Anton Busquets i Punset: un mestre compromès amb la cultura i el país

Anton Busquets i Punset va néixer a Sant Hilari Sacalm el 20 d'octubre de 1876 i va morir a Calders el 19 d'agost de 1934.  Va ser un escriptor prolífic, mestre, un periodista compromès i un activista convençut de la cultura catalana.

Els orígens: un món rural

Anton Busquets i Punset va néixer a on hi ha ara Cal Enric. Era fill d'un flequer del poble, conegut popularment com «en Pepito», i la seva mare era de Ripoll. Quan només tenia set anys, el pare va morir i la família va passar per una etapa molt difícil. La mare es va tornar a casar, però el nou marit va abandonar-los. Es van traslladar a Ripoll, a casa dels avis, i allà, el jove Anton va continuar estudiant.

Aquesta infància entre Sant Hilari i Ripoll va marcar profundament la seva manera de mirar el món. Des de ben petit li agradava escapar-se al bosc i parlar amb els roders, els carboners i els llenyataires. D'ells va aprendre cançons, llegendes, dites i acudits que després es convertirien en la base del seu ric vocabulari i de l'imaginari de la seva obra literària. Busquets va aprendre la cultura popular escoltant la gent de la muntanya.

Amb dinou anys, des de Ripoll, va publicar el seu primer llibre de poemes, Lliroya (1895). Poc després es va traslladar a Vic per acabar el batxillerat i va iniciar estudis al Seminari. En aquesta etapa va conèixer personalment Jacint Verdaguer, amb qui va establir una amistat profunda que va durar fins a la mort del poeta, el 1902.

Un jove compromès amb el catalanisme

Als vint anys, Busquets va deixar el Seminari i es va instal·lar a Barcelona amb la seva mare i la seva germana. Va viure amb moltes dificultats econòmiques, però va continuar la seva activitat literària i periodística. Va col·laborar i va ser un dels principals redactors de la revista L'Atlàntida, fundada amb el vistiplau de Verdaguer.

Entre el 1900 i el 1910 va viure una etapa d'intensa activitat cultural i política. El 1900 va guanyar els Jocs Florals de Sants, i el premi que va rebre va ser un retrat seu fet per un jove artista dels Quatre Gats anomenat Pablo Ruiz Picasso. Es va afiliar a la Unió Catalanista, l'entitat promotora de les Bases de Manresa, i va participar en nombrosos mítings i conferències de caràcter patriòtic i cultural.

També va formar part de la redacció del setmanari modernista Joventut i va col·laborar en publicacions com L'Esquella de la Torratxa i el ¡Cu-cut!. Per a Busquets, escriure no era només una vocació literària: era una manera de participar en la vida pública i de defensar la identitat catalana.

Un mestre compromès

La gran vocació d'Anton Busquets i Punset va ser, però, l'ensenyament. La Unió Catalanista defensava l'ensenyament del català i la creació d'escoles catalanes, i ell va participar activament en aquest projecte. El 1902, amb un petit grup d'entusiastes, va fundar les Escoles Catalanes Mossèn Cinto, que ell mateix va dirigir. L'any següent va inaugurar i regentar l'Escola del Foment d'Instrucció a Sant Vicenç dels Horts, i el 1906 va ser nomenat director de les Escoles Catalanes Doctor Robert de l'Hospitalet de Llobregat.

Després de ser mestre interí a Amer i a Roses, el 1913 va aprovar les oposicions i va triar deliberadament l'escola rural, que considerava la seva verdadera vocació. Va obtenir la plaça de Salo, a Sant Mateu de Bages, on va exercir durant nou anys. Allà va conèixer Josefa Pascual, mestra de noies a Pinós, amb qui es va casar i va tenir dues filles. El 1921 es va traslladar a Calders, on la seva muller ja havia estat nomenada mestra titular, i ell va ocupar l'escola de nens.

Busquets defensava una idea molt clara: no n'hi havia prou amb instruir, és a dir, donar coneixements als alumnes; calia educar-los de manera integral. Per això impulsava les excursions, les colònies escolars, el contacte amb la natura, la música catalana, la higiene i el coneixement de les tradicions pròpies. Volia que els infants estimessin el país, la natura i la cultura, i que aprenguessin a expressar els seus sentiments amb sinceritat.

Era un mestre modern per a la seva època. Quan es van publicar les primeres obres sobre els centres d'interès, base del mètode pedagògic Decroly, ell ja havia començat a aplicar-les a Salo. També va crear el Novell Esbart Cantaire a les Escoles Catalanes Doctor Robert, per potenciar entre els infants l'amor pel folklore i la música catalana.

La seva humanitat era una altra de les seves característiques més destacades. A Salo hi anaven nens de pobles i masies molt allunyats, com Claret de Cavallers, Mejà, Castelltallat, Matamargó i Vallmanya. Quan plovia, bufava la garbinada o es feia fosc, Busquets no permetia que tornessin sols pel camp: els acollia a l'escola, els escalfava el dinar a la llar i, si calia, els preparava un matalàs per dormir. Era un mestre que cuidava els seus alumnes més enllà de l'horari escolar.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera, la seva condició de mestre catalanista i pedagògicament avançat li va comportar vigilància i pressions. Segons el seu amic Eduard Girbal i Jaume, si els inspectors haguessin cedit a les exigències del règim, Busquets hauria estat el primer de la llista de mestres assenyalats. Va continuar exercint a l'escola rural fins al final de la seva vida, tot i que hauria pogut obtenir llocs de treball més còmodes a les grans ciutats.

Un escriptor arrelat al món rural

La producció literària d'Anton Busquets i Punset és àmplia i variada. Va publicar poesia, narrativa i llibres per a l'ús escolar. Entre les seves obres destaquen Flors del Montseny (1897), Ventitjols de Guillería (1901), Del Montseny (1903), Dos amors (1907), Ànimes ferides (1907), Plantalamor (1908), Calvari (1917), Amor de senyor (1918) i Del meu viure rural (1929).

La seva obra té tres trets molt recognoscibles: l'esperit cristià heretat de la Renaixença, un ruralisme convençut i una fidelitat profunda a la llengua catalana més arrelada. Busquets creia que les virtuts i els defectes dels catalans tenien l'arrel en la pagesia, i que la llengua més genuïna es conservava sobretot en el parlar de la gent de muntanya i del camp.

Aquesta convicció es reflecteix especialment en Del Montseny, un llibre que descriu la vida a les Guilleries a finals del segle XIX. Hi apareixen oficis avui desapareguts o molt transformats, com els roders, els carboners, els traginers, els espardenyers o els campaners; també hi trobem eines, vestits, aliments, instruments musicals, cançons populars i expressions pròpies del territori. Per això, la seva obra té un gran valor etnogràfic: és una finestra oberta a la manera de viure dels nostres avantpassats.

El seu vocabulari és extraordinàriament ric i precís. Busquets va aportar termes guillencs i populars a lexicògrafs tan importants com Marià Aguiló i mossèn Antoni M. Alcover. Va col·laborar en el Diccionari català-valencià-balear i va participar activament en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906. Per a ell, la llengua no era només un instrument de comunicació: era el fonament de la identitat cultural d'un poble.

Aplech: un llibre per ensenyar a llegir Catalunya

Una de les seves aportacions més destacades va ser Aplech. Models en vers y en prosa del nostre Renaixement (1906), un llibre de lectura compilat i ordenat per ell mateix. Va ser la primera antologia de la literatura catalana moderna pensada per a l'ús escolar, i va tenir una difusió enorme: la majoria d'infants del primer terç del segle XX la van fer servir.

Un home ben connectat amb la cultura del seu temps

Anton Busquets i Punset no va ser una figura aïllada. Va mantenir amistat i relació amb alguns dels noms més importants de la cultura catalana i europea del seu temps: Jacint Verdaguer, amb qui va tenir una relació molt estreta, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Apel·les Mestres, Víctor Català, Martí Genís i Aguilar i fins i tot el poeta provençal Frederic Mistral.

També va ser un gran activista dels Jocs Florals arreu de Catalunya i va fundar els Romeus, entitat successora de l'Esbart de Vic. La seva presència en la vida cultural catalana va ser constant durant dècades, tant des de l'escola com des de la premsa i els certàmens literaris.

Els anys a Calders

Busquets i Punset va arribar a Calders el 1921 i hi va viure fins a la seva mort, el 1934. Allà va continuar exercint com a mestre i, a partir del 1926, es va fer càrrec de la Revista il·lustrada Jorba, que va dirigir fins a la seva mort. Aquesta revista li va dedicar un número sencer en memòria seva. L'any següent, el 1935, l'Ajuntament de Calders i l'Associació de Periodistes de Barcelona li van retre homenatge en dos actes: un a Calders, on es va donar el seu nom al carrer on havia viscut, i l'altre a la seu de l'Associació de Periodistes a Barcelona.

Informació extreta de: CERAROLS CORTINA, Lluís. «Anton Busquets i Punset: activista cultural i polític, mestre de minyons, escriptor i periodista». Modilianum, 2024, núm. 70, pp. 65-74.

https://raco.cat/index.php/Modilianum/article/view/435834

 

Jacint Verdaguer i Anton Busquets i Punset. Amistat i admiració