Club de Caldes de Malavella

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta a peu dret.

La xocolata era espessa però Joan-Lluís Lluís va parlar clar i català. Amb un català tan impecable com el que escriu. Un mèrit indiscutible per algú que ha viscut tota la seva escolarització en francès i que fins als 20 anys només l’ha parlat amb el seu pare. Lluís va llegir algunes de les variacions del relat de Xocolata desfeta amb simpatia i molt d’humor. Ens va explicar que el procés de creació del llibre va ser de nou mesos, menys d’un any que va viure envoltat de tot tipus de diccionaris. Només en un dels contes: Bibliografia, es va ajudar d’Internet. Un repte que es va fer a ell mateix, a partir de l’obra de Quenau, per posar a prova el seu domini del català i per demostrar que en la nostra llengua es pot dir tot en qualsevol registre. També per tossuderia, tot s’ha de dir.

Però ara us vull confessar que ahir, quan era l’hora d’escriure l’entrada al bloc, tenia el cap més espès que qualsevol xocolata que us pugueu imaginar. Li vaig explicar a la Mila i, no us ho creureu, a la nit em va enviar el seu text, atenció: per watsapp!! No em direu que no és un luxe tenir amigues tan trempades i generoses. Moltes gràcies Mila!

Aquí el teniu:

Aquest club promet, el nostre convidat, després d’esperar, pacientment, acomodat a la cadira, que tothom estigués a punt, s’ha posat dret perquè diu que no sap parlar assegut. I així, dempeus, ens confessa que el nostre poble forma part del seu “quadrat màgic” personal, perquè és un dels escenaris de la seva infantesa, tampoc tan llunyana.

Sembla una persona tranquil•la i tímida i, segurament, ho és, però revesteix aquesta personalitat esquiva amb fina ironia i bon humor. Fins i tot per explicar-nos la mala salut del català a la Catalunya Nord. En alguns moments brillants de la trobada vivim escenes de còmic i fraternal enfrontament entre en Joan-Lluís, amb guió, i l’Albert, a seques.

Potser és el primer llibre que treballem que no és un relat sencer, sinó el fragment d’una història escrit de més de cent maneres diferents. A hores d’ara ja li he perdonat que em fes sentir una persona ignorant. Ens ha fet una segona confessió: que ha hagut de fer servir tots els diccionaris de la llengua catalana i un munt d’eines lingüístiques de l’idioma per fer el relat.

En Joan-Lluís llegeix, una darrere l’altra, les versions del seu “paràgraf” inicial, però el mateix s’interromp per fer comentaris de la bellesa de les frases o de qualsevol cosa que li passa pel cap, o bé per “barallar-se” amistosament amb el seu partenaire de performance. Hi ha de tot, receptes de cuina, haikus, imatges de pintors i, fins i tot, renecs altament vulgars, això sí, en una català immaculat, sempre en favor de la riquesa de la llengua.

No es podia acabar la sessió sense que fer-nos la darrera confessió, la de que per ell, escriure un llibre es com passar temps amb la persona que estimes.