Club de Caldes de Malavella

Poemes de tardor i una excursió a la muntanya

La trobada de divendres amb Narcís Comadira va ser molt estimulant i la lectura i comentaris dels poemes de Llast ens van ajudar a aprofundir en la seva obra. Comadira ens va explicar d’on sorgien alguns d’aquests versos. He seguit la petja de dos poemes i, guiada pels seus comentaris, he trobat els textos que el van inspirar. Es tracta de Ressons i A muntanya, que ens transporten a Rilke, Baudelaire i Petrarca. Primer hi trobeu el poema de Comadira i tot seguit els dels altres poetes.

RESSONS
Retruny el cel que pesa,
carregat de tempesta.
El llevant mou la massa
de les aigües de plom.

La salabror rosega
flors de geranis minsos.
Ja s’acaba el setembre,
ja ve la fi del món.

L’estiu i el seu imperi
rodolaran com fulles.
Adéu claror de vidre!
Ja tornen els malsons.

M’endinso en la tenebra
de les vacances mortes,
la mitjanit més fonda
dels anys i dels records.

Narcís Comadira

DIA DE TARDOR
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dona’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort de la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

Rainer Maria Rilke
(Traducció de Joan Vinyoli)

CANT TARDORAL
Dins les fredes tenebres caurem abans de gaire;
adéu, viva claror dels estius massa curts!
D’uns buscalls que del carro aboca el llenyataire
en l’empedrat del pati sento els llòbrecs aürts.

L’hivern s’engolfarà dins meu: esgarrifança,
horror, còlera, odi, treball cansós, pesat,
i, com el sol que et té en l’orc polar l’estança,
el cor no serà més que un bloc vermell, glaçat.

Trement escolto cada buscall que cau a terra;
ni el patíbul que alçaven no té més sords retrucs.
L’esperit meu s’assembla al bastió que aterra
la catapulta a cops incansables, feixucs.

Gronxat per aquests xocs monòtons, jo diria
que a corre-cuita claven un taüt qui sap on…
Per qui? – L’estiu d’ahir ja en la tardor es canvia!
El so enigmàtic sona com un adéu al món.

Charles Baudelaire
(Traducció de Xavier Benguerel)

A MUNTANYA
Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de prats retorts.
Després, els pins s’acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
És allà.
Però no hi ha camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s’aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d’esma.
No, no t’aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira

Una de les fonts d’aquest poema és La pujada al Mont Ventoux d’Horaci, una descripció de la que es considera la primera excursió de la història. La primera vegada que algú va cap algun lloc sense haver-hi de fer res, només pel plaer d'anar-hi i gaudir del camí i de la vista. Aquest és el començament, després us enllaço amb la carta sencera.

Avui, impulsat tan sols pel desig de veure un lloc cèlebre per la seva altura, he pujat a la muntanya més alta d'aquesta regió, que no immerescudament anomenen el Ventós (Mont Ventoux). Fa molts anys que tenia en ment fer-ho; ja saps que, a causa d'aquest destí que regeix els assumptes dels homes, des de la infantesa he viscut en aquesta zona, i aquesta muntanya, que es veu de totes parts, l'he tingut sempre a la vista.
Al final vaig tenir l'impuls de fer el que cada dia em prometia de nou, sobretot quan, rellegint fa uns dies la Història de Roma de Livi (7), vaig anar a trobar el lloc on el rei Filip dels macedonis ¬el que va guerrejar contra els romans- ascendeix al Hemo (8), una muntanya de la Tessàlia (9), i des d'allà, segons s'explica, li va semblar veure dos mars, l'Adriàtic i el Euxino (10). De si això és veritat o no, no em trobo molt segur, tant perquè aquesta muntanya està massa lluny de nosaltres, com perquè les diferències que hi ha entre els autors fan que la qüestió estigui dubtosa. Per esmentar només uns quants, el cosmògraf Pomponio Mela (11) refereix la cosa sense vacil•lar; Tito Livi opina que és falsa; per a mi, si l'exploració d'aquella muntanya és tan fàcil com la d'aquest, ni em plantejaria el dubte.

Francesco Petrarca. La pujada al Mont Ventoux