Ningú no truca i bramula el vent
El gest del camí
em duu sempre a la casa.
Calç i memòria.
Obrim aquest entrada igual que la trobada de divendres, amb els haikus de Nora Albert i les pintures enlluernadores de Vicent Ferrer i Guasch, una simbiosi artística perfecta en forma de llibre: Calç i memòria (Moll, 2009). Depuració poètica i pictòrica convergeixen en un espai lluminós, revelador d’ombres i absències. Una meravella.
.
Fràgils naufragis era el llibre escollit per comentar amb la Nora. El mar, el desig, el dolor, l’oblit, la solitud.....la fragilitat. Ens movem en totes direccions perquè “exiliats de la mar, els nàufrags no escullen mai el seu port”. La poesia de Nora Albert és clara i visual. Cap enfosquiment gratuït del llenguatge, cap artificiositat.
La seva experiència vital ens acosta als poemes. Va créixer dins d’un món de silenci, els seus pares eren sords. “Mots que s’enrinxolen en l’espai” és la imatge d'una llengua de signes parlada amb “Mans acròbates”. Una poesia que entra pels ulls perquè “els sords ho veuen tot”. La solitud és “Veure l’ocell mort estampat a terra / com una eternitat sense ales”, els moviments dels naufragis de Turner es perceben ferotges: “Com llampecs, els colors estremits per l’audàcia / aboquen sobre el llenç la força gegantina, / l’espectacle de la fúria del mar, /salvatge i voraç com una nafra oberta”. Com una nafra oberta. Uns naufragis que ens toquen de prop.
Un altre dels ports on vam ancorar va ser Punta Galera, un llibre on s'uneix la poesia de Nora Albert amb les fotografies de Laia Moreto, la seva filla. Trepitgem ara a un espai mític, un mediterrani en blanc i negre situat més enllà del temps perquè és un espai interior. Nora Albert / Helena Alvarado “acobla corall i ona”, enllaça interior i exterior, veritat i ficció, perquè com diu Albert Mestres: “Els poetes menteixen però la poesia diu la veritat”.
Cap edicte no regula els somnis.
En l'harmònic desordre dels sentits
habitava l'aroma dels orígens.
(Nora Albert. Punta Galera.Curbet, 2013)
No vam tenir temps per parlar d’altres obres seves i tampoc de les seves traduccions, com la La Terra Santa d’Alda Merini, una poeta milanesa amb una vida marcada pel seu internament en hospitals psiquiàtrics. Una obscura veu poètica d’una força impressionant.
Jo era un ocell
de blanc i delicat ventre,
algú em tallà el coll
per riure-se’n, no sé.
Jo era un gran albatros
i voletejava sobre els mars.
Algú va deturar el viatge,
sense cap caritat de so.
Però tot i esclafada al terra
ara canto per tu
les meves cançons d’amor.
(Alda Merini. La Terra Santa. Arrela, 2016. Trad. Nora Albert. Edició bilingüe)
Acabem amb un dels poemes de Nora Albert que han musicat Marcela i Astrid Friederichs.
Mercè Barnadas
Comentaris
Moltes gràcies a tu, Nora. Va ser una sessió gairebé hipnòtica. Hi va haver un moment que semblava que estàvem a Eivissa i no a Caldes. Hem d'agrair a l'Albert que t'hagi portat fins aquí. Et seguirem la pista i llegirem tot el que publiquis. T'esperem "Al ras".
Moltíssimes gràcies a n’ Albert, Mercè i a tothom del Club per l’ acollida fantàstica! Sou uns lectors de primera, un vertader estímul per als que escrivim.Compteu amb mi sempre que vulgueu...
I aquí teniu el meu mail:
noralbert@yahoo.es
Una bona abraçada i molt bones lectures en aquest Club de primera!