Club de Caldes de Malavella

Blaus espectrals d'un vespre excepcional

Sincerament, no me'n surto. Dins del meu cap hi volten contínuament frases com “En Asturias, cuando hay niebla, se ve Irlanda” o “Estamos en una embajada del alma humana” parlant de la biblioteca o “No tenemos que ir al ritmo de los políticos, tenemos que ir al ritmo de los poetas” o el que em va dir sobre la Historia universal de Paniceiros quan li vaig preguntar si no li interessava la crònica negra dels pobles petits “Es que és un libro de combate. Es para que mis paisanos se miren y se vean bien” i moltes d'altres que anava disparant després de carregar-les d'arguments. Així doncs, renuncio a fer una crònica de la trobada del club de lectura de divendres. Ja sortirà quan deixi de sobrevolar Paniceiros i aterri. Faré cas a en Xuan i aniré al ritme dels poetes. Penjaré, això sí, les paraules que heu dit vosaltres perquè estan molt bé i vull que les compartiu amb tota la gent del club.

Les de la Mila:

Aprovecho (...) para declarar mi admiración eterna por Xuan, escritor y Xuan, persona que se entremezclan continuamente en su conversación. Nunca había coincidido con una persona sabia de tan poca edad con un conocimiento tan extenso y, lo que es mejor, con una inteligencia generosa, ávida de compartir su riqueza. Desde que formo parte del Club he conocido a unas cuantas personas dedicadas al oficio de la escritura pero ninguna tenía menos pinta de ello que Xuan. Podía ser un pescador o un trabajador de la tierra, con la piel curtida por el sol, las manos poco cuidadas y unos pequeños ojos curiosos y melancólicos que decían lo mismo que sus palabras, que nos encontrábamos ante un hombre sensible y verdadero, sin poses, sin doble fondo.

Les de la Montse Fernández:

Si hi ha algú que no deixa indiferent, que no es guarda res, que aboca tot el que porta dins, que sacseja sense treva els daus de la memòria, disposat a jugar de nou una partida que esdevindrà infinita, amb una humilitat, senzillesa i generositat aclaparadores, és XUAN BELLO. Ell es considera, simplement, un operari al servei de la paraula, amb més deures que drets. Davant teu t’adones com cerca, incansable, l’origen de les llengües, la més remota i antiga petja d’expressió, en qualsevol de les seves possibles formes.
Passada la mitjanit, sota un cel que potser ell anomenaria blau espectral, amb una petita aurora verd llima surant feliç, entre efluvis i bombolles, dins el sant grial, se li acut, de sobte, desitjar salut a Joanot Martorell. Aquí, si el temps fos amic de la inconsciència ... s’hauria aturat uns instants, per a jugar.

Ho deixo a les vostres mans.