i punts de vista diferents de la manera d’entendre i de comprendre l’obra i d’agradar-nos o no el que estàvem llegint. Suposo que la diferència d’edat té la seva raó de ser també en la lectura.

Aquesta complicitat amb la meva mare m’ha ajudat a ser lectora. No una gran lectora -perquè no ho sóc-, però si una lectora que no pot parar de llegir quan ha entrat de ple dins el llibre; una lectora que plora, que riu, que pateix i que gaudeix amb les històries dels protagonistes; una lectora que a vegades necessita un temps de repòs, de calma després d’un llibre molt intens perquè pensa que no podrà trobar mai més res millor que el que ha acabat de llegir. Per sort, això encara no m’ha passat mai.

Ara que sóc mare i tinc un fill que està aprenent a llegir em pregunto com ho puc fer per convertir-lo en lector, per atreure-li el gust per la lectura, per apropar-lo a aquest món dels llibres que a mi m’ha fet disfrutar i m’ha omplert tant.

Diuen els experts que els nens aprenen del que veuen a casa: si et veuen llegir llegeixen; que no cal forçar-los a llegir, que només cal encomanar-los el gust per la lectura... però: com es fa això en un món en què tantes coses els atrauen molt més que els llibres? Com es fa en un moment en què no tenim el temps suficient per dedicar-nos a acompanyar-los en aquest camí?

Jo he estat molt ben acompanyada en el viatge i em pregunto si també sabré estar a prop dels meus fills en l'aventura que ara ells tot just inicien. Si algú té una recepta màgica que vulgui compartir, doncs aquí estic per escoltar-la o millor per llegir-la.

Il·lustració de Cosei Kawa

Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, leer, el alma olvidada
las cosas que pasaron.
Leer, leer, leer, ¿seré lectura
mañana también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?
 
Miguel de Unamuno

[Llibres i Companyia agraeix aquesta aportació tan emotiva de l'Anna Sala Xargay, directora de la Biblioteca de Sarrià de Ter]