Teresa d'Arenys
Aquest any celebrarem la Revetlla de Sant Jordi (22 d'abril a les 19:30) amb Teresa d’Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952). Comentarem la seva, per ara, única novel·la: El Quadern d’Agnès Solà (Angle Editorial, 2001), un text tan magnètic i captivador com ignorat. A la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi trobem informació sobre la seva biografia i obra: Teresa d’Arenys, una autora igualment desconeguda, gairebé clandestina.
Totes les reticències de Teresa d’Arenys, tots els recels, es poden resumir en definitiva en una transcendental angúnia essencial: la resistència a escriure mai ni una sola paraula més de les necessàries; l’aversió a la possibilitat mateixa d’escriure una paraula falsa; la pruïja de cenyir-se exclusivament a allò que li dicta de manera imperiosa, i no sempre amable, la veu de les entranyes; la incapacitat profunda de fer de la poesia cap mena d’ofici. (Miquel Desclot, 2011)
L’obra de Teresa d’Arenys és doncs, principalment, poètica. Us seleccionem alguns dels seus llibres, juntament amb poemes escollits.
Aor (Premi Amadeu Oller 1976)
En la seva versió no revisada de l'any 1985 podem llegir aquesta introducció de Teresa d'Arenys:
EXCUSA
En un desvetllar, tot ell pressentiment, varen sorgir aquests versos. Si bé estrangers retornen i poc arrodonits als meus ulls d’ara, no goso rebutjar – i encara menys corregir- llur imperfecta adolescència. Els envejo i els blasmo.
LLUNA DE LLANA,
BOCA DEL CEL QUE PLORES
ARRAN DE NÚVOLS.
LLUNA, CIRERA BLANCA,
ET MENJAREM A L’ALBA
Murmuris (1986)
A penes un murmuri és el plany i gairebé pueril la meravella que, a l'alba conciliadora de cada insomni, et conmovien. (Teresa d'Arenys)
SALUT
Només tinc por de tu, l’obscura,
la clara veu que maldaré
per defugir, que cercaré
corforadant la roca dura.
Basalts d’avui, demà, ahir!
No importa on: em submergeix
cap a la posta i es nodreix
de vins i mars i molt de mi.
Distant, familiar! Glaçada,
encesa! Encesa sobretot...
Gràcil per dir-vos en un mot
els noms impossibles d’un déu.
La Nostra Senyora Callada...
Beseu-la, somnis, dintre meu.
Versió de Rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997)
Teresa d’Arenys es posa a interpretar Rilke per la mateixa raó que es posava a escriure els sonets de Murmuris o de Versos de vi novell. Així les presents traduccions dels quatre Rèquiems de Rilke, empreses arran de sengles pèrdues personals, no són més que una continuació natural de la seva obra poètica. (Miquel Desclot, 2011)
Des de fa una hora hi ha una cosa més
damunt la terra. Una corona més.
Adés era fullatge lleu...I l’he trenat:
i pesa estranyament ara, aquesta heura;
s’ha entenebrat com si, de mi mateix,
s’hagués begut les seves nits futures.
Llavors quasi tinc por de la nit que s’acosta,
tot sol amb la corona que jo he fet
sense adonar-me del que esdevé
quan els circells s’enfilen en el cercle;
aclaparat pel desig de compendre:
que hi hagi res que pugui ja no ésser. Talment
entrant sense voler en uns pensament inexplorats, d’imatges rares
que bé devia haver vist algun cop...
Adaptacions de poesia tuarega: Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).
...en llegir els els cants d’amor i de guerra us trobareu en una inexhaurible cruïlla de viatges. Mite i història. Passat i present. L’exotisme del desert i la realitat nostra de la immigració. La capacitat evocadora de les paraules i, en aquesta edició, el testimoni suggeridor de les fotografies de Miquel Petit. (Oriol Izquierdo, , 1999)
Cal haver-se perdut en el desert, Dassina, per a saber què és la solitud; no hi fresseja cap arbre ni hi canta cap ocell, en l'aridesa sorrenca i pedregosa. Qui no ho coneix, no pot pas dir que hagi estat sol. Jo m'he ajagut en aquesta immensitat que cava, sota el nostre pes, l'escut enfonsat de la tomba i el bressol. (Tuareg)
Versos de vi novell (2009)
Recull de poemes de joventut, com Aor i Murmuris, però publicats anys més tard: “Obeeixen, doncs, a la ingenuïtat i la voluntat dels anys de les grans passions i dels grans projectes, entre els quals el d’esdevenir poeta” (Lluïsa Julià)
Cançó de barca
que es mou a la deriva,
vaivé d'onades,
salobre, sol, veremes
tripulen la meva ànima.
Teresa d'Arenys és d'aquells poetes -aparentment, cada vegada més rars- que creuen en els poders ocults de la paraula com autèntics creients d'una religió. (Miquel Desclot, 2011)
Tanka
Ara s'atura,
sojorna una paraula
dins les mans, fràgil
insecte, i les mans s'obren
amb viva fressa d'ales.
La Teresa d'Arenys ens fa saber que aquesta tanka ha estat musicada i cantada per la Montse Pratdesaba (Big Mama). Són bones amigues i han actuat juntes algun cop. No es pot tancar millor aquesta entrada.