Els Poemes de l'Alquimista
Obra de Ramon Llull
Al final dels Contes de capçalera (Proa, 1995) hi trobem un epíleg de Julià Guillamon que repassa tota l’obra de Palau i Fabre i la relaciona amb els fets biogràfics que l’han marcada. És un resum de poques pàgines que ajuda molt a conèixer aquest autor polifacètic. En aquesta entrada relacionarem la part de l’epíleg on esmenta l’obra Poemes de l’Alquimista amb alguns d’aquests poemes.Comencem.
Palau projecta de molt jove la seva carrera literària. Vol ser poeta, autor dramàtic, assagista, crític i narrador. La guerra civil escapça aquest projecte literari i accelera un procés de crisi personal.
En quedar avortada qualsevol possibilitat de manifestació pública de la cultura catalana, es descarta com a narrador i dramaturg. Inicia un període de replegament sobre ell mateix i sobre la llengua. Després dóna forma a les diferents seccions dels Poemes de l’Alquimista (L’alienat, Càncer, Laberint, Atzucac). La poesia, per a Palau va representar una taula de salvació en un moment crucial de la seva existència.
POETA-NARCÍS
Vers: sigues igual a mi.
Jo em veig en tu si em veus
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
En la poesia, Palau inicia una recerca transcendent sobre la seva identitat. S’ha definit aquesta recerca com un procés amb tres fases: vaporització del jo, alienació i reconstrucció a través del llenguatge de la identitat perduda.
L'ESTRANGER
-De quin país és aquest estranger?
-No ho sé.
-Com se diu?
-No ho sé.
-Què fa? Quina llengua parla?
-No ho sé.
-Com us dieu, bon home?
-...
-De quin país veniu? On aneu?
-Sóc d'aquí. Sóc estranger.
El conte és per a ell el màxim exponent de la intel•ligència creadora, entesa com a “la capacitat de suscitar, controlar i dirigir els oferiments de la imaginació. En canvi, la poesia es desenvolupa com una lluita entre el jo i l’obscur, entre la consciencia i la inconsciència.”
TRIOMF DE L'ALTA FOLLIA
A Joan Perucho
M'enfilo dalt de tot de mi mateix
i miro:
i em veig més transparent.
Jo no sabia, no, que el vent
pogués tenir la meva cabellera
i estar-ne tant content.
Ara tota hora m'enquimera
i em llanço, des de mi,
a cels, abismes, rutes sense fi.
No tinc temps d'estimar: no tinc el braç prou llarg
-Clara, Bàrbara, amigues-
per a poder-vos abastar
per arribar a la vida.
I, perquè ho sapigueu, aprenc a escriure en prosa
la rosa.
Pablo Picasso. Dona estirada a la platja. (1932)
Palau assumeix en la poesia el discurs del somni i de la malaltia mental, del visionari i del foll. (...) Palau s’aliena, no només en els temes dels altres, en la imitació entesa com a mètode de descoberta, sinó també en el llenguatge. Sense capacitat per dominar-lo, perd el control de l’obra com a projecte de creació i la viu com una experiència límit. En cap altre moment serà tan intensa, tan dramàtica i colpidora com en aquests anys.
L'HOME DE LES CAVERNES
Carn de poema. ANTROPOFÀGIA
*
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
no s'apaga.
*
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
*
Petita destral estimada.
*
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
*
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
*
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
Sortiré per matar.
*
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel bon gust
de la sang.
Cal apuntar la importància de certs esdeveniments biogràfics en aquest procés que du de la narrativa a la poesia. La situació en la immediata postguerra és molt aviat paradoxal. D’una banda s’ha significat molt com a activista cultural i polític, i ha mantingut actituds radicals en la universitat franquista i entre els grups clandestins. Però al mateix temps la seva posició en els cercles de resistència cultural s’ha vist compromesa per la seva oposició a l’estratègia del “possibilisme digne” que es planteja a partir de 1945, arran d’una relativa, mínima apertura al règim. I també a causa de l’escàndol que que susciten en els cenacles literaris, molt conservadors, alguns dels poemes del llibre Càncer i, molt especialment el famós poema “La sabata”.
LA SABATA
He donat el meu cor a una dona barata.
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.
Aquí la teniu recitada per ell mateix:
Al mateix temps, Palau s’ha distanciat de la família, que dóna suport al règim franquista. La història de l’autor dels Poemes de l’Alquimista és la d’un home totalment aïllat.
SOL
A voltes, en llevar-se, l'home sol
sent fred al cor, una dent que el mossega
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega.
I es mou feixuc, amb la recança oberta
d'abandonar un lligam que desconeix,
i mira el llit de nou i empal.lideix,
veient la companyia tan deserta.
Viu amb el pensament alatrencat,
com si tot l'univers mudés de ruta
i no trobés una esfera segura.
I va tot sol i sent nosa al costat:
algú que en el flanc dret se li detura
fent-li present la seva vida eixuta.
SOL
Estic sol.
Sol en la meva família.
Sol entre els amics —sí, entre els meus amics.
Sol en la meva pàtria sola.
Sol entre les dones —sobretot sol entre les dones.
I una noia està sola dins meu de fa molts anys.
El 1945 (...) obté una beca d’una estada d’un any a París. El viatge a l’estranger representarà l’inici de la sortida de la crisi personal en què es debatia des de 1938 i el cicle poètic, que equival a una renúncia. En el poema que clou els Poemes de l’Alquimista, “Comiat”, Palau exposa les raons d’aquesta renúncia.
COMIAT
Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.
¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.
Acabem amb la nostra coneguda i estimada Montserrat Abelló que recita Triomf de l'alta follia i Comiat
PALAU i FABRE, Josep. Contes de capçalera. Proa, 1995
PALAU i FABRE, Josep. Poemes de l'Alquimista. Proa,2008