Safira i molt més.
La trobada amb Magí Sunyer va comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.
Divendres vam participar en una d’aquelles sessions que donen sentit a un club de lectura. Magí Sunyer, un autor tarragoní desconegut per la majoria de nosaltres ens va acompanyar per explicar-nos què s’amaga darrere l’obra de teatre que havíem escollit: Safira (Rema12, 2013). Però vam descobrir que hi havia molts més “magisunyers” dels que ens esperàvem.
El magisunyer dramaturg que no es considera home de teatre però que n’ha publicat dues obres, la que vam llegir: Safira i Lucrècia, una reinterpretació del clàssic. Safira, de tall neoclàssic, està inspirada en l’obra del menorquí Joan Ramis (1746-1819), un autor que ens queda pendent.
El magisunyer poeta que va participar a la l’activitat Veus Paral·leles en la seva edició dedicada a la poesia amazic. Sunyer té publicada molta obra poètica, fins a dotze llibres. El poema que ens va llegir està inclòs dins de l'últim: Vacances (Cossetània, 2014)
Sobre poesia
El poema s’escriu tot sol, no plany
les febleses humanes del poeta:
ell rebusca la rima, es queda blanc,
decideix la llargada en cada vers.
De vegades s’espera expressament,
concedeix al poeta una importància;
quan ja el té endormiscat i satisfet,
el poema, de pressa, el corregeix
i després l’escriptor ni se n’adona,
convençut que és agent imprescindible,
transmissor de l’alè d’un déu, d’un geni.
Si algun cop el poema es descontrola
i es publica acabat per l’artesà,
notareu de seguit la impertinència.
El magisunyer novel·lista que estrena títol: Enlloc (Cossetània,2019) un text molt aplaudit per l'Albert Mestres que comença així:
RAMASSADA
Quan no decidim, també triem. La frase, apresa en terres volcàniques, se li va tornar a fer present quan va estar instal·lada en aquell amagatall. Si és que hi estava. Com a mínim, tenia una habitació, rònega i estreta, despintada per la humitat, amb un llit per ajeure’s. No podia assegurar que net de puces, però aquella nit ni això no l’amoïnava gaire. Quan es va treure de sobre aquella noia pretensiosa que l’alliçonava i es va poder deixar anar damunt dels llençols, va respirar amb tota l’ànima, com si hagués aconseguit escapar d’un camp de batalla. Potser el refugi no passava de ser un cau d’escurçons, però així i tot se sentia alleujada. No va inspeccionar la cambra, l’instint de supervivència li demanava dormir, malgrat la calor que feia, malgrat que només eren les sis de la tarda, malgrat la pestilència suportable que emanava del llit. No es va despullar perquè no ho necessitava ni se sentia prou segura per fer-ho. Només va tancar, saltant, el porticó de la finestra, l’única comunicació amb l’exterior d’aquell catau allargassat i fosc. Quan es despertés, ja analitzaria.
I encara n’hi ha més: l’assagista, el crític literari, el contista, etc. Vam tenir la sensació que amb tot el que ha escrit i tot el que sap podríem fer un club de lectura cada mes només dedicat a ell i en tindríem per molts anys. Llàstima que només tinguem una vida!
Mercè Barnadas Serrallonga