Els homes i els dies: un llibre desafiant.
Els homes i els dies (L’Altra, 2017) reuneix l'obra narrativa de David Vilaseca (Barcelona, 1964- Londres, 2010). Són dues novel•les en forma de dietari, L’aprenentatge de la soledat i El nen ferit , escrites durant més de vint anys i que ens descobreixen un autor excepcional. Esteve Miralles, escriptor, traductor i professor de la Universitat Ramon Llull, va ser un dels seus millors amics. Hem compartit amb ell la nostra admiració per l'obra de Vilaseca i ha tingut l’amabilitat de contestar-nos a unes preguntes que ens rondaven pel cap.
P- Durant la lectura d’Els homes i les dies queda clar que la voluntat de l’autor és literària
R: Sens dubte. David Vilaseca era un escriptor. I el seu projecte –que compartíem els seus companys de la universitat dels vuitanta– era fer una obra ambiciosa, exigent i posada al nivell de la literatura més avançada.
P- És la pròpia escriptura el que dóna sentit a la vida i no al revés.
R: No n'estic segur; vull dir, no estic del tot segur si ell ho pensava així. En tot cas, ell creia que escriure d'una determinada manera feia que viure tingués un sentit. Ell, als seus textos acadèmics, s'apropia de la idea d'esdeveniment, d'Alain Badiou: és a dir, la idea de la voluntat de generar 'escletxes' en la nostra manera de veure el món, i de renovar la nostra mirada sobre les coses. Ell escriu, penso, per generar un esdeveniment.
P- Al final del primer llibre, L’aprenentatge de la soledat, ens trobem amb una revisió tan interessant com el propi diari. Aquesta possibilitat d’anar enrere per corregir o millorar el text i modificar d’alguna manera allò viscut és extraordinària.
R: Ell va escriure i va revisar el primer llibre durant anys. Era una feina de depuració de l'estil, i de trobar la seva veu personal, però també, com dius, de relectura de la pròpia vida i de la manera com havia sigut capaç d'explicar-se-la fins aleshores. Torna a ser, diria, aquesta renovació de la mirada que dèiem.
P- En el cas del David, el fet d’escriure aquest dietari té més el sentit d’un alliberament, treure-ho de dins i deixar-ho allà fora, o d’una àncora, un lloc on retrobar-se ?
R: No sé si tinc una resposta... És possible que, a partir d'un moment, l'escriptura fos una manera de no 'perdre's', de no quedar diluït en un entorn on ell se sentia un exiliat. Primer, quan marxa a Indiana, i des d'allà se'n va a Londres, és clarament un 'emigrant' (és a dir, algú que ha decidit anar-se'n), però quan fa un intent de retornar a Barcelona, a principi dels noranta, i fracassa, i torna a Anglaterra, des d'aleshores sent el desencaix d'un exili.
P- Quan en David torna a Barcelona i entra dins del món acadèmic es troba amb un model funcionaritzat i rígid, bastit de contactes i interessos on ell no s’hi sent còmode.
R: Ell, als EUA i a Londres, havia estudiat Literatura Comparada, una titulació que aquí encara no s'impartia com a tal. De fet, just arrencava a la UAB quan ell s'hi incorpora com a professor. Però la Comparada que es feia a Espanya estava molt marcada per la idea antigueta de 'comparar' la Literatura Española amb la resta. Ell venia de l'avantguarda acadèmica en aquest camp, i es va trobar amb uns condicionants molt limitadors. A més, la primera càtedra es va muntar a Múrcia, si no recordo malament, i perquè hi hagués càtedra a la UAB calia passar per l'adreçador, i fer content el primer catedràtic de l'especialitat... En aquest joc, el David va ser víctima del feudalisme universitari espanyol. D'altra banda, si es pot dir així, potser va tornar una mica massa aviat: ell ja tenia un criteri teòric sòlid sobre els Gay Studies, i aquí això encara era vist com una excentricitat. Vaja, per no dir-ho més cruament... Per seguir a la UAB havia de fer la mateixa feina i cobrar la meitat, mentre que a la universitat anglesa se'l rifaven!... I, així, va anar a parar a Southampton (i després a Londres): per entrevistar-lo, li van enviar els bitllets d'avió, i li van acceptar totes les condicions –salarials, d'horaris– que va exigir. I així arrenca l'exili... I el desencaix: a Anglaterra és molt valorat però no és 'un d'ells', i aquí se sentia a casa però se'l menystenia intel•lectualment.
P- He vist en les seves descripcions un punt irònic i, en certa manera,grotesc. El David rebutja aquests intel•lectuals i fa una promesa al món. Té clar que, malgrat el poc reconeixement que n’obté d’ells,es mereix l’èxit que li arribarà en un futur, quan potser ell ja no hi serà.
R: No ho sé... Potser és una manera d'autoafirmar-se, d'agafar forces. I el 'grotesc' que remarques és interessant. L'aprenentatge de la soledat, i ell hi va insistir molt, es va publicar amb una imatge d'un quadre de Francis Bacon a la coberta. És important: el David insistia que ell feia ficció, i encara que parlés de fets viscuts (que ho feia), aquests fets estaven subjectivats al màxim. Per tant, creaven una ficció, una realitat distorsionada, com la pintura de Bacon.
P- Aquest excés en determinats moments, la seguretat que el que escriu serà reconegut, la corona funerària que envia a Josh, el no voler regalar a la seva mare la fotografia que havia fet perquè no li robés la mirada i tants altres..., els podem llegir també en clau irònica?
R: Pregunta difícil... El David era, en la distància curta, una persona divertidíssima, i amb una ironia molt fina. I bromista amb ganes; trapellot, diríem. Però em sembla que, als seus llibres, no hi ha ironia quan toca os: d'alguna manera, la ironia ens oferiria, com a lectors, una 'escapatòria' per alleujar la tensió que ens crea, un refugi... I diria que, justament per generar aquell trencament de la nostra mirada que dèiem, no ens deixa escapar. No n'estic segur, eh. És una hipòtesi.
P- A tots dos llibres és evident, però a El nen ferit la influència de Proust és diàfana i reconeguda per ell mateix fins el punt que ens trobem un petit David estirat al seu llit esperant que la seva mare pugi a dir-li bona nit i a jugar amb ell, exactament igual que el començament d’A la recerca dels temps perdut.
R: Que interessant... És una imatge afectiva. Enyorada, diria. Enyor de la infància, i de la mare. Un dels preus de l'exili, també. Amb Proust, penso, sobretot l'uneix la idea de quina mena d'escriptor vol ser, i de quina mena d'obra vol fer.
P- Un dels moment que més m’agrada és quan evoca en detall els caps de setmana que pujaven a la casa d’Eres d’Òliba, sense el seu germà, amb els pares només per a ell.
R: Sí, darrere del nom d'Eres d'Òliba, hi ha un poblet del Pallars que es diu Erinyà, a la zona d'on prové la seva família materna. I sí, torna a ser un exemple d'aquella subjectivació extrema que ell fa... La paradoxa de la seva narrativa és que com més 'subjectivades' estan les coses, més compartibles es fan. Els sentiments, les emocions hi emergeixen. En això, m'he de refiar del que me'n diuen els seus lectors més intensos: tots se senten molt identificats, molt acompanyats. I el llibre els transforma. I, malgrat la duresa que té –o gràcies a això–, els ajuda a avançar.
P- Creus que Proust és el principal referent del text? Quins altres escriptors sobrevolen Els homes i els dies?
R: Proust és cabdal en el sentit que deia, penso. Però també hi treu el cap Henry James, com a desig, també, de ser aquella mena d'escriptor. I me'n deixaré, però, sens dubte, Josep Pla!... El David diu que el troba un escriptor 'sexi'. I sí, és un referent permanent. I hi ha altra gent, com el Terenci Moix o el Reinaldo Arenas, autors que ell estudia, per exemple, al seu altre llibre pòstum, acadèmic, en anglès, titulat Queer Events (2011). El David havia fet la tesi doctoral sobre l'autobiografia de Dalí (per cert, publicada i encara inèdita en català!), i va continuar treballant en autobiografisme fins a la seva mort el 2010. Al darrere d'Els homes i els dies, hi ha un teòric de primer nivell de la literatura del jo.
P- En el llibre, el David reflexiona sobre el que va ser i és una de les pandèmies més devastadores que hem viscut i vivim: la sida.
R: A Barcelona, el David va tenir una implicació clara amb l'activisme gai dels vuitanta. I, a principi dels noranta, va fer una proposta pionera, de publicar una antologia de relats sobre la sida, que no va prosperar. Estava molt atent a la qüestió. Molt avançat. I ja tenia preparat l'índex del llibre amb la selecció, i de mostra, la traducció d'un dels contes: "Prim", d'Adam Mars-Jones. (Vam recuperar-la en línia, si vols llegir-la: Prim) Hauria estat una antologia capdavantera... No descartem que la cultura catalana sigui, o hagi estat, significativament homòfoba.
David Vilaseca amb Esteve Miralles a Londres. Fons: Esteve Miralles
P- El títol Els homes i els dies té alguna relació amb Les dones i els dies de Gabriel Ferrater?
R: Com saps, el David va escriure dues 'novel•les': L'aprenentatge de la soledat i El nen ferit. En vida, va veure publicada la primera, però la segona no: l'havia acabat d'escriure a final del 2009, i ell va morir, d'accident de trànsit, a Londres, el febrer del 2010. La seva família va trobar l'original al seu ordinador, i ens va consultar –a un grup d'amics– què calia fer-ne. Amb calma, i havent-hi pensat molt, el vam dur a l'Eugènia Broggi, l'editora de L'Altra. I ella va tenir la idea 'boja' de publicar l'Obra completa: comercialment, era una bogeria, malgrat que el ressò del llibre, després, ho hagi desmentit. A El nen ferit, quan el David hi parla de L'aprenentatge de la soledat, s'hi refereix amb el títol d'Els homes i els dies: i d'aquí va sortir el títol del volum conjunt. El David sabia perfectament que establia un vincle amb Ferrater!... No ho explicita enlloc, però no en tinc cap dubte. Per als estudiants de Filologia Catalana que vam ser als vuitanta, Ferrater era el referent indiscutible. Alguns amics de fora hi han sentit ressons, també, de Les plaisirs et les jours, de Proust.
P- Com recomanaries L’aprenentatge de la soledat i El nen ferit?
R: Mmm... Els homes i els dies és, fins ara, el millor llibre escrit en català del segle XXI. Sona pompós, però em sembla que no dic cap mentida.
P- Per què hem de llegir David Vilaseca?
R: Això em costa molt de dir... És un llibre desafiant. Molt, molt ben escrit. I que sacseja.
Mercè Barnadas Serrallonga