Quiet, de Màrius Serra  

Aquest era un dels llibres que tenia a la cua per llegir. Ho havia evitat fins ara per la duresa del tema: ser pare d’un fill amb paràlisi cerebral. Malgrat tot, el tema m’atreia. Quines experiències em podia explicar aquest pare?. El vaig començar a llegir, i m’agradava, però el trobava dur.  

Just la tarda que pensava abandonar-lo, vaig agafar-lo, i capítol rera capítol i amb un atac de bulímia lectora, no el vaig  poder deixar i me’l vaig acabar tot. Ara estic contenta d’haver-ho fet.  

Màrius Serra fuig de dramatismes, i amb mirada d'un pare joiós, explica fets concrets que reflecteixen molt bé la vida de la família, i com es va adaptant a la situació del nou membre tot mirant de mantenir certa normalitat en la vida quotidiana.  

Des del peregrinatge de metges, alternatius i no,  sense aconseguir un diagnòstic concret, fins a seguir viatjant junts, amb en Llullu, perquè és el que els agrada fer; el sexe en els discapacitats, el fet d’anar a un centre especial, el transport, l’alimentació especial, o les infraestructures: cotxets adequats a l’edat i mida, etc.  

Comparteixo amb ell tota la part de noms de medicaments -- Mysoline, Depakine, Sabrilex,Topamax, etc --  que a ell li sembla que podrien ser “illes de la Polinèssia habitades per tribus de caníbals”. Si ho hagués posat al facebook, li hagués dit “m’agrada”.  

 I l’última part del llibre també és molt emocionant: Màrius Serra construeix un mutoscope on es pot veure en Llullu finalment en moviment, més uns fragments de text on fa un dels seus jocs verbals entre la dualitat de significats de les paraules oblido / recordo, que ens fan pensar que l’una de l’altra no estan gens allunyades:  

"No me'n recordo pas, de com es diu la mare. No me'n recordo pas, de com es diu el pare. Com que no me'n recordo de res, tampoc no me'n puc oblidar.(...) Mai no podré oblidar les melodies que no recordo haver escoltat ni les veus que no recordo haver sentit. (...) I acaba:

Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda, oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M'estimen, i no ho oblido.

Mai no cauré en l'oblit."

Recomano llegir-la si voleu una lectura tendre, i si voleu saber més sobre un món – la feblesa i la malaltia humanes - al qual vivim d’esquena fins que no ens toca de plè.   

Sílvia Fontbona

Biblioteca d'Arbúcies