Club de Caldes de Malavella

Ada o l'ardor. La trobada.

Divendres passat vam comentar la nostra lectura d’estiu: Ada o l’ardor de Vladímir Nabòkov, una llarga i intensa història d'amor entre dos germans, un amor que justifica tota una vida, totes dues vides. Un llibre que busca la transgressió i que situa la seva acció en un temps i espai inventats, uns límits desdibuixats que primer despisten al lector però que l’acaben seduint. Nabòkov crea aquest món pertorbador que a alguns ens ha agradat més i a d’altres menys. Això és el que fa les trobades interessants i el que ens fa créixer com a lectors.

A la sessió van sortir algunes informacions relacionades que ara volem ampliar.

Altres novel·les de Nabòkov que no tenen res a veure ni amb Lolita ni amb Ada o l'ardor. Aquestes són algunes de les que ens va comentar l'Albert i també la Mary.

La ressenya al Núvol.

El Foc Pàl·lid de Vladímir Nabòkov

Aquí teniu una ressenya d'aquest llibre que, a priori, sembla complicat. 

Nabokov i antiNavokob

 

Les seves memòries

Les tardes de cel ennuvolat, tota sola sota el plugim, la mare, amb un cistell (tacat de blau per dins dels nabius d’algú altre), començava una llarga caminada per buscar bolets. Cap a l’hora de sopar, la vèiem aparèixer entre les profunditats nebuloses d’un passeig del parc, la seva petita silueta embolicada i encaputxada amb una roba de llana d’un marró verdós, damunt de la qual innombrables gotetes d’humitat feien una mena de boirina que l’envoltava. Quan, sortint de sota els arbres que gotejaven, s’acostava i em veia, el seu rostre oferia una expressió estranya i trista, que podia haver significat mala sort, però que jo sabia que era la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador triomfant. Just abans d’arribar fins a mi, amb un moviment lànguid i sobtat del braç i l’espatlla i un «Uf!» d’esgotament exagerat, deixava anar el cistell, per donar a entendre com pesava i que fabulosament ple que el duia.

Vam parlar de la complicada vida de Nabòkov i  de com això podia haver afectat la seva obra. Relacionat amb aquest tema m’ha sembla interessantíssima aquesta entrevista de Bernat Pivot, extreta del seu venerat programa literari Apostrophes.

Aquí teniu alguns fragments però val la pena llegir-la tota.

En la lengua de mis antepasados me siento perfectamente cómodo, pero no lamentaré jamás mi metamorfosis americana.

La historia de mi vida, pues, se parece menos a una biografía que a una bibliografi.a

Excepto algunas mariposas suizas en Ada, me inventé las especies, pero no los géneros. Es un detalle simpático, ¿verdad? Sostengo que es la primera vez que alguien se inventa mariposas científicamente posibles en una novel·la.

Aprecio mucho a Freud como autor cómico.

Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés.

L'entrevista sencera la podeu llegir aquí.

Una recomanació de l'Albert va ser la de l'autora russa Nina Berberova (1901-1993)

Al catàleg de les biblioteques públiques tenim  títols seus, entre ells la seva biografia El subratllat és meu. Un gran títol.

Mireu quin autoretrat tan colpidor

Pertanyo a una classe de persones per a les quals la casa on han nascut i crescut no solament no s'ha convertit en el símbol de la protecció, de l’encís i la fortalesa de la vida, sinó que la destrucció de I' esmentada casa els ha produït una enorme alegria. Jo no tinc ni 'tombes d'avantpassats' ni 'cendres sagrades' per recolzar-m'hi en els moments difícils; mai no he reconegut el parentiu de sang, i com que la natura no m'ha donat ni la cuirassa dels búfals, ni ungles ni dents de pantera, i com que no he buscat la manera de fer-me créixer una segona pell ni d'esmolar-me les dents, visc sense suports, sense armes, sense entrenament per a la defensa i I' atac, sense una tribu pròpia, una terra pàtria, un partit polític, i sense daus i tombes ancestrals. El més difícil per als qui són com jo és que les forces contra les quals lluitem no estan encara definides: lluitem contra enemics i fenòmens que encara no han adoptat formes concretes, que no han aconseguit encara passar a I' estadi en el que una terminologia discursiva i unes conclusions clares donin la possibilitat d'enfrontar-s'hi sobre la base de nous criteris.