Club de Caldes de Malavella

El club de lectura, un degenerat i la noia de Sant Petersburg

 

En un passatge de l'entrevista que va fer-li a Josep Pla, Joaquín Soler Serrano li preguntava la consideració que li mereixien una sèrie llarga d'escriptors de tots els temps. Quan li arriba el torn a Dostoievski, Pla respon, amb un disgust ostensible: "Un degenerat!", i es queda tan ample. Jordi Llovet. Primer Dostoievski. (El País, 2010)

Al club de lectura sempre ens passen coses extraordinàries. Divendres comentàvem “Crim i càstig” de Fiódor Dostoievski, un clàssic de la literatura universal amb un escenari que esdevé tan protagonista com el mateix Raskolnikov: la ciutat de Sant Petersburg. Quina va ser la nostra sorpresa quan una de les persones presents a la xerrada, la Kàtia, ens va dir que ella era justament de Sant Petersburg, que feia pocs mesos que vivia a Caldes i que tenia preparada una presentació amb els escenaris del relat (la plaça del Fenc, la casa on Dostoievski va fer-hi viure a Raskolnikov, etc..). Qui ens havia de dir que acabaríem el sopar escoltant-la cantar cançons russes i prenent te del seu país amb el que seria un samovar “modern”!

Aquí la Kàtia cantant "Kalinka", una cançó que parla del ginebró, de gerds i d'avets. 

Crim i càstig ha estat una lectura que ens ha agradat i que ens ha obert les ganes de llegir més Dostoievski. L’Albert ens el va presentar com un autor que dissecciona psicològicament els seus personatges, sense jutjar-los, apuntant cap al seu inconscient. Raskolnikov mata per provar la seva superioritat però s’envileix, aquest és el seu càstig. L’amor de Sofia el redimeix. La redempció és un tema recurrent a l’obra de Dostoievski.

Però com sabeu, aquest espai, més que un resum de la sessió, vol ser un lloc on hi afegim informacions que van quedar incompletes o que volem recordar. Una d’aquestes informacions són els llibres de Dostoievski que l’Albert ens va recomanar i altres autors russos que van anar sortint durant la conversa.

Llibres de Dostoievski:

Memòries del subsòl (1864)

Abismal i subterrània, Memòries del subsòl ens introdueix en el món d'un narrador anònim, que es despulla amb arrogància davant de si mateix i del lector per mostrar-nos la seva vessant més instintiva i radical. Aquest text enigmàtic i fascinant il•lumina les altres grans novel•les de Dostoievski, i posa al descobert, per primera vegada en la nostra tradició literària, els racons més inquietants de la condició humana. (Extret de la web d’Edicions 62)

Fragments:

• Ara tinc quaranta anys, i quaranta anys són tota una vida; en realitat és la plena vellesa. Viure més de quaranta anys és poc decorós, vulgar i immoral! Qui passa dels quaranta anys? Responeu-me sincerament, francament. Jo us diré qui ho fa: els imbècils i els miserables.
• Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig de la confusió; no sabrem a què hem d'aferrar-nos ni on hem de pertànyer; no sabrem què hem d'estimar i què hem d'odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear.

Paul Cezanne. els jugadors de cartes (1889-1892)

El jugador (1867)

La novel•la reflecteix la pròpia addicció de Dostoievski al joc de la ruleta, que en més d'un aspecte va ser inspiració per al llibre; Dostoievski va completar la seva obra sota l'amenaça del compliment d'un termini perquè pagués uns deutes de joc. (Viquipèdia)

Pàgina manuscrita d'Els Dimonis, amb autoretrat. 

Els dimonis (1872)

El germen de la història va ser un crim que es va produir a Moscou a finals de 1869 i que va causar una profunda impressió a l'autor: Sergei Netxàiev, revolucionari i terrorista, anarquista i nihilista, va ser el responsable de l'assassinat, a causa de les seves diferències ideològiques, d'Ivanov, un estudiant i company de la cèl•lula revolucionària a la qual tots dos pertanyien. (Viquipèdia)
Fragment:
Tot el que exercit, ni que sigui tan sols una vegada, un poder il•limitat sobre el cos, la sang i l’ànima del seu semblant es torna incapaç de controlar les seves sensacions. La tirania és un hàbit dotat d’extensió. Gràcies a l’hàbit, el millor dels homes pot endurir-se fins a convertir-se en una bèstia ferotge.

Altres títols d’autors recomanats:

Nikolai Gógol: Les ànimes mortes (1842)

Es diu que Gógol va treure del seu amic Puixkin l’argument de la seva novel•la més coneguda, 'Les ànimes mortes', que no és altre que el d’una estafa d’allò més curiosa en els primers dies del capitalisme a Rússia. Sota la disfressa de la ironia, Gógol pretenia oferir un retrat sense concessions del país i de la natura humana en general, per després projectar-ne la reforma i la salvació a la manera de Dant. De manera simptomàtica, però, només la primera part (o l’infern gogolià) va arribar a veure la llum; de l’esborrany de la segona (o el purgatori) únicament n’han arribat alguns fragments: Gógol va llençar-lo al foc de la seva estufa poc abans de morir. (Ara Llegim)

I, per acabar, com que no hem trobat el poema del Cavaller de bronze de Puixkin, ens quedarem amb aquest també d'ell sobre la tardor.

Em commouen més les últimes flors
i no les que verdes broten amb la primavera.
Una evocació melancòlica elles
inspiren amb misteriosa força.
Així s’esdevé que un instant d’adéu
roman viu i no l’estimada cita.