L'exili violeta
Marta Pessarrodona- L’exili violeta. Meteora: Dones per la Llibertat i la Democràcia, 2010
Per què un llibre sobre l’exili centrat només en les dones quan sabem que aquest fenomen el van patir tant homes com dones? Marta Pessarrodona ens dóna l’explicació:
Per un costat, si bé en tots els casos cal sempre retrocedir a l’establiment de la Segona República, en el cas de les dones és fonamental recordar que va ser amb aquella república que les dones catalanes, espanyoles en aquell temps, per tant, van aconseguir el vot per primera vegada, van poder fer un pas decisiu. Una circumstància que va obrir camí, també pel que fa a la cultura, a una dona distinta. Podríem dir, seguint el novel•lista anglès (de segona, però), George Gissing que va donar pas a una “dona rara”. És a dir, parafrasejant la novel•la de Gissing, The Odd Women (Les dones rares, podríem traduir), publicada el 1893, aquella dona que no era ni l’àngel de la llar ni la tieta joanmanuel-serratiana; la spinter, en el món anglosaxó, o, senzillament, soltera i, en especial, professional, un tret insòlit en segles anteriors, pel que feia a les dones. Era la dona que ja era una professional, no sempre casada, amb limitacions que sens dubte, el vot no va eliminar, però que també començava a trepitjar amb certa força en el món de la cultura, que inclou també la ciència, naturalment.
Unes dones que formaven part del món cultural, intel•lectual i científic quan va esclatar al Guerra Civil.
Pessarrodona tracta tant les dones que van patir l’exili pròpiament dit, les que van travessar la frontera francesa i que van viure a l’estranger més o menys temps o que ja no van tornar mai més i un altre exili, que l’autora anomena “l’exili interior”, dones que havien estat influents i que es van quedar a Catalunya, moltes vegades en contacte amb els exiliats “exteriors” i continuant la lluita des de dins, com és el cas de la bibliotecària i poeta Rosa Leveroni.
El text parteix de la situació de les dones abans del conflicte, les seves associacions, la seva participació a les institucions, a la política. Continua amb la desfeta republicana, l’exili posterior i descriu les experiències dels exiliats a l’estranger, com per exemple a les residències franceses que els van acollir. La tercera part es fixa en aspectes concrets d’aquest fenomen.
Un d’aquests últims capítols enllaça de manera perfecta amb la nostra sessió de divendres. És el titulat Interludi polític o vides gairebé paral•leles. Com sabeu, aquests dies tenim instal•lada a cal Ferrer l’exposició Federica Montseny 1905-1994 que podrem veure, si tenim temps, després de parlar de Testament a Praga. Aquestes vides paral•leles són precisament les de Teresa Pàmies i Federica Montseny. Coincidències vitals i també diferències polítiques. Totes dues van perdre la mare a partir del 39, els seus pares van ser una forta influència per elles, com hem comprovat al Testament. Dues dones que, tot i ser a l’exili, van continuar lluitant per les seves idees, ajudades pels seus camarades (Pàmies) o companys (Montseny). Un recorregut per dues vides que ens mostra com poden ser els camins de l'exili.
Llegint el capítol sobre les dones i els partits polítics catalans abans del 1939 ens trobem amb una votació per a la constitució del Front únic femení esquerrista. S’escull el Comitè Central i, en una notícia extreta de la Vanguardia del dissabte 2 de juny de 1932, hi llegim el resultat, qui són les dones escollides pels càrrecs. Una d’aquestes dones obté 62 vots, es diu Angelina Colubret i, pels que no ho sabeu, és la mare de l’Àurea Farssac, del nostre club de lectura.