Enigmila literari V
Nou enigmila amb despista. A veure qui ho endevina. .
L'autor d'aquest enigmila és un personatge peculiar i prou conegut per tots i totes, per totes i tots...
A la pestanya de la portada del meu llibre diu d'ell:
"Cada cop que s'hi troba, l'autor ho veu clar. No té currículum.
Com tants va néixer a Barcelona; com no tants, fou desmamat a Terrassa; com molts, tornat a Barcelona va fer el batxillerat als escolapis. Com pocs va viure la maledicció apocalíptica de la pesta, la fam i la guerra...."
Ara, a la contraportada, diu del llibre:
"Amb aquest llibre, l'autor fa un tombant. Es mira la història del seu país. És home que ha triat ser de muntanya, coneix poc el mar, però sap com l'esperit mesurat de la mar menuda fa marinada fins als racons més aspres de les velles parròquies ocultes als fondals pirinencs... L'autor ha volgut reviure la història d'aquesta terra no pas de de les gestes glorioses dels comptes i els reis... S'ha proposat d'escriure una història gairebé impossible. La dels qui han passat per aquest nóm sense ni deixar nom. Sense res de vistent, la història de cada dia és feta pels homes d'ofici..."
Què aquestes primeres pistes? Hi ha cap agoserat o agoserada que vulgui dir un títol? No tingeu por que si l'endevineu abans de marxar de vacances en tinc un parell més de preparats...
Comentaris
SÍ, SENYORA!!!!!!!!!!!!!!
Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts.
És un llibre molt entretingut de llegir, amb un llenguatge molt planer i unes imatges molt significatives.
Un altre paràgraf de comiat:
LA CASA DE PAGÈS
A Catalunya no hi ha cap "château" a la francesa amb pimpirimpims enyorant París, tampoc no hi tenim cap "villa" italiana penjada damunt d'un pujolet axiprerat, menys hi trobarem la "country house" anglesa de quintana als quatre vent. I no hi cerqueu pas el noble palau a la castellana.
Però la casa de pagès catalana és la més bella, la més aplomada, la més a lloc de totes les que es fan i no es desfan.
Les de muntanya alta tenen el bestiar a baix i l'escó reclòs a dalt, el fred hi fa ombres. Les de ponent, tot i la boira gelada de la segriana, són obertes, esvalotades, cantarelles i amb embúrnia a la cuina menuda. Les segarretes i les garriguenques són de poca planta, esquerpes i secarones, amb la pedra seca molt ben afilerada. Les de vora l'Ebre fan olor de riu i de vi esverat. Al Camp encara duen àmfora romana i a l'Empordà l'auganten grega. A les planes termenals als primers graorns dels Pirineus, hi senyoregen les grans cases de la pairalia amb tres trams d'embigat, quadre a baix, sala gran a dalt, salons i alcoves, cuina i fogons a la banda d'ombra, vall a bac, clasta amb corts a migdia, arc de mig punt sencer a la cabana.
Com Itàlia té ciutats, nosaltres tenim pagès.
Una barreja de noblesa i terròs.
Aquest ha estat un enigmila curtet, no sé si el proper ho serà tant...
Felicitats Esther!
Mila, he de reconèixer que aquesta vegada vaig "tirar " de Google, o sigui que no té cap mèrit.
Mossèn Ballarín, viu a tocar del Pedraforca.
"Catalunya, terra de mar menuda"
Vaja, què ràpid!!!!!!!!!!!!!
Haig de dir que a qui va penjar aquesta imatge només li la caldre la primera pista per endevinar l'enigma...
Abans de descobrir de qui i de què estem parlant deixeu-me que us posi un paràgraf:
L'HOME DELS DIES
El pagès compa per anys.
El menestral vilatà per dies.
Rastrejar la vida d'aquest és un bon mal fet. Només podem endevinar-la pels paperots d'algun contracte de venda, pels testaments i pel poc que resta d'una casa de carrer medieval.
Ja podeu comptar, els cotnracte de venda o bescanvi diuen ben poc. Anava de pocs sous i, per un pelat, valia molt més la paraula donada que la lletra escrita per grossa que fons.
Qui hi enten diu que, com enlloc més, hom ha trobat testaments de molt enllà. Som paiís de notaris. Sigui com sigui, aquella lletra antiga i de mal llegir fa tendresa, tot i és menut. Les llistes de llençols, llits, vànoves, draps, arcons de roba, olles d'aram. I eines de l'ofici. Havien estat la vida d'un home que moria deixant la seva presència esperdigolada en objectes que ben bé en marcaven la mena baixa i humil.
Més que el senyor, el pobre té un amor xic per les coses quotidianes.
La societat medieval no era ni mica ni mena una societat de consum. Qualsevol cosa de no res era feta per durar, i a fe que durava. Les arques de roba passaven d'àvia a filla, de filla a néta. I, sobretot, les eines de treball anaven de la mà de l'avi a la del fill, de la del fill a la del nét.
L'eina continuava l'ofici, de generació en generació. A pla carrer, l'obradro vessava a les ombres estretes defora per la porta i les finestres obertes. Tenia l'endreça desendreçada que encara avui té el cabàs del paleta.
Endavant Esther, l'enigmila és teu...
Vaja, per fi enganxo un Enigmila acabat de posar!
La puc posar ja la resposta? M'espero una mica?
La foto és una bona pista...