Viatge a Combray
Les notes de la Montse Fernández
Però al mateix instant que la glopada mesclada amb miques del pastís em va tocar al paladar, em vaig estremir, atent al que passava d’extraordinari en mi. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense que en tengués noció de la causa. De sobte havia fet que les vicissituds de la vida em resultessin indiferents; els seus desastres inofensius; la seva brevetat, il·lusòria; de la mateixa manera que obra l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més aviat, aquesta essència no era en mi, ella era jo. (Pel cantó de Swann)
Si cada llibre és la construcció d'un món, en el cas de Proust aquesta construcció és una catedral: complexa i imponent, plena de bellesa i de sensibilitat. Una edificació literària creada a partir de la memòria. Una memòria que és present i on els records es representen inevitablement modificats. Ho sabem, totes les vides són creacions literàries. Per això, el més important de les seves llargues i característiques descripcions no té tant a veure amb les particularitats físiques sinó amb un estat d’ànim:
Fins i tot un acte tan simple com el que anomenam “veure una persona coneguda” és, en part, un acte intel·lectual. Omplim l’aparença física de l’ésser que veim amb totes les nocions que en tenim i, en l’aspecte total que ens el afiguram, aquestes nocions tenen, certament, la part més important. Acaben d’inflar perfectament les galtes, per resseguir en una adherència ben exacta la corba del nas, s’ho empesquen tan bé per matisar la veu com si no fos més que un embolcall transparent, que cada vegada que veim aquell rostre i que sentim aquella veu, són aquelles nocions que retrobam, el que escoltam. (Pel cantó de Swann)
La lectura no és difícil però no vol pressa. Manté el ritme d’una societat preindustrial (en paraules de la Mary). La Magalí va comentar que el temps en aquesta obra més que aturar-se, s’expandeix, perquè el que sentim en una fracció de segon Proust ho descriu amb el més mínim detall, sense deixar mai de ser el mateix instant fugaç.
L’Albert ens va presentar fotografies, pintures i peces musicals que ens van ajudar a profunditzar una mica més en l’obra. En farem una selecció però tenim el fitxer sencer si el voleu.
Illiers, el poble on Proust situa la, diguem-ne, acció i li atorga el nom mític de Combray. Posteriorment aquest nom s’ha incorporat al d'Illiers. La realitat incorpora la ficció, ara s'anomena Illiers- Combray.
Els vitralls de la Catedral de Chartres
Els nenúfars de Claude Monet
Pel que fa a la música, us enllaço amb la Sonata per a violí en A Major de César Franck. Ara la podreu gaudir sencera.
I acabo amb el fragment inicial del segon llibre: A l'ombra de les noies en flor que conté la promesa de noves revelacions literàries. Serà la lectura d'aquest any 2016.
La meva mare quan es va tractar la qüestió de tenir per primera vegada el senyor de Norpois a sopar, com que va dir que li sabia greu que el professor Cottard fos de viatge i que ella mateixa havia deixat per complet de tractar Swann, perquè l’un i l’altre haurien sens dubte interessat el vell ambaixador, el meu pare va contestar que un convidat eminent, un savi il·lustre, com Cottard, no podia fer mai un mal paper a un sopar, però que Swann, amb la seva ostentació, amb la seva manera de cridar per damunt les teulades les seves més petites relacions, era un vulgar fatxenda que el marquès de Norpois hauria trobat sens dubte, segons la seva expressió “un merda”.
Comentaris
Comentar-vos que em va saber greu no poder-me quedar l’altre dia a la sessió sobre en Proust.
Qüestions d’organització familiar, què hi farem?
Però volia aprofitar l’espai del blog per deixar-hi alguns comentaris que m’ha suscitat la lectura i m’hagués agradat compartir amb vosaltres.
Queda palesa la facilitat descriptiva d’en Proust en tots els aspectes de la quotidianitat.
Personalment, amb els fragments que més he gaudit han estat aquells en que la descripció versa sobre processos personals i emocionals per sobre de les descripcions de llocs i objectes, malgrat en moltes ocasions acaben vinculant-se per l’associació lliure.
Descriu molt bé el funcionament de la ment dinàmica, el lligam entre la sensorialitat, la percepció i la construcció de l’entorn.
I expressa perfectament com el procés de construcció és de dins a fora i de fora a dins.
“Y hasta ese acto tan sencillo que llamamos “ver a una persona” es, en parte, un acto intelectual. Llenamos la apariencia física del ser que está ante nosotros con todas las nociones que respecto a él tenemos, y el aspecto total que de una persona nos forma nos esté integrado en su mayor parte por dichas nociones. Y ellas acaban por inflar tan cabalmente las mejillas, (...) , que cada vez que vemos ese rostro y oímos esa voz, lo que se mira y lo que se oye son aquellas nociones.”
Descriu molt bé com projectem sobre els altres (persones, objectes...) aspectes que tenen a veure amb nosaltres mateixos.
La mirada sempre és subjectiva, tal com en Swann recrea Odette al llarg de tota la segona part.
Però també té en compte que el que l’altra fa tindrà un efecte sobre nosaltres i transformarà les nostres experiències.
Una frase que m’ha agradat molt, de la primera part, quan està en la situació de l’insomni angoixant:
“La esperanza de ser confortado da valor para sufrir”
Ell es pot recrear en el seu patiment davant l’expectativa que serà acollit. Crec que en menor o major mesura, tots hem tingut aquesta vivència. Quan l’estat és de desesperança el que apareix com a mecanisme de defensa és la congelació emocional (em fa pensar en “Pedra de tartera”, que vam comentar amb la seva autora al club). També està lligat amb un concepte en psicologia (l’escola lacaniana) anomenen “el gaudi”.
Però també descriu de manera exquisida l’experiència de la frustració. En psicologia se’n diu “l’objecte dolent”, ja que l’experiència de no satisfer el desig no és viscuda (a l’inconscient, és clar!) com una manca, si no com una experiència completa, però negativa i que genera dolor, destrucció, odi...
“Y la falta de una cosa no solo consiste en que no la tengamos, no es un defecto parcial sino un trastorno del todo, un estado nuevo, que nunca pudo preverse en el estado anterior.”
Em vaig identificar molt amb la part on descriu què és la lectura per ell i com el fa sentir:
“Pero ningún sentimiento de los que nos causan la alegría o la desgracia de un personaje real llega a nosotros si no es por intermedio de una imagen. La idea feliz del novelista es substituir esas partes impenetrables para el alma por una cantidad equivalente de partes inmateriales, es decir, asimilables para nuestro espíritu.”
Per mi expressa la capacitat de l’autor de connectar amb la part inconscient, en que el “drama” es recrea a l’interior de cada espectador/lector. És el nen petit demanant que li expliquis el conte un cop i un altra, el mateix conte, el que ha connectat amb el seu món intern, el que fa que es revisqui i es resolgui la conflictiva interna, la tragèdia grega, el teatre.
I el següent punt és el que em fa pensar que “la recerca del temps perdut” és la recerca de la sensorialitat infantil. Proust és capaç d’observar el que l’envolta i descriure-ho en moviments constants de fora a dins i de dins a fora, en que l’experiència de l’entorn (entra per tots els sentits i ho descriu detalladament) juntament amb l’experiència interna de l’entorn, és el que el conforma com a persona.
“porque unieron dentro de mí indisolublemente impresiones distintas que no tenían otro lazo que el de haberlas sentido allí al mismo tiempo. (...) como están presentes aquellas de mis impresiones actuales con que tienen relación, les dan cimiento y profundidad, una dimensión más que las otras. Y de ese modo les infunden un encanto y una significación que solo yo puedo gozar.”
En definitiva, tal com vàreu comentar, l’experiència de la lectura de Proust té capes, capes i més capes i jo volia compartir amb vosaltres la meva visió (parcial) de l’obra i la meva sorpresa de trobar tants mecanismes que em van fer estudiar reflectits en aquesta obra.
Salut!