Atrapa la llebre
Lana Bastašic
Ja marxava de la llibreria 22 quan en Jordi em va dir «té, ve al MOT» i em va deixar a les mans un llibre amb franja salmó de Lana Bastašic, de qui no havia sentit a parlar.
Ve al MOT, nou tocs de teclat que ens evocaran per sempre més aquests dies estàtics d’hores infinites, de malalties fora de control, de neguit. El MOT s'ha anul·lat i Bastašic no ha vingut.
Sara també feia allò que en diem «una vida normal», lluny de la seva terra, Bòsnia. Però un dia qualsevol, mentre va a comprar unes cortines, el mòbil sona i tot canvia. La repetició sonora vola per l’aire com el virus que ara ens contagia i que ens obliga a parar. Un «Hola, tu» que recorre un canal auditiu invisible i provoca que, de mica en mica, tot al seu voltant es torni de pedra.
"De primer el seu nom era inofensiu: una tija seca enmig de la terra morta. La vaig fer sortir dels pulmons pensant que no seria res. Lej-la. Però juntament amb aquesta branqueta innocent, van emergir dels fons arrels més llargues i gruixudes, tot un bosc de lletres, paraules i frases. Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat pacientment aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla."
Ja no hi ha vida normal, el passat arriba com un tret disparat per un franctirador antic que no entén d'aparells sofisticats. Ara, els records tornen com eructes i el seu impacte omple tot l'espai. Però quin passat? Sara reconeix des del principi que té el poder de la història, no sabrem res més del que ella vol però amb poques pistes entendrem que hi ha una altra mirada. Una de les virtuts del relat és el magnífic retrat literari d’aquestes dues amigues de relació complicada.
"Això és el que hauria fet ella si fos aquí. Però soc jo qui explica aquesta història. Puc fer-li el que em vingui de gust. Ella no pot fer-me res. Ella és quatre tocs de teclat."
Lana Bastašic Atrapa la llebre. Periscopi, 2019 (Traducció de Pau Sanchis Ferrer)
Sara torna a Bòsnia, recull Lela a Mostar i emprenen plegades el camí cap a Viena. Lela ha perdut la j, una absència plena de significat. L’objectiu final és retrobar el seu germà, Armin. Armin, cinc cops de teclat i una pintura de Dürer. Cada record, cada parada en el camí, cada foscor imprevista amaga una simbologia que ens atrau com un imant. Darrere del viatge, retorn i fugida alhora, supuren les ferides obertes d’un passat violent.
Per damunt de la realitat cruel d’una guerra entre veïns, Bastašic crea una història magnètica i irreal que només té un nom: Literatura. Pura i dura.
Mercè Barnadas Serrallonga