A la balconada amb Núria Perpinyà
Divendres 13 d'abril i gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes vam tenir al club de lectura Núria Perpinyà amb qui vam comentar la seva novel·la Al vertigen (Empúries, 2013)
Quan vam veure que li faltaven els dits, ens vam quedar glaçats. Ens hauríem posat a adorar-la, però no volíem semblar estúpids. Al cap i a la fi, tots n’érem d’alpinistes. (Al vertigen)
Així comença una història d’amor, o més d’una. Perquè Al vertigen és també una novel·la d’amor a la muntanya i d’ella n’extreu el ritme: entrada lenta, recorregut accidentat i allau final. Perpinyà s’inventa un entorn familiar: som als Pirineus? però n’augmenta l’altitud perquè, segons ens explica, “necessitava congelació”. Un magnífic mapa ens situa en una geografia imaginària dedicada a família, amics i a alpinistes admirats. Un homenatge recurrent que ens permet descobrir el sentit profund del més arriscat dels esports.
No és l’única invenció, igual que Nabókov, l’autora s’imagina un món on animals i plantes conviuen en un ecosistema impossible de biologia-ficció.
Perpinyà es mou per obsessions. Per escriure Al vertigen va escalar muntanyes i es va enamorar bojament, fins el punt que la correspondència que dibuixa el naixement de l’amor entre els dos protagonistes és realment seva! Ella ho explica sense transcendències i amb molt de sentit de l’humor.
Una novel·la amb una protagonista enigmàtica que veiem sempre des de fora, una dona d’ascendència russa amb dues passions que es creuen. Però només es pot donar la vida per una. Ha de triar i tria. Les conseqüències les patirà el seu amant i també René, la veu que ens explica la seva pròpia història d’amor no correspost. A partir d’aquí viurem viatges delirants, supervivències extremes i retrobaments impossibles (he dit impossibles?) .
Els paisatges i la natura no són més que una fugida fora del temps. Per això la sensació que res no ha existit mai cada cop que ens lliurem a aquest somni de la matèria que és la natura. (Cioran)
Núria Perpinyà ens va explicar la seva evolució literària, que s’inicia amb la poesia. Escull Gabriel Ferrater perquè és una obra plena de referents i ella vol llegir com més millor.
Més tard arribarà l’obstinació per escriure una gran novel·la d’amor, com les del s. XIX. Amors que comporten renúncies absolutes, camins sense retorn i perills físics i emocionals que acaben, com no pot ser de cap altra manera, amb una mort prematura, si és que no ho són totes. Aquesta novel·la és Al vertigen.
Però un nou deliri s'ha obert pas: el teatre.
L’addicció a internet és el tema de la nova producció de Perpinyà que es publicarà aquest setembre en forma de novel·la i obra de teatre, tot junt. Una passió que l’ha portada a tancar-se a casa i navegar febrilment per la xarxa.
Esperem amb impaciència aquests nous textos mentre llegim alguna altra de les seves obres. Us les recomanem totes...apassionadament.
Mercè Barnadas
Comentaris
Que curiós, Mila, jo també anava despistada, i al saber pocs dies abans que el llibre anava de muntanya i alpinisme -i amor!-, em vaig voler fer amb el llibre, sense sort. Per tant, l'he començat a llegir després de la trobada del Club -la mateixa nit quan vaig arribar!-, i ja no l'he pogut deixar. Tot just inicio la cara nord, però la cara sud m'ha deixat molt bon gust, molt bona olor, molts paisatges familiars -tot i que molt més elevats-, i hi he reconegut aquesta bogeria que senten alguns alpinistes per fer cims i parets. La muntanya embriaga i és ben cert que pot fer oblidar a voltes els fills, la família i els amics. Em va agradar molt l'entusiasme que desprenia la Núria Perpinyà: per l'escriptura, la literatura i per la vida en general. Una sort haver-la conegut i ara llegit! I la narrativa i el llenguatge que utilitza, preciós...
Amb aquest llibre he tingut una història curiosa. Feia dies que estava una mica despenjada del club, una altra de les meves aficions, el ball, en robava les hores de lectura i de trobades amb el club. Estava convençuda que la sessió que tocava estaria dedicada a la poesia la qual cosa, en el meu estat de dispersió mental, no era massa engrescadora. Tot i així vaig decidir que podia deixar de moure els malucs per un dia i tornar al club. Casualment vaig trobar una companya d’aventures literàries que ja havia començat el llibre i ella em va dir que era una història d’alpinistes. El meu cervell no acabava de lligar conceptes. - - Una obra poètica sobre l’alpinisme?, li vaig preguntar.
Ella va esclafar a riure. Quan va parar em va treure del meu embolic. Evidentment no era poesia el que havia de llegir sinó tot el contrari, una història entre muntanyes i natura. Les meves ganes de llegir van guanyar molts punts i aquella mateix nit vaig quedar enganxada amb la història.