Club de Caldes de Malavella

Comadira: 50 anys de pintura

Arriba a la biblioteca, de la mà d’en Joan Oltra, el llibre Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia. (Fundació Fita, 2010). Es tracta del catàleg d’una exposició retrospectiva de Narcís Comadira celebrada a tres espais diferents: el Museu de Montserrat, al Museu d’Art de Girona i a la fundació Fita, durant l’any 2010 i principis del 2011. En aquesta entrada hi trobareu pintures que el van influir i algunes de seves. Si voleu tenir una idea més clara de l’evolució pictòrica a través dels seus quadres tindrem el catàleg per a consultar a la biblioteca fins el dia de la sessió del club, el divendres 2 de març.
Començo aquesta breu introducció a la pintura de Comadira assenyalant un detall que em va cridar l’atenció quan vaig saber quin havia estat el fet que va despertar el seu interès cap aquest art. Si per a Josep Maria Mestres Quadreny va ser un pintor, Joan Miró, el que va determinar el seu recorregut musical, per a Comadira va ser justament al revés, la música li va ensenyar el camí cap a la pintura.

Devia tenir cinc anys quan va començar a estudiar música i la seva professora, Maria Teresa Cruz, per tal que aquell nen comprengués el valor de les notes, va retallar un cercle de cartolina que representava la rodona, dos semicercles que hi coincidien perfectament al damunt, que eren les blanques, cada semicercle, dividit en dues parts i així successivament, per representar les negres, les corxeres, les semicorxeres, les fuses i les semifuses. El cas és que aquella mena de formatgets estaven pintants amb llapis de colors. Cada valor en un color diferent i en un degradat que anava de l’exterior cap al centre. Mai no he oblidat aquells colors i la sensació tan agradable que em van produir. Aquell nen, pel que sembla, era sensible al color aplicat manualment i associat a un significat. M’agrada pensar que vaig entrar a la pintura per la música. Comadira, 2010

Les seves primeres obres d’art vistes en directe van ser els vitralls de la Catedral de Girona, els relleus del claustre i els del retaule i els del baldaquí.

Als 14 anys estrena capsa d’aquareles, deixa la música i comença les seves classes de pintura amb Montserrat Llonch, que l’introdueix en les tècniques bàsiques de l’art. Més tard, Fita l’acccepta al seu taller després de veure una de les seves pintures. Fita fou un mestre molt diferent de Llonch, molt més modern. Les dues escoles l’influiran de manera diferent. A partir de totes dues Comadirà escollirà el seu propi camí.
Un dels quadres que el va impresionar profundament en aquesta época fou Garçon au gilet rouge de Paul Cézanne. A partir d’aquest moment Cézanne serà sempre un dels seus referents.

Una altra impressió estètica fou l’Anunciació de Fra Angèlic.

El jove artista s’amarava d’art, cercava, trobava, escollia referents. Ell mateix dóna el cercle per tancat quan coneix la pintura de Giotto, Masaccio i Piero della Francesca.
A partir d’aquest moment comença el seu creixement personal com a pintor. Descobreix altres pintors: Picasso, Matisse, Klee i tot es va afegint a la seva veu personal.

Un cervell entre els disset i els vint anys ho absorbeix tot i de tot en sap treure profit, sobretot si té un canemàs previ ben establert, decidit i fort, on poder anar entrellaçant les noves experiències. I jo el tenia. Comadira, 2010

Als vint anys va a Montserrat per tal de fer-se monjo benedictí. Allà li van cedir un estudi i, compartint lectures i converses amb altres monjos, va descobrir altres pintors, altres moviments artístics.
Aviat li arribaria el primer encàrrec i amb vint-i-un anys pinta dos olis sobre paper, abstractes “una mica a la manera de Manessier”.

Alfred Manessier. Le buisson des dunes, 1954

Comadira pren la decissió d’abandonar Montserrat i torna a Girona. Hem vist a través dels seus poemes l’estat d’inquietud, d’indecissió i de solitud que això li comporta. Va baixar, això sí, amb tots els seus dibuixos, que van ser exposats a la llibreria Les Voltes aquell mateix any 1965.
A aquesta exposició en van seguir moltes d’altres. Comadira pinta quadres amb paisatges urbans gironins, que ell considera “una primera manifestació de la meva veu pròpia”.
Viatja a París, visita el Louvre on s’enamora de Corot i s’extasia davant del seu Cézanne.
El retorn a Barcelona i les seves primeres experiències sexuals obren un cicle de pintures que s’allunyen del paisatgisme i s’obren a temes eròtics i, fins i tot, obscens. Més endavant onírics.
L’any 1969 es casa amb Dolors i s’intal•la a Barcelona. Des de l’any 1971 al 1973 viuen a Londres i continua el seu aprenentatge i fa més descobriments, com ara el neoclassicisme. Allà però no va pintar més que “coses petites”.
Ja de tornada i amb un Franco agònic comença “aquella quotidianitat diguem-ne adulta”. Pinta quadres influïts per Marx Ernst i fa una sèrie de pintures sobre cartons d’embalatge influïdes pel Pop anglès.
El 1976 pinta natures mortes i la figura humana desapareix dels seus quadres.
El 1985 hi comencen a aparèixer elements arquitectònics, sobretot escales.

Escales en escenaris teatrals o descontextualitzafdes de qualsevol edifici. Escales centrades en elles mateixes, que em servien per jugar amb els canvis de color en els plans i per buscar llums significatives més enllà de tota realitat. Comadira, 2010

Narcís Comadira. Fragment de Paisatge en ruïnes, 1999

Comencen les exposicions antològiques i l’any 1993 pinta el mural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona: Poi s’ascosse nel foco che li afina (Purg. XXVI 148) títol extret de Dante.

Jo reivindico la pintura. Sembla que avui dia, la construcció d’artefactes significatius amb la disposició de formes i pigments sobre un suport pla, que és el que és, en darrer terme, la pintura, sigui una operació vergonyant. Antiga, evidentment passada de moda en l’època de les pantalles de plasma i les tècniques avançades de registre i manipulació d’imatges. En l’època de les escenogràfiques instal•lacions. Jo reivindico la pintura, la vella pintura dels frescos antics, de Cnossos, de Pompeia, de la vil•la de Lívia. L’entranyable pintura dels nostres murs romànics. La delicada pintura dels retaules gòtics. El realisme confiat de la capella dels Scrovegni, la carnalitat espacial de la capella Brancacci, la transparència conventual de San Marco, la geomètrica presència emotiva de San Francesco d’Arezzo, l’àuria calma de Giorgione, el foc quiet de Tiziano, el vendaval de Tintoretto, la desmesurada magnificència de la capella Sixtina, la tenebra lluminosa de San Luigi dei Francesi, la tenebra mental de la Quinta del Sordo. Jo reivindico l’esfilagarsament de Delacroix, la paciència constructiva de Cézanne, l’aquiescència vital de Matisse, la minuciositat climàtica de Bonnard, el dramatisme redemptor de Rouault. Jo reivindico la passió irreductible de Picasso, la delicadesa de Sunyer, les entremaliadures de Miró, la màgia de Paul Klee, la tendresa contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura. Narcís Comadira

Narcís Comadira. Paisatge. 2001. Acrílic sobre tela