Teresa Pàmies i Montserrat Roig
Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries, 1993) és el recull de les cròniques que Teresa Pàmies llegia periòdicament a Catalunya Ràdio. Les primeres pàgines m’han recordat molt els articles que escrivia Montserrat Roig, una altra de les protagonistes del nostre club. Pàmies, tal i com feia Roig, retratava la realitat social de l’època i en criticava els excessos. Amb ironia i força mala llet. Aquest article que us enllaço té molt a veure amb el que fa temps us vaig penjar de la Roig que parlava sobre les violacions i les decisions judicials al respecte.
Aquest era el post
Un article de Montserrat Roig
I aquesta és la crónica de Teresa Pàmies
Coses de la vida
Hi afegeixo un bolero d'aquells que li agradaven tant. No trobo el que ella va triar aquell dia. Us en penjaré un de clàssic interpretat per Moncho.
Una altra relació la trobem en el llibre de Mercè Picornell Belenguer. Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies. (Abadia de Montserrat, 2002). L'autora les escull per la seva aportació literària en la recuperació de la memòria històrica a través de testimonis (Els catalans als camps nazis de Roig), i memòries novel•lades (Quan érem capitans de Pàmies). Es fa una relectura de certes obres seves i es relaciona aquest passat real amb la ficció narrativa. El volum planteja preguntes interessants “En situar-se en un espai incert de la literatura testimonial , les obres de Roig i de Pàmies susciten una pregunta: quin grau de representativitat té la veu d’un testimoni? Fins a quin punt l’experiència de Vidiella, de cada un dels deportats catalans a Mauthausen, de la mateixa Pàmies, deixa de ser personal per convertir-se en col•lectiva?” (Margalida Pons, 2002).
En aquest enllaç hi trobeu tot el text. Hem demanat un volum en paper per si el voleu llegir de la manera tradicional.
Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies
També he trobat una petita confrontació. Cronològicament la situem a l’any 1976, després de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona. Unes jornades d’iniciació democràtica, on es discutia sobre feminisme i es tractaven temes relacionats amb les dones i el seu espai social. En un treball de M. Àngels Fernández Díez veiem que en aquestes jornades hi convivien diferents tendències.
Hi llegim això.
Amb les Jornades, surt a la palestra un moviment feminista més o menys organitzat: la premsa en constata l’existència mitjançant un seguiment diari dels esdeveniments —tot i que de vegades les cròniques resulten esbiaixades o hostils. És el cas, per exemple, d’un article publicat a Mundo diario del 2 de juny de 1976, en què el senyor Udina Martorell, representant d’Unió Catalana, qualifica les Jornades de grotesques i brutals, i poc representatives del sentiment de les catalanes. Teresa Pàmies (1976: 214-217) recull la irònica resposta de Montserrat Roig a l’indignat defensor de l’essència de la dona catalana:
«Però la Ben Plantada, la va escriure un home, i potser les dones d’ara el que volem és escriure’ns nosaltres mateixes».
La mateixa crònica de Pàmies, publicada pocs mesos després de l’acabament de les Jornades, és una mostra de la repercussió que aquestes van tenir en el seu moment. El seu to irònic —que arriba en ocasions a ser una autèntica diatriba contra el Col•lectiu Feminista i la línia radical del feminisme de les jornades— va provocar una tremenda indignació entre les afectades, com explica Larumbe (2004: 207-209), que la posa com a exemple de la incomprensió de les dones militants (ella era un referent en el PSUC) per les qüestions feministes. Fins i tot Montserrat Roig, militant com ella, se’n distancia (Larumbe, 2004: 208):
Teresa Pàmies desconoce completamente el feminismo, desde el punto de vista teórico y práctico, y el libro es una banalización del feminismo, una trivialización de lo que representa este despertar de conciencias reduciéndolo todo al más puro folclore. Su lenguaje es totalmente despreciativo, machista. Para mí el libro no tiene ningún interés. [...] Yo como feminista quiero añadir que la actitud de Teresa Pàmies es muy minoritaria dentro del partido. Teresa Pàmies está muy aislada y todo esto proviene de su total desconocimiento del feminismo.M. Àngels Francés Díez. "La llengua sóc jo»: identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig". Universitat d’Alacant
Com que tenim el privilegi de comptar amb la Mary Nash li podrem preguntar amb més detall sobre la relació entre aquestes dues autores.