Joaquim Mallafré. L'apunt biogràfic d'Adam Manyé
Retrat, obra de Miquel S. Jassans, 2002
Adam Manyé (Corrector, editor de premsa i assessor lingüístic. Professor de secundària. Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona (2007-2011)) dedica una web a Joaquim Mallafré, el nostre convidat del proper divendres. Amb el permís de Manyé, us penjo la biografia que he extret d'aquest espai, però si voleu veure tot el que diu del traductor d'Ulisses, podeu accedir-hi des d'aquí.
Joaquim Mallafrè, mestre i creador
Es troben, com una llambregada,
el teu somriure i la meva rialla:
rampells de calamarsa benigna.
Miquel Ferré
Quan em van regalar l'Ulisses de Mallafrè (la versió de Joyce aleshores no m'interessava i ara tampoc) jo tenia divuit anys i quatre mesos, recordo molt bé les inicials emmarcades en fons negre i com si se'ls hagués aplicat una lent d'augment. Jo m'havia mirat molt aquella edició a ca l'Isidre de Reus. A més, havia llegit alguns fragments de l'obra en la versió de Valverde. De seguida vaig veure que l'exemplar era de la Gaudí, per una marca a la contracoberta. Era el que jo havia fullejat tantes vegades. Aleshores ja sabia quin rebombori s'havia produït a l'entorn d'aquella edició (subscripcions, ajuts, etc.), però no em decidia a reunir les vora dues mil pessetes que valia. Sí que sabia qui era Joaquim Mallafrè (l'havia vist comprant llibres, xerrant amb l'Isidre, i tenia amigues d'institut que l'admiraven...), sabia també que el traductor havia trigat el mateix temps que Joyce a escriure l'obra en català i m'imaginava, i vaig saber-ho només després de llegir les set primeres línies del text, que finalment trobava literatura escrita en la llengua dels meus pares: baladrer, martingala, taleia, bleït, granot... Vaig descobrir la llengua i això volia dir la literatura, certament.
Amb Pere Gimferrer i Joan Oliver, a l'acte de concessió dels premis de Literatura de la Generalitat de Catalunya, 1982.
Foto: Ferran Sendra.
Més tard vaig saber i ara sé que Joaquim Mallafrè Gavaldà va néixer a Reus l'any 41, i algunes dades que ell mateix ens va desvetllar l'any 1991:
El meu pare era fill de pagès criat a l'Arbocet, i vingut a Reus, primera generació d'obrer industrial-xofer-mecànic-fonedor. La mare, procedent de Riudoms, va conèixer el pare a la dispesa que va posar l'àvia quan va quedar viuda d'un marit que havia tractat amb bestiar, em sembla. A penes podia portar una conversa en castellà, i el llenguatge del barri, de les feines per altres, de les fàbriques tèxtils on va treballar, era el català. En català resava i es queixava de les dificultats. La padrina, de fonts, amb qui vaig conviure molt, dependenta d'una merceria, representa la influència més culta de la família, i junt amb novel·les i poemes en castellà, em va donar Patufets d'abans de la guerra i novel·letes de Folch i Torres, o em portava a l'Orfeó a veure obres de Josep M. de Segarra o de Frederic Soler quan van ser possibles a l'escenari. Eclèctica, em va ensenyar a recitar Pandereta […] juntament amb La nostra parla. Cap d'ells no hauria ni somiat a qualificar-se de catalanista. Vivien, podien viure encara, en català. No vaig anar a col·legis religiosos, però el pare va transigir que anés a doctrina a la parròquia, on em preparava per a la primera comunió amb els concursos memorístics propis de l'època, que em van fer assimilar un altre tipus de llenguatge, també en la meva llengua. El gruix dels anys escolars primaris va transcórrer en una escola que regentava un mestre expedientat per motius polítics --cosa que aleshores ni entenia--, que emprava també el català en algunes explicacions. El batxillerat va representar l'entrada en un món relativament castellanitzat. Però alguns professors procedien de l'Institut-escola, i allò que ara en diem els continguts tenien molt de català. I no solament entre aquests en vaig trobar de bons. Em van donar una riquesa que de cap manera no vull menystenir, que encara tinc i que agraeixo, com agraeixo tota suma de saber. El vehicle era el castellà. […] La universitat estava castellanitzada. Vaig rebre continguts i bases prou sòlides tanmateix, que després vaig anar sentint la necessitat de retraduir, quan les circumstàncies externes començaven a permetre que el català fos novament alguna cosa més que una llengua
He citat aquest fragment in extenso, que he extret de la seva tesi, racionalització indissociable de la primera gran traducció, la lloada Llengua de tribu (l'oralitat de la llengua de casa i del carrer) i llengua de polis (la llengua de la literatura per mitjà de la finestra oberta per la padrina néta d'un militar, i l'omnipresent Centre de Lectura), perquè em sembla molt rellevant com a confessió dels pòsits que l'autor reconeix. Gràcies a aquests mestres i professors, a la tenacitat, i a la idea (mamada a la majoria de llars obreres) que la cultura és un alliberament, dins del jovenot Mallafrè es forja un pòsit intel·lectual i vivencial que ha de ser la pedra de toc de la vocació de mestre que li traspua pels porus de la pell quan parla i el desig d'enfrontar-se amb reptes difícilment assolibles. Caldria citar més figures intel·lectuals i humanes que van tenir també el seu paper. Per concloure aquesta reflexió només n'esmento tres: Sofia Ventosa (l'anima a anar a Anglaterra) i M. Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover (l'encoratgen a la tasca de l'Ulisses).
Algunes dades més són que Mallafrè es va llicenciar (1964) i doctorar en Filologia Romànica (1988) a la Central de Barcelona: aquella facultat de Valverdes, Blecuas, Riquers, Badias i Margarits, etc., tan idealitzada. Va tornar a Reus a ensenyar a l'institut on havia estat alumne, va anar de lector i assistant teacher a la Grammar School de Ludlow (Shropshire, comtat d'Anglaterra) durant el curs 67-68 (aprèn anglès i comença a fer exercicis de traducció), va ser un professor i catedràtic d'institut modèlic, "amb el Mallafrè o aprens anglès o no passes", deien alumnes que jo coneixia i envejava en secret. Des del curs 1972 va ser professor de l'antiga secció tarragonina de la Central de Barcelona, en la qual vaig poder gaudir de les seves lliçons i continua, ara ja a jornada completa, donant lliçons a la URV. A banda de la tasca de conferenciant, professor convidat, teoritzador de la traducció, etc.
Després de la tasca de l'Ulisses, ha traduït alguns autors que admiro: l'Sterne del Shandy, Auden, Beckett, Kipling…, fins que algú assenyat el va incorporar a la Secció Filològica de l'IEC; gràcies a això la llengua del diccionari de l'Institut s'assembla més a allò que parlem al Camp de Tarragona. Ha rebut la Creu de Sant Jordi, i altres reconeixements, Premi Nacional de Literatura, Premi de la Generalitat, Premi de la Crítica, etc. També puc citar una informació que no llegireu enlloc perquè és de collita pròpia: que és un bon mestre i una bona persona, en el millor sentit de les dues expressions.
Joaquim Sorio, Isidor Marí, Joaquim Mallafré i Xavier Filella
Foto: Georgina Giné
He de confessar que em fa una mica de respecte, però m'honora, formar part de la llista de la gent que ha lloat la tasca i la persona de Mallafrè: José M. Valverde, Jordi Llovet, Ramon Barnils, Robert Saladrigas, Terenci Moix, Manuel de Pedrolo, M. Aurèlia Capmany, per citar-ne uns quants.
Penso que Joaquim Mallafrè és, juntament amb Jordi Llovet i Salvador Oliva, un dels mestres vius de la millor traducció literària que es fa al català, i té també una altra característica compartida amb Llovet i Oliva, tria magistralment allò que tradueix. Són sempre llibres moderns, singulars, desconcertants, i que han modificat notablement el curs de la literatura universal. Des d'aquí faig una proposta al Departament de Filologia Catalana de la URV: oferiu una assignatura on es tractin les obres que ha traduït el Quim i l'alumnat tindrà una panoràmica summament interessant de la literatura anglosaxona i universal.
D'altra banda, hi ha tants llibres que necessiten la mà del Quim! Jo espero amb candeletes l'Anatomy of Melancholy, de Burton, que és un llibre que va alimentar Sterne i forma part dels que s'anomenen de culte.
Diuen que hi ha dos tipus de traductors: els que passen desapercebuts i els que els reconeixes en les traduccions. Potser això no li acabarà d'agradar a l'interessat, però, a parer meu, Joaquim Mallafrè és un creador i un mestre, i tot allò que toca es converteix en Mallafrè. Aquesta darrera afirmació no vol dir que sigui un traductor dels que modifiquin l'original; ara, el seu sentit de llengua, la seva cosmovisió i la destresa el fan inconfusible i indispensable per a una llengua i una literatura com la nostra.
Tot això no ho dic jo, ho diu la seva literatura.
Adam Manyé
31 de març de 2003