Heràclit d'Efes
Heràclit en un detall de L'escola d'Atenes, de Rafael.
Per començar el bany de poesia grega antiga farem una marrada. Heràclit d'Efes (segle VI-V aC) no va ser un poeta, sinó un filòsof, un dels filòsofs cabdals de la història del pensament occidental, el filòsof de l'irracional i els oposats, que alimenta bona part de la filosofia del segle XX, començant per Friedrich Nietzsche. Heràclit no era poeta però va escriure en vers el seu llibre Sobre la naturalesa, del qual només ens han arribat fragments indirectes, és a dir, a través de citacions d'altres autors. Aquest caràcter fragmentari li dona una intensitat poètica extraordinària, com podem veure en aquests fragments traduïts per Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, publicats al llibre imprescindible Saviesa grega arcaica.
La seva biografia és, com a mínim curiosa: "Fou de tarannà altiu, més que cap altre, i d’aquells que miren tothom per sobre l’espatlla; ho demostra clarament el seu escrit. [...] Al capdavall, es tornà misantrop i es retirà a la muntanya; i va habituar-se a viure d’aquella manera, nodrint-se d’herbes i plantes. Per culpa d’això, va contraure una hidropesia; baixà a ciutat i demanà als metges, en termes enigmàtics, si eren capaços de produir sequera a partir d’un gran aiguat. Com que ells no el van pas entendre, es colgà en un estable de vaques, amb l’esperança d’aconseguir una evaporació per l’efecte de la calor dels fems. Ni així no se’n va sortir; i va morir, a l’edat de seixanta anys" (Diògenes Laerci).
1
D’aquesta raó, que és sempre
ignorants en resten els homes,
tant abans de sentir-la, com després de sentir-la el primer cop.
Per bé que tot passa d'acord amb aquesta raó,
ells en semblen inexperts, encara que facin experiència
d'obres i mots com els que jo descric,
recorrent cada cosa segons el seu natural,
i explicant-la tal com és. Als altres homes,
se'ls escapa allò que fan desperts
tal com el que fan adormits: se'ls escapa.
2
Per això cal seguir la raó comuna;
car el comú és de tots.
Ara bé, tot i ésser la raó comuna,
molts viuen com si tinguessin
un seny particular.
3
tocant al foc
els carbons s’abranden —
s’apaguen si se’ls n’aparta
4
quan participem de la raó,
diem el ver:
mentim, quan som peculiars
5
savi és això:
capir la pensa
per la qual és timonejat
tot a través de tot
6
Si tot esdevenia fum — els narius, ¿reconeixerien quelcom, encara?
7
fenc triarien els ases, no pas or
8
La creença: malaltia sacra
La vista enganya
Creença: obstrucció de l’avenç
9
aquell que no té espera
l’inesperat no trobarà:
car és de mal trobar i foraviat
10
aquell que no té espera
l’inesperat no trobarà:
car és de mal trobar i foraviat
11
amb fang es renten els porcs, i els agrada;
amb cendra les aus de corral —
no pas amb aigua neta
12
l’home en la foscor
toca la llum — mort
a ell mateix, ulls apagats.
Vivent, toca el mort —
dormint, ulls apagats.
toca el que dorm
13
Temps de viure: un nen que juga, que llança els daus.
El nen és el rei!
14
Combat de tots és pare,
és rei de tots.
D’uns n’ha fet déus i d’altres homes;
dels uns esclaus, dels altres, homes lliures
15
revirades del foc:
de primer, el mar;
i del mar
la meitat terra
l’altra meitat buf ardent
16
guerra i contesa
entesa i pau
camí amunt i avall
17
munt d’escampalls a l’atzar —
el més bell, aquest món
18
En els mateixos rius
hi entrem i no hi entrem;
hi som i no hi som pas
19
L’home, quan s’embriaga
es deixa menar per un infant
petit, fent tentines,
no sap on va —
té l’ànima xopa
20
les fites de l’ànima, per més que caminis,
no les trobaràs,
per més que recorris, sencer, tot el camí.
Tan abissal és la seva raó
21
cal que el poble lluiti
per la seva llei
com per una muralla
Albert Mestres