Confessions d'un escriptor.
Finalment vam tenir en Jaume Cabré al club de lectura. Era una trobada llargament esperada que ens va deixar un molt bon gust de boca (i d’orella). Vam comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes.
Cal dir que vam tenir una absència, la de l'Albert Mestres que era a Oslo per feina però vam comptar amb una assistència inesperada, la d'en Joaquim Carbó, que ens va fer donació de dos premis i tres originals de la seva obra per a lluir a l'espai on conservem i difonem la seva obra. Va ser una alegria molt gran.
En Cabré ens va explicar que després d’escriure una novel·la comença un procés de dol i de reflexió personal. Una reflexió que comparteix amb el lector en forma de llibre i que en aquesta ocasió ha estat el volum, publicat recentment, Les incerteses (Proa, 2015).
En ocasions anteriors van ser títols com El sentit de la ficció després de L’ombra de l’eunuc.
i La matèria de l'esperit després de Les veus del Pamano
Està bé també per als lectors perquè ens ajuden, en menys mesura evidentment, a mitigar la sensació de pèrdua i a deixar enrere uns personatges que ens han acompanyat i una història que ens ha commogut. I és que després de la lectura de Jo confesso ens passa el que explica Proust:
Ens hauria agradat tant que el llibre continués i, si això era impossible, tenir d’altres informacions sobre tots aquells personatges, saber ara alguna cosa de la seva vida, fer servir la nostra per a coses que no fossin completament forasteres a l’amor que ens havien inspirat i l’objecte del qual, ara, de sobte, ens faltava; no haver estimat en va...” (Marcel Proust. Sobre la lectura. Trad. Anna Casassas)
Em sembla que parlo per tothom quan dic que el que més ens va sorprendre va ser el procés de construcció de la novel·la. Ens imaginàvem un gran esquema previ, una història pensada sencera des de bon començament. I no. Memorable la descripció de Cabré de la força que exerceixen els personatges a l’hora de resseguir i crear ells mateixos la novel·la. Ben bé com si tinguessin vida pròpia. Vam saber que en realitat la tenen.
Tirant per terra totes les nostres suposicions, ens va dir que havia començat a escriure Jo confesso a la pàgina 367, que el primer capítol (el contracte amb el lector, recordeu?) el va escriure l’últim i que abans no se li va acudir lligar-ho tot amb un violí ja feia dos anys i mig que escrivia. És fascinant aquest descobriment.
Ens agrada llegir Jaume Cabré perquè confia en el lector i no li regala res. Ho continuarem fent.
Aquí teniu les fotos que ens recordaran aquest dia.
Comentaris
Estic molt content d'haver assistit a la sessió del Club de Lectura al voltant de Jaume Cabré i la seva obra. Amb en Jaume fa molts anys que ens uneix una bona amistat. Vam participar tots dos, i una colla més, en totes les aventures de l'Ofèlia Dracs. Les sessions de treball, sempre aavoltant d'una taula amb bona teca i vi fresquet són inoblidables.
Ara feia temps que no ens vèiem i, tot i que em va dir que estava cansat, el vaig trobar en plena forma i amb les mateixes ganes de comunicar-se de sempre amb el seu públic.
Per a mi va ser molt i molt agradable aquesta sessió perquè, a més, em va permetre de disculpar-me per haver fet campana el dia que em tocava, però que una grip inoportuna no m'ho va permetre.
Gràcies, amics de Caldes!
Una d'aquelles trobades que "saben a poco" i, alhora, et deixen aquell bon gust a la boca. Una trobada molt interessant que, aquesta és la meva percepció particular, va començar com una classe magistral, recitada mil i un cop, i va acabar com una tertúlia distesa i amical.
Ja sabíem que "Jo confesso" era una obra d'art però descobrir les entreteles de la seva creació encara fa més fantàstiques les històries que ens explica i la informació que ens ofereix.
Sembla que en Jaume Cabré no escriu sinó que provoca que els seus personatges fabriquin una il·lusió...