Samuel Beckett, l'escriptura radical.
Fa un parell d'anys vam fer uns tastets de Samuel Beckett (Dublín, 1906-París, 1989). Vam llegir en diferents sessions com a afegitó o corol·lari el monòleg Not I, després un dels seus poemes "com dir-ho-" i finalment la narració D'una obra abandonada. Beckett és un autor inabastable. No per la quantitat d'obra que va escriure, com Brossa, sinó perquè sempre ens interroga infinitament, sense descans i sense respir. És una escriptura radical però que no s'ha quedat en la radicalitat sinó en la profunditat de l'angoixa i la pertorbació humana. Sens dubte és un dels grans autors de la segona meitat del segle XX en tots els camps en què es va endinsar: poesia, teatre i narrativa.
Per entrar-hi plenament hem triat una de les seves obres més representatives i "simpàtiques". Final de partida és un Beckett amb tots els ets i uts però té alguns moments molt divertits encara que després et preguntis de què dimonis reies. És la desolació d'un món acabat però encarnat en dues menes de pallassos de circ i un parell de freaks de fira barata.
L''època en què va escriure Beckett no era per tirar-hi coets (mai més ben dit). Feia dotze anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Beckett es preguntava amb Adorno com era possible escriure després d'Auschwitz. La guerra havia acabat de manera abrupta amb el llançament de dues bombes amb una capacitat de destrucció mai vista i dos blocs amenaçant-se sense descans en el que se'n deia la Guerra Freda (vegeu la sensacional Dr. Strangelove de Stanley Kubrick). Final de partida és fruit d'aquesta època i de la filosofia pessimista de l'època: Sartre, Heidegger, etc.
Aquest cop ens acompanyarà Joan Cavallé, autor de la traducció que hem llegit.
Albert Mestres