Pierre Michon. Vidas minúsculas
Pierre Michon (Creuse, França, 1945) està considerat com un dels millors escriptors francesos vius. Vies minuscules fou la seva primera novel·la, amb ella va guanyar el premi “France Culture” i el reconeixement literari. I és el llibre que hem llegit al club de lectura del mes de febrer.
D’entrada el primer que crida l’atenció de Michon és el seu estil. Michon és sobretot estil: dens, ric, barroc, complex, excessiu, de vegades farragós, de vegades confús. Una manera d’escriure absolutament personal, treballadíssima, original, rítmica, oral, plena d’imatges, de detalls, de descripcions suculentes on es despleguen tots els sentits per recrear una escena, per transmetre una sensació, per fixar el moment en un espai i un temps que ja no existeixen. Per aquest motiu l’autor utilitza frases llargues, subordinades, amb comes per aclarir, per assolir el detall, com si no fos capaç d’atrapar el moment, com si no es conformés amb allò que ja ens ha dit, com si sempre faltés una pinzellada. Michon pinta quadres amb les frases, no ens ensenya una pel·lícula, en tot el llibre no hi ha un sol diàleg. De tota manera no podem saber si aquest estil, de vegades portat al límit, és la marca de l’autor, ja que no coneixem prou la seva obra, o bé si en aquest cas obeeix al contingut de Vidas.
Vidas minúsculas retrata en vuit capítols l’existència de persones que d’una manera o altra han format part de la vida de l’autor i han contribuït, de vegades ignorant-ho, a fer de Michon qui és. No és una autobiografia a l’ús, és una biografia obliqua o transversal ja que estem davant d’un biògraf biografiat: la suma dels retrats és el que ens defineix l’autor, que apareix sempre com un personatge secundari, tangencial que pràcticament mai és el protagonista de la història. Però no és així sempre amb els escriptors?. Són al darrera, observen, no participen, i mentre esperen el moment d’escriure allò que han vist i han sentit, i explicar així allò que són.
Michon aconsegueix que les llargues descripcions, l’acció lentíssima i les vides comunes i sense interès d’aquella part de la França profunda que és el seu territori natural siguin universals i puguin interessar a tots els lectors més enllà de l’època i el país. És capaç de traspassar-nos les seves sensacions i sentiments perquè, en un moment o altre, qualsevol lector se les pugui fer seves. És un dels triomfs de la literatura i dels bons escriptors.
I és que en aquest text, que tampoc no és estrictament una novel·la, les paraules ho són tot, són el Verb cristià, l’encarnació. Les paraules fixen, conserven, creen i recreen, les paraules ressusciten els personatges, els aixequen d’entre els morts i els fan vius, primer per al propi Michon i després per a tots els lectors. Només amb les paraules podem entrar dins les tristes cases dels llogarets, madurar els camps i mudar les estacions. Sense la tasca de Michon aquest espai, aquest temps i aquestes persones, vides minúscules en un país minúscul, haurien desaparegut completament. L’escriptor les ha salvat perquè les ha rescatat de l’oblit. El to, a estones solemne, gairebé bíblic, i l’estil, com ja hem dit abans, contribueixen enormement a aquesta resurrecció que és de la carn i de la terra, gairebé física perquè la veiem, la toquem, la sentim i la olorem.
“La vela se apaga, un ruiseñor escapa del saúco; hacia Saint-Goussand quizás se oye crujir la puerta carcomida de la iglesia, pero igual puede ser la de un establo, o dos ramas enemigas en un matorral. Hay estrellas que huyen, o salamandras de oro cuando salta una chispa detrás de los vitrales inmersos en la hierba. ¿De qué otra cosa se queja la noche, dónde se extenúan los perros, ciegos y estruendosos? ¿Qué antiguo drama de familia se perpetua en la garganta de los gallos? La sombra mitrada de los helechos se adensa en la subida. Espadas de luz cortan los caminos, a menos que sea la luna que ha salido por fin, sobre unos abedules.”
Representació de Vies minuscules al Théâtre de l'Argile, Beaugency, 2015
Michon restaura les absències i retorna els absents. Tant aquells que han mort, com aquells que han marxat, com aquells que l’autor ha deixat enrere. Vidas minúsculas és plena d’absents, gairebé tots els personatges són morts, excepte el propi autor i les seves dues parelles, però malgrat tot són l’essència de l’obra. La petita història d’un petit territori ple de petites misèries, però que és tot el que tenen, un temps i un espai que retorna, com les estacions, per justificar la pròpia vida de l’autor. El cercle el tancarà la petita germana morta, la darrera vida descrita, la que servirà per relligar totes les altres, la que servirà per ancorar Michon a la terra dels seus avantpassats i la que el reconciliarà amb el seu passat i, en definitiva, amb la seva vida i amb l’ofici de l’escriptura.
“Y sin embargo en esa búsqueda, en esa conversación que no es silencio, encontré alegría, y a lo mejor ellos también; muchas veces estuve a punto de nacer con su renacimiento abortado, y siempre estuve a punto de morir con ellos; hubiera querido escribir desde la altura de ese momento vertiginoso, de esa trepidación, exultación o inconcebible terror, escribir como un niño sin habla muere, se diluye en el verano: en medio de una emoción muy grande, poco decible. Ninguna potencia decidirá que no lo logré para nada. Ninguna potencia decidirá que mi emoción no irrumpió para nada en su corazón.”