Javier Cercas. Soldados de Salamina
El club de lectura del mes d’abril es va dedicar a la novel·la Soldados de Salamina, de Javier Cercas.
A l’introducció, que com sempre fa la coordinadora al començament de la sessió, es va voler remarcar la importància de l’escriptura lligada a la memòria que ja vem veure a Estellés i també a Pagès Jordà, en el cas de Soldados el lligam és també molt estret. Les marques que un determinat fet històric deixa a la memòria de tot un poble, en aquest cas la Guerra Civil i totes les conseqüències que s’en van derivar, són determinants en aquest llibre i gairebé indelebles ja que es reconstrueixen uns fets que van succeir més de mig segle enrere.
D’altra banda aquesta novel·la es desdobla entre què és el que s’escriu (la història de Sánchez Mazas i el seu afusellament frustrat), i com s’aprenen a escriure els fets que es descriuen al llarg de les pàgines (quin és el procés de creació, les eines del narrador, els seus èxits i els seus fracassos). Aquest desdoblament l’observàvem també a la novel·la Els jugadors de whist que vem comentar fa uns mesos. Així com també la influència de la vida de l’autor en la seva creació, la novel·la es desenvolupa mentre el narrador també evoluciona.
Aquest mecanisme ens porta a una novel·la amb diversos estrats de lectura: la història de Sánchez Mazas, la visió i el record d’aquesta història, el dia a dia de la construcció del llibre que l’autor va intercalant,...
Però Soldados de Salamina és, sobretot, una novel·la de la condició humana, de persones i de sentiments: trobem dos personatges (Sánchez Mazas i Miralles) antagònics completament que actuen cada un d’ells de contrapès en aquesta història. El seu paper només té sentint en tant que existeix l’altre. La novel·la és una balança, en una banda trobem Sánchez Mazas, a l’altra Miralles i al mig, com a element equilibrador el narrador.
Estem davant d’una novel·la històrica, si parlem de gènere, però d’una història casolana, vista des de baix, des de terra (literalment podríem dir, ja que les referències a la natura i al paisatge hi són ben presents). Cercas ens parla d’una història en minúscula en contraposició a la història èpica i triomfal dels grans personatges que deixa completament de banda. I, a la part final, insisteix en aquest fet quan ens diu i repeteix que la història la fa un grup de soldats anònims travessant el desert sense que ningú n’estigui al cas. L’autor aposta clarament pels humils, és més de Miralles que de Sánchez Mazas, tot i que intenta disfressar-ho amb una capa d’objectivitat a la segona part, pràcticament dedicada en exclusiva al supervivent de l’execució.
D’altra banda, quan Cercas parla dels fets del Collell i de tot el procés que segueix per descobrir-los i, d’alguna manera, objectivar-los ens està parlant també de la manipulació de la història en funció de l’observador que després la recrea i la descriu a partir de la seva memòria, dels seus interessos i de les seves idees. Ningú pot salvar el narrador de Soldados, ni a nosaltres com a lectors, de les mentides, voluntàries o no, que ajudaran a confegir la història de Sánchez Mazas i del seu afusellament.
Soldados és també una novel·la sobre el procés de creació d’una novel·la i sobre el procés de formació de l’escriptor: Sánchez Mazas, el narrador (alter ego de Cercas) i Bolaño són tres creadors que, cadascú a la seva manera, expressen amb paraules les seves idees i la seva manera de viure i veure el món. El primer utilitzant la literatura com a arma (és responsable en certa manera del clima violent que va desembocar en la Guerra Civil), el segon atorgant a l’escriptura el poder de restaurar la dignitat perduda (simbolitzat en la figura de Miralles) i Bolaño vivint per i de la literatura que està per sobre de tot i de tots (li aconsella al narrador que si no troba les peces de la història les inventi).
El personatge de Sánchez Mazas i la seva aventura són el detonant de la novel·la però és també l’empenta necessària per fer reaccionar el seu autor. L’evolució d’aquest personatge és apreciable, de bon començament el lector el veu com algú ideològicament llunyà i menyspreable, com algú que realment mereixia morir ajusticiat, però a mesura que la història avança els sentiments del lector es van transformant mica en mica i, sense arribar a la simpatia ni tampoc a justificar les seves idees i la manera d’executar-les, en resulta una persona més humana fins que al final descobrim que és en realitat un perdedor tot i haver salvat la vida i guanyat la guerra.
Presenciem la caiguda dels ideals, per part de Sánchez Mazas, amb el resultat d’un país que no té res a veure amb el que havia somiat. De l’Espanya republicana, de manera evident perquè ha perdut la guerra. I, per últim, de Miralles, que després de passar mitja vida lluitant no ha obtingut cap agraïment ni cap reconeixement.
A l’altra banda trobem Conchi, la parella del narrador, una persona allunyada d’ideals i ideologies que toca de peus a terra i que representa l’empenta i la decisió que fa que el periodista desanimat s’enfronti de nou a l’escriptura. Paradoxalment no és gens valorada per la pròpia parella tot i servir-li d’àncora en moltes ocasions.
El llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades però hi ha una sèrie d’aspectes que les uneixen per formar el conjunt de la novel·la: l’objectivisme està molt present en tot el relat, l’autor intenta ser versemblant i rigorós i fuig del tòpic dels bons (perdedors) i dolents (guanyadors). La mort del pare uneix personatge (el pare de Sánchez Mazas mort prematurament) i escriptor (mor al començament de la novel·la). Les al·lusions a la batalla de Salamina són, a més del títol, constants en tota l’obra, a l’igual que el pasdoble “Suspiros de España” que conforma la banda sonora del llibre i que provoca una de les escenes més poètiques de la novel·la quan un soldat republicà la canta sota la pluja abraçat al seu rifle.
Cercas comença a escriure una història poc coneguda amb l’intenció de donar-la a conèixer en totes les seves vessants, però l’objectiu final és fer adonar el lector que és la memòria la que salva de l’oblit i permet, d’aquesta manera, construir una identitat com a poble.