Club de Caldes de Malavella

Més aspriu que altra cosa

Aquest és el títol del capítol que Josep Palau i Fabre dedica al poeta que va néixer avui fa cent anys a Santa Coloma de Farners. El trobem a les seves memòries: El monstre i altres escrits autobiogràfics (Cercle de lectors / Galàxia Gutenberg, 2008). La seva vida lliurada en petits fragments no cronològics, escrits amb energia i, algunes vegades, amb ràbia. Fa una bona repassada a l'intel·lectualitat del seu temps. Mireu, per exemple, què diu del poeta Espriu.

Tota la mediocritat del país se’m llança a sobre a través de la figura de Salvador Espriu. No hi ha gairebé ningú que, al meu davant, en una forma o altra, amb un pretext qualsevol, no evoqui aquell personatge per veure quina cara hi faig, creient demostrar amb això la seva profunda fidelitat de cor i la seva integritat.
Tot això em ve, en gran part, per culpa meva, perquè durant els anys quaranta, quan l’Espriu donava la llengua i la cultura catalanes per enterrades i per ben enterrades, quan ja havia renunciat a l’una i a l’altra, quan el panorama del país era desolador en aquest aspecte, jo, per no descoratjar més els meus companys, les noves generacions –els Triadú, els Romeu, els Tarradell, els Verrié, etc.- els silenciava l’actitud d’aquell.
Avui ningú no em creuria si digués la veritat, aquesta veritat que puc jurar per la memòria del meu pare, per la de Picasso, els dos éssers humans que he estimat més i que encara estimo, ningú no em creuria si digués que durant la guerra –devia ser el 1937-, pujant per la Rambla Catalunya, vaig trobar Salvador Espriu que sortia de la caserna Macià-Companys on estava “enxufat”, per no dir camuflat – caldria investigar si no hi pervingué, indirectament, a través de Bosch Gimpera-, i en preguntar-li què feia, em respongué literalment:
   -Treballo aquí amb aquesta gentussa...
És cert que a la columna Macià-Companys hi havia potser gent mediocre, gent d’extracció humil, de cultura molt deficient, però no és menys cert que entre aquella gent hi havia xicots, potser una mica primaris, que estaven disposats a donar la vida per Catalunya. Mentre Espriu, amb la seva superioritat habitual –cal només observar algunes de les seves fotos per persuadir-se’n-, em deia aquells mots depreciatius, jo contemplava el “xusco” que dius sota el braç, que en aquell temps era un tresor.
Després ve aquell dia, en ple franquisme –el 1939 o 1940-, que ens creuàrem i en aturàrem a Diputació cantonada Passeig de Gràcia i que, en atiar-lo sobre el problema de la nostra llengua em respongué:
   - D’això potser podran començar a parlar-ne els nostres fills o néts, si és que en tenim...
Aleshores em referí que ell, en aquest aspecte, ja només aspirava a corregir la seva obra escrita i publicada abans, per reunir-la algun dia, si és que això era possible, sota el títol d’Anys d’aprenentatge. Però en aquest acte de defunció que ell mateix constatava no hi havia cap mot d’indignació, ni el més lleu senyal de disconformitat o de rebel•lia.
Una mica més endavant, en deixar-lo al peu de casa seva, al capdamunt de Passeig de Gràcia, em va dir que es treia de sobre tots els llibres i llibrets de literatura catalana, com si es tractés d’una nosa. En preguntar-li si també ho feia amb la col•lecció Bernat Metge, em va dir que no, “i encara perquè en aquests hi havia text grec i llatí.”
Va ser en aquesta ocasió que convinguérem en la compra, per part meva, dels volums sobre folklore català de Joan Amades, en paper fi, que jo al cap d’uns anys em vaig haver de revendre a un tal senyor Jover o Jové, fabricant, per poguer tirar endavant la revista Poesia.
Em penso que era durant aquest període que ell preparava el volum sobre història antiga en la Història Universal dirigida per Alberto del Castillo i publicada per l’editorial Apolo.

També és curiós que ell hagi passat pel gran amic de Rosselló-Pòrcel. En aquest aspecte, la seva fidelitat és més que sospitosa. Aquesta amistat que devia basar-se, en vida, en el fet que, entre els escriptors de la seva generació, companys d’universitat, l’un era poeta i l’altre prosista, i això devia crear una mena d’admiració i de respete mutu.
Però fou en els seu pis del carrer de la Diputació que un dia, amb gran astorament per part meva, va dir-me:
   -Com que ell era socialista, amb el temps hauríem renyit.
La seva concepció de l’amistat era als antípodes de la meva, perquè en aquella època jo creia, amb tota la bona fe de món, que la veritable amistat estava molt per damunt de les contingències polítiques i ideològiques. Això va fer que jo cregués poder ser amic de gent amb idees oposades a les meves, fins que jo vaig pagar amb desenganys.
Respecte a l’amistat d’Espriu amb Rosselló-Pòrcel, sempre em va xocar una observació feta per Carles Riba en el seu pròleg a Imitació del foc, subratllant l’especial esment que Rosselló posava a salvaguardar els seus escrits durant la guerra. ¿Com és que, aleshores, que si ell i Espriu eren tan bons amics aquell no confiés en aquest, quan estava tan greu, tots els seus manuscrits, entre ells la traducció de la Història del soldat de Ramuz i, encara més, la de la seva part d’Aucassin et Nicolette que ja tenia enllestida i que Espriu havia de completar? Més d’una vegada vaig voler inquirir què s’havia fet d’aquest treball i mai no vaig poder treure’n l’aigua clara. ¿No serà, més aviat, que Espriu ja havia traït el seu amic, en aquest punt com en els altres, i que quan fa portar el cos de Rosselló al seu panteó familiar és a causa d’un remordiment o penediment? Aquest Espriu m’és més fàcil de comprendre i correspon més a la realitat, em sembla.
Però també recordo que, en organitzar una sessió d’homenatge a Batomeu Rosselló-Pòrcel a casa de la vídua de Joan Crexells, i això ja era durant el 1945, Salvador Espriu no va voler venir.

Que Espriu era d’ideologia franquista durant al Guerra Civil i durant uns quants anys més ho prova, d’una manera fefaent, el final de la seva primera versió d’Antígona, la que fou publicada a Mallorca per l’Editorial Moll. En aquell final, la grapa del dictador que imposa l’ordre a les lluites fraticides és plenament justificada.
Crec que després, en la nova versió, tenint segurament en compte la crítica que jo mateix havia formulat sobre aquest punt en El mirall embruixat, Espriu rectifica el final. No he llegit encara la seva rectificació, que pot aclarir-nos l’entrellat de la seva evolució.
Si algun dia hi ha un historiador seriós a casa nostra, haurà de preguntar-se: ¿què feia Salvador Espriu durant els anys 1939, 1940 i 1941? Aleshores veurà que no feia res; que en el millor dels casos, es va recloure a casa seva, procurant subsistir materialment, egoistament. Ara bé: jo crec que els amics, les persones, es coneixen de veritat durant les circumstàncies adverses. Per això no podré creure mai en aquells qui, com Salvador Espriu, durant els moments de màxima adversitat, durant els anys de la nostra més profunda prostració col•lectiva, es varen quedar a casa seva i no varen fer res per salvar el país.
Jo penso que Espriu va començar a reaccionar a causa d’algunes coses que jo li deia i a causa de la meva actitud, que el sorprenia (en aquella època sempre deia: “Sou un home curiós”), i que va reaccionar del tot quan va veure que amb la meva partida li quedava el camp lliure, no sols per ocupar el lloc que jo deixava, sinó perquè anant-me’n desapareixia el testimoni del seu obrar tèrbol i sospitós. Car els altres testimonis de la seva actitud, que existeixen, tenien i tenen interès a camuflar-la per poder camuflar-se ells mateixos.

Barcelona, 27 d’octubre de 1985