Josep Sebastià Pons. La presència de l'absent
Josep Sebastià Pons és d'aquelles poetes que fan la seva sense fer soroll. No es va moure mai de lloc. Va viure sempre al Rosselló, tot i que va fer la Primera Guerra Mundial. Des de la Universitat de Perpinyà va anar fent feina també, sobretot en l'estudi de la literatura rossellonesa moderna (segles XVII i XVIII), cosa de la qual ens podrà parlar en Joan Peytaví, ja que és la seva especialitat. Amb la seva dona es va instal•lar a Illa, on es va dedicar a la contemplació de la natura i la plasmació d'aquesta contemplació en la poesia. De tarannà més aviat escèptic, la mort de la seva dona el va marcar definitivament. La presència de l'absent circula pels poemes de Pons amb fonda delicadesa. Pons va aïllar-se del tot i la seva poesia, alhora que agafava el vol cap a les altes esferes de la poesia universal, va esdevenir quasi un monòleg, o més ben dit un diàleg mut amb la natura.
Pons, considerat el gran poeta del Rosselló, però que jo qualificaria de gran poeta del segle XX tout court, va destil•lar en els últims anys de la seva vida una poesia d'alta volada i sublim subtilesa, sense deixar mai de tocar de peus a terra, amb els temes recurrents de l'absència de l'estimada i el pas inexorable del temps. Mirem, per exemple, el poema que ha penjat la Mercè:
La salamandra i el gripau
Demà és desert. Demà és tot blau.
Imaginem un paisatge glaçat. Un cel blau. A partir d'ara, que és hivern, tots els dies seran així. Per què desert? Perquè amb el fred el camp es despobla, desapareixen els animalons, els arbres perden les fulles.
Amaga el riu gelat sa vena.
La vena del riu és el corrent, que corre per sota de la capa de gel que s'ha format a la superfície.
La salamandra amb el gripau
van caminant amb molta pena.
Per què caminen amb pena el gripau i la salamandra? El seu hàbitat és el riu, l'aigua del riu i les pedres que sobresurten, com a bons amfibis. Si el riu està gelat, no tindran accés a l'aigua.
Sota un alè de lluna plena
Guarda el gripau l’ull mig obert.
La salamandra dolça el mena.
Però ara encara no és de dia. En la nit gelada, ni un sol núvol. La lluna pot escampar el seu alè pertot arreu.
En comptes de raucar, el gripau s'adorm i la salamandra l'acompanya.
Demà és tot blau. Demà és desert.
Sense hàbitat, sense l'escalf necessari, serà el darrer son. És el fred de la mort.
Demà serem nosaltres els gripaus i tant de bo que tinguem una salamandra al costat. Demà és desert.
Albert Mestres