La llibreria ambulant (la trobada, no el llibre)
El grup de lectura de cal Ferrer ens vam trobar per comentar La llibreria ambulant, una novel·la que l’any que ve complirà 100 anys i que conserva intacta la seva frescor, modernitat i ironia.
Vam destacar alguns aspectes del text, el particular homenatge al llibres i el seu feminisme en clau d’humor, personificat en la dinàmica senyoreta McGill. L’elogi va ser pràcticament unànime. Pràcticament. No va agradar a tothom i això és el millor de tot, és molt més interessant quan els gustos són diferents. Des de la biblioteca vam plantejar possibles crítiques: la inversemblança d’algunes situacions, la poca profunditat dels personatges i el fet que a la primera línia ja se’ns explica el final, però ho vam fer més per afegir una mica de polèmica a la trobada que no pas perquè no ens ho haguéssim passat bé amb les aventures de la parella Mifflin-McGill i la seva inofensiva causticitat.
El món és ple de gran escriptors que parlen de literatura –va dir-, però tots són uns elitistes aristocràtics (...) tots conceben l’amor pels llibres com un misteri singular i perfecte per uns quants escollits, una activitat per a l’estudi solitari on poder refugiar-se a la nit amb una espelma, un cigar, un got de porto sobre la taula i un gos d’aigua a l’estora davant la llar de foc. El que jo pregunto és: qui s’ha endinsat mai per camins i muntanyes per portar la literatura a casa de l’home més simple? Qui l’ha fet arribar a la seva vida i al seu cor?, com va dir no recordo qui.
Ens agrada molt relacionar les lectures que comentem amb altres llibres per construir camins lectors que, igual que el Parnàs, ens portin a llocs inesperats. En aquest cas la tria va ser aquesta:
Don Quijote de Miguel de Cervantes. (1605)
L’odissea d’una parella amb característiques similars als protagonistes de la llibreria: tarannàs molt diferents: un, malalt de literatura, coratjós i excèntric i un altre d’esperit pràctic. L’admiració definitiva del segon cap al primer. El viatge com a símbol de canvi interior.
Llenósele la fantasía de todo aquello que leía en los libros, así de encantamientos como de pendencias, batallas, desafíos, heridas, requiebros, amores, tormentas y disparates imposibles; y asentósele de tal modo en la imaginación que era verdad toda aquella máquina de aquellas sonadas soñadas invenciones que leía, que para él no había otra historia más cierta en el mundo.
Il·lustració: Carlos Cubeiro
El cor és un caçador solitari de Carson McCullers (1965)
Un títol que “colem” a tot arreu. En aquest cas com a contrast en la descripció d'aquesta Amèrica (del Nord) que tant ens agrada (literàriament parlant), la més dissortada i pobra, descrita des del màxim respecte i amor als personatges, sempre ferits. Una diferència radical pel que fa a la seva profunditat i al to, en el cas de McCullers, d’una tristesa i bellesa infinites.
Singer allargà l'ampolla al seu convidat. Jake va beure directament de l'ampolla i es rascà la coroneta.
- ¿Sabeu? És com si jo fos dues persones alhora. D'una banda, sóc un home instruït. He estat en les mes gran biblioteques del país. Llegeixo. Llegeixo constantment. Llegeixo llibres que diuen la pura veritat, honradament. Aquí, a la maleta, porto llibres de Karl Marx, de Thorstein Veblen i d'altres autors per l'estil. Els llegeixo moltes vegades, i com més els estudio més foll em torno. Em sé de memòria, paraula per paraula, tot el que diuen. Val a dir que és que a mi m'agraden les paraules. Materialisme dialèctic... Prevaricació jesuítica... -Jake sil·labejava aquestes paraules amb delitosa solemnitat- propensió teleològica...
El mut s'eixugà el front amb un mocador molt ben plegat.
- Però no era això el que volia dir. Quan una persona sap i no aconsegueix que els altres ho entenguin, ¿què pot fer?
Singer agafà un got, l'omplí fins a vessar i el posà fermament a la mà esgarrapada de Jake.
- ¿Emborratxar-se, oi? -digué Jake, movent el braç tan bruscament que es tacà de vi els pantalons blancs.
- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de la roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls..., i qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí.
Carson McCullers
Seguint tot l’Ebre amb un primitiu Velosolex de Josep M. Espinàs (2003)
Aquest el vam escollir perquè també és un viatge més o menys tranquil per pobles minúsculs amb un vehicle insòlit: el Velosolex, aquesta bicicleta que tenia incoporat un petit motoret. També té altres punts en comú: la influència dels llibres en la nostra vida i un sentit de l'humor que es percep des del primer moment, que és aquest:
“El Ebro nace en Fontibre, cerca de Reinosa, provincia de Santander”. Aquestes són les primeres paraules que vaig aprendre sobre l’Ebre, en el meu llibre escolar de geografia.
Per arribar-hi, he agafat el tren a Barcelona. He facturat el ciclomotor i espero que me’l tornin demà al matí, a l’estació. No puc dir que el viatge hagi estat còmode. M’havia disposat a passar tota la nit en el meu seient, entre cinc persones, quan pocs minuts després que el tren s’ha posat en marxa un noi que seia davant meu ha desembolicat un paquet. N’ha tret un tros de pa i un xoriço. Ens ha ofert de compartir-lo, molt amablement. Però aleshores ha dit, ens ha dit a tots: “Como de todas maneras no vamos a poder dormir, lo mejor serà que lo pasemos bien.” I ha començat a cantar entre queixalda i queixalada.
El llibreter Mendel de Stefan Zweig (1929)
Acabat de publicar en català per Edicions de l'Ela Geminada en un volum amb tres relats més de Zweig. Un altra petita novel·la, gairebé un conte, amb un llibreter entranyable com a protagonista. Un jueu rus amb un destí tràgic que viu només a través dels llibres en una taula d'un cafè a Viena a principis del segle XX. Una concentració que li permet fugir del món real i que també li ve donada a través del moviment.
Allí, en aquella mesa y sólo en ella, leía él sus catálagos y sus libros, tal y como le habían enseñado a hacer en la escuela talmúdica, canturreando en voz baja y balanceándose: una cuna negra, bamboleante. Pues así como un niño cae en el sueño y se olvida del mundo por medio de ese rítmico vaivén hipnotizador, también el espíritu, en opinión de aquellos devotos, se sume de manera más fácil en la gracia de la abstracción gracias a ese oscilar y columpiarse del cuerpo ocioso.
La nostra pròxima lectura serà la continuació de La llibreria ambulant. Després de l'estiu ens retrobarem el grup i la parella Mifflin-McGill a La llibreria encantada.
Molt bon estiu i bones lectures!