L'entorn musical de Mestres Quadreny
Arnold Schoenberg. Der rote Blick
A Pensar i fer música, Josep M. Mestres Quadreny ressegueix la seva trajectòria musical i explica quins han estat els seus compositors de referència. En aquest espai hi trobareu quatre enllaços a l'AMPLI, el bloc dels musictecaris, que ens introdueixen a alguns d'aquests autors. Us els recomanem vivament, són articles molt divulgatius. He fet una petita introducció a partir de textos que hi tenen relació.
John Cage
El mateix Cage em va comentar un dia: “Durant tres-cents anys la música ha estat tan igual, que ara sorprèn que pugui ser diferent.” Finalment el so era lliure. No hi havia relacions preconcebudes. El compositor es deslliurava de l’esclavatge de la tècnica. El que manava era la idea, la qual podia ser manifestada com a tal, obrint així pas a l’art conceptual, o bé el compositor podia anar més enllà elaborant una tècnica adient a la idea. Una tècnica particular per a cada obra, i això prometia un futur enormement suggestiu. (Josep M. Mestres Quadreny. Pensar i fer música. Proa, 2000)
John Cage: més enllà del silenci
Olivier Messiaen
La composición clásica del siglo XX.a muchos les suena a ruido. Es un arte en gran medida agreste, un movimiento alternativo no asimilado. (...). La música clásica se ha estereotipado como un arte de los muertos, un repertorio que empieza por Bach y termina con Mahler y Puccini. Algunas personas se muestran a veces sorprendidas al enterarse de que los compositores siguen componiendo.
Sin embargo, estos sonidos no pueden tildarse precisamente de extraños. En el jazz surgen inesperadamente acordes atonales; en las bandas sonoras de Hollywood aparecen sonidos vanguardistas; el minimalismo ha dejado su impronta en el rock, el pop y la música dance des de The Velvet Underground en adelante. A veces la música se asemeja a ruido porque es deliberadamente ruido, o algo que se le aproxima. A veces, como sucede en Wozzeck de Berg, mezcla lo familiar con lo extraño, la consonancia y la disonancia. A veces es tan excepcionalmente hermosa que hay quienes, al oírla, empiezan a respirar entrecortadamente maravillados. El Quatuor pour la fin du temps (Cuarteto para el fin del mundo) de Olivier Messiaen, con sus líneas grandiosament cantables y sus acordes suavemente resonantes, logra que el tiempo se detenga cada vez que se interpreta. (Alex Ross. El Ruido Eterno. Seix Barral, 2009)
Oliver Messiaen: els ocells no seran mai el mateix
Edgar Varèse
Varese és el primer músic que descobreix el valor “espacial” de la música: la música ja no és la combinació d’unes quantes notes, sinó un “cos sonor” que es mou per l’espai i el temps, amb unes dimensions físiques perfectament definibles. Els sons s’uneixen, se separen, es ramifiquen, creixen i s’esvaeixen en una mena d’esdevenir que exclou tota mena de diàleg intel•lectual. Fidel a les orientacions del mestre, Varèse crea noves formes. Cada una de les seves obres descobreix la seva pròpia forma, la qual no és un punt de partença, sinó, al contrari, el resultat d’un procés creatiu.
Déserts és una obra d’una força expressiva extraordinària, on es posa de manifest el contrast entre la immensa soledat individual de l’home i el caòtic soroll que l’envolta. És una obra fortament colpidora perquè ens mostra una desoladora imatge de nosaltres mateixos. (Josep M. Mestres Quadreny. Pensar i fer música. Proa, 2000)
Edgar Varèse: compositor del temps present
Anton Webern
Des d’aquest punt de vista d’informació, per a mi va ser molt important Joan Prats. Cap a l’any cinquanta, va rebre l’enregistrament integral de les obres de Webern i jo vaig tenir l’oportunitat de sentir-lo. Va ser un impacte molt fort. Representava una innovació de tot el concepte musical que, realment em va frapar.
La música és un ens abstracte dins el qual cada un dels sons té valor per si mateix, igual com passa quan observem el firmament i veiem cada estel com independent, i malgrat saber que hi ha relacions entre ells no canvia gens la nostra percepció del conjunt estelar. En altres paraules, l’obra de Webern era serial però podia no haver-ho estat. L’important era la seva concepció abstracta de la música. (Joan Abellán. Mestres Quadreny, un compositor per als confins teatrals de la música. Estudis Escènics (1983), núm. 22, p.23-37)
8 minuts de màgia sonora: Anton Webern, Simfonia Op. 21