Emily Dickinson
Emily Dickinson és un d'aquells fenòmens que es donen de tant en tant a la literatura de difícil explicació, un d'aquells a més a més que ens ha arribat, com el cas de Kafka, perquè algú no ha seguit l'ordre deixada de destruir aquella obra.
Dickinson no es va moure en cap cercle literari, de fet no es va moure en cap cercle que no fos el familiar. No es va casar, no va tenir fills, no va viatjar, no es va moure de casa. Això no vol dir que no s'enamorés. Se li coneixen com a mínim dos amors, això sí, a distància, perquè ella vivia en una petita comunitat protestant puritana prop de Boston. Durant anys i anys va anant omplint quartilles de poemes que després cosia i que va trobar la seva germana un cop morta amb prop de dos mil poemes. La germana ens va fer l'immens favor de publicar-los.
La poesia d'Emily Dickinson va ser considerada una extravagància durant quasi cent anys per la crítica però va gaudir des del principi del favor dels lectors. Només recentment s'ha acceptat la modernitat d'aquesta poesia i s'han considerat trets d'excel·lència poètica el que fins llavors eren defectes.
El que caracteritza més la seva poesia i més desconcerta és la inaprensibilitat dels seus poemes, la sensació que se'ns està comunicant una cosa profunda però sense poder arribar a identificar-la. Molts poemes no els entenem del tot però ens commocionen de la mateixa manera.
Remenant el llibre de poesia seva que havia llegit feia algunes dècades vaig trobar algunes traduccions que en vaig fer al costat al llapis. Us en deixo una:
Era i no era una barqueta petita — petita
que gatejava cala enllà!
Era i no era un mar galant — galant
que la cridava!
Era i no era una onada golafre — golafre
que la va llepar de la Costa —
poc van pensar les flamants veles
que es perdia el meu petit bot!
Albert Mestres