En motiu del Xé aniversari del Club de Lectura, teníem preparades una sèrie d'activitats a les Fonts de Salitja, peró el temps ens ho va impedir. Malgrat tot, vam fer una festa d’allò més agradable, als baixos de Can Roscada. Gràcies per la vostra companyia i per fer possible aquest deu anys de club!!!
Tot i les inclemències del temps, lectors i acompanyats del club de lectura ens vam presentar a Arenys de Mar puntualment per fer la ruta espriuenca que teníem prevista.
El guia, en Pep Quintana, va quedar sorprès de la nostra presència i ànims per a fer el recorregut quan fins i tot havien anul•lat el mercat setmanal en previsió de les riuades.
A l’antiga fàbrica del Calisay començà la introducció a la vida i obra de l’autor. Vam poder escoltar el testament de l’Esperanceta Trinquis mentre el temporal de vent i pluja amenaçava amb els seus bufaruts, les branques dels arbres semblava que fuetejaven els esperits i sant Zenon ens apareixia entre la fosca.
Per no haver-nos de mullar tant, les explicacions sobre la casa de l’Espriu les vam sentir en el museu de minerals i com que al costat mateix hi ha el museu de les puntes, en Pep com si treballés els fils amb el boixets lligava les puntaires a la ruta per a tenir uns moments més d’aixopluc .
Pels horaris d’oficina del mossèn no vam poder visitar l’església ni veure el seu retaule barroc i les escales de la Tereseta les vam veure de passada...
Ens vam atrevir a anar al cementiri amb els paraigües girant-se i ja força remullats. L’explicació dins la sala d’autòpsies, principalment pels que havíem vist el recent reportatge de TV3 sobre forenses, transmetia un clímax especial.
Mentre en Pep ens anava desgranant les històries de les tombes i recitant meravellosament bé poemes d’Espriu, un tro gros i gras, el va portar al infern dels pastorets i fent un petit parèntesi a la trista història de l’Emilia que els seus pares no la van deixar casar amb el seu enamorat, baixarem un moment a les calderes d’en Pere Botero.
Amb una mica de pressa i esquivant els saltants d’aigua dels escalons, donàrem un vol per l’exterior per acabar la visita del cementiri.
Per refer-se no hi ha res com un bon àpat i la gastronomia també és una activitat que ens agrada molt practicar, així que asseguts al voltant d’una taula ben parada ens acomiadàvem de la mítica Sinera i d’una jornada que hauria pogut ser encara millor si el temps hi hagués acompanyat.
Fotografies: Joaquim Puigvert i Pastells
