Primers poetes lírics
Esparta
Els poetes lírics més antics que ens han arribat són els elegíacs arcaics, de cap al segle VII aC. Són cants d'exaltació bèl·lica. No es tracta d'herois, sinó de ciutadans, alguns aristòcrates, però no tots. En canvi, tots posaven el seu cos per defensar la ciutat, la casa i la família.
N'és un exemple Tirteu d'Esparta (mitjan segle VII):
Endavant, fills dels ciutadans d'Esparta,
la ciutat dels braus guerrers!
Amb l'esquerra abraceu l'escut
i brandeu la llança amb audàcia,
sense preocupar-vos de salvar la vida;
no és això costum d'Esparta.
Arquíloc de Paros (mitjan segle VII aC)
Arquíloc era fill d'un aristòcrata i una esclava. Es va haver de guanyar les garrofes i va córrer món llogant-se com a soldat. Per a ell la guerra no tenia res d'heroic i així ho reflecteixen els seus versos. La seva poesia trenca amb el convencionalisme aristocràtic. És famós aquest poema:
1
Alguna túnica farda amb el meu escut, arma sense màcula,
que vaig abandonar rere una mata, a desgrat meu.
Vaig salvar la vida. Què m'importa aquest escut?
Que se'n vagi a la me! En compraré un altre de no pitjor.
Aquest poema trenca frontalment amb l'ideal aristòcrata que hem vist al poema de Tirteu, ja que a la formació grega l'escut no era per protegir-se un mateix, sinó el company de l'esquerra.
2
La llança em dona el pa, la llança
el vi d'Ismaros, i bec repenjat a la llança.
3
Au, amb la copa recorre els bancs dels remers
de la nau veloç, i destapa les gerres panxudes
i aboca el vi vermell fins al fons del marro.
Que aquesta guàrdia no l'aguantarem sobris.
4
Ningú que es preocupi de xafarderies de la gent,
Esímia, no podrà gaudir de gaires moments feliços.
5
Perquè ni plorant arreglaré res ni empitjoraré
res donant-me a plaers i celebracions.
6
Cap ciutadà no es venerable ni il·lustre
quan ha mort. Preferim el favor del que viu
els que vivim. Al mort sempre li toca la part pitjor.
7
No vull un general alt i ben plantat
ni orgullós dels seus rínxols i ben empolainat.
Per mi, tant de bo sigui un homenic petit i coix
que es mantingui ferm sobre els peus, tot cor.
8
Un desfici d'amor em va embolcallar el cor
i una boira espessa va caure'm sobre els ulls
robant del meu pit el suau sentit.
9
Jec, desgraciat, vençut per la passió,
sense vida, traspassat fins al moll de l'os
de brutals dolors que m'envien els déus.
10
I caure, a punt per a l'acció, sobre l'odre
i aplicar el ventre al ventre i les meves cuixes a les seves cuixes.
Simònides d'Amargos (cap al 630 aC)
Ben altre és el tarannà de Simònides d'Amargos. El seu poema més conegut és el catàleg de les dones, que no hi surten gaire ben parades. Com podeu veure la tradició misògina ve de lluny i al costat de la cultura clàssica grega de la proporció i l'harmonia hi ha també la de la sàtira i l'exabrupte, com aquest poema de Simònides o les comèdies d'Aristòfanes.
I
Va crear Déu la dona primerament,
d'enteniment i seny desproveïda,
d'una peluda truja, i per costum
li fa sempre tenir bruta la casa.
Reclinada a terra, es rebolca;
mai es renta, i de groller vestit
tapada, i fastigosa, sempre tirada,
sobre el sòrdid llot, engreixa i creix.
II
A una altra la va fer de la perversa guineu,
i no se li escapa res de bo ni dolent.
Aquesta casta de dona en el mateix hi troba
el més pervers i el més bo,
i la ira la doblega i la maneja
a tots costats sense prudència ni encert.
III
En els seus costums, una altra s'assembla
a la gos, que la va parir: camina anhelant
per sentir i saber totes les coses.
Tot ho mira amb famolencs ulls,
i amb tant mirar sempre s'enganya.
Encara que no vegi a ningú, borda i gruny,
i ni les amenaces del marit
són prou per contenir les seves ires.
Ni trencant-li les dents de la boca,
irritat i ferotge, d'un cop de pedra,
ni afalagant-la amb paraules bones,
ni el respecte als hostes la frena,
sinó que sempre furibunda crida.
IV
Una altra van fer-la els déus del fang,
i a l'home per a càrrega la van donar;
i ella ni el bé ni el mal mai coneix,
i el seu saber se cenyeix a si els déus
donen a la terra rigorós hivern,
per acostar-se a el foc amb la cadira.
V
Gira el pensament a la que
ha nascut de la mar: alegre i tova,
tot el dia no para de riure.
L'hoste que a casa la vegi
l'omplirà d'immensos elogis,
i jurarà no haver-hi en tot el món,
ni ser possible que mai es vegi
una dona més bona en els seus costums.
Però de vegades s'enfureix
com la gossa sobre els seus cadells.
Aspra amb amics i enemics,
en el seu foll geni a la mar s'assembla,
que moltes vegades, assossegat i quiet,
els mariners omple d'alegria,
i altres, irat, horriblement brama,
i alça i encrespa les inflades ones.
VI
Una altra va néixer d'un ase apallissat i gris:
exercitada en aspres treballs,
encara que només la mou l'amenaça.
Asseguda dia i nit està menjant
i sense distinció acull
el primer que passa, i el rep
com a senyor en els veneris combats.
VII
Una altra, de la mostela
trist llinatge, que no té res
de bo ni d'amable, ni tampoc
d'amor i de dolçor, i per això odia i esquiva
el llit conjugal; si la pren
el marit, té basques i es fastigueja,
i amb els seus estratagemes fa mal als veïns,
i devora ofrenes per al culte.
VIII
Una euga de bella cabellera
va ser mare d'una altra, que avorreix i fuig
qualsevol obra servil, qualsevol treball.
No tocarà mai morter ni sedàs,
ni les escombraries traurà de casa.
Gran cura tindrà de no embrutar-se
seient al forn. Per fora
mostra el seu afecte i amor al seu marit.
Cada dia es renta tres vegades,
s'omple de perfums i d'ungüents,
i els cabells llisquen per l'esquena,
i corona de flors al cap.
Espectacle bonic per a tothom,
per al marit miserable i trist,
llevat algun rei molt poderós
que pugui mantenir tan gran luxe.
IX
Una altra ve de la mona, de manera
que és la pitjor calamitat que Zeus va donar als homes.
Per la seva boca lletgíssima, és la rialla
de tota la ciutat, quan passeja
tibada, que tot just el cap mou.
Té molt grossos el genolls,
pobre de qui abraci un monstre tan terrible!
Com una mona, el marit enganya,
i a tots els altres; ni de les rialles
es preocupa, ni de fer una bona acció:
sense parar rumia, pensa i trama
com fer algun bàrbar delicte.
X
Però amb la qual ha nascut de l'abella
és l'home feliç i afortunat,
ja que no cometrà cap delicte.
Ella allarga la vida, i els seus camins
els sembra de mil flors oloroses.
Estimada del seu estimat company,
envelleix durant els veloços anys,
donant-li bells i famosos fills;
es distingeix entre totes les dones
per la gràcia feliç que l'acompanya;
no busca ni freqüenta els cercles
on xafardegen les amigues,
i aquesta prudent i apreciable casta
la dona Zeus als seus afavorits.
Als altres entre els homes,
dona Zeus el pitjor mal.
Fins i tot si sembla que causen cap bé
al pobre marit, perjudiquen
d'allò més el desgraciat.
Tot el que visqui amb dona que no esperi
passar un dia bo sencer,
ni fer fora la fam trist de casa seva,
ni l'amor conciliar dels seus amics.
Si li passa alguna feliç succés,
perquè aquest bé li donin els déus,
o perquè li vingui dels homes,
a punt en la seva dona troba un crim
que mou les domèstiques picabaralles.
Arreu on hi hagi dona, ja no s'esperi
poder admetre bé cap hoste,
perquè la que sembla més modesta,
és la més dolenta de totes les dones.
El marit es queixa, i les veïnes
s'alegren del seu error i se'n riuen;
cadascú, però, sempre lloa
la dona pròpia, i la de l'altre enlletgeix,
sense veure que es troba en el mateix cas.
Perquè aquest horrible mal Zeus va fer,
i el llaç va lligar amb insoluble nus;
d'on ve que la crua mort
arrabassa molts homes casats.
Albert Mestres