Un viatge a l'horror
Us enllaço amb un article molt interessant sobre "El cor de les tenebres" d’Eduard Vilella publicat a la revista “Els Marges" núm 53, 1995. És llarg però imprescindible. Jo ja he acabat de llegir la novel·la i, tot i que té moltes lectures, a mi la que més m’ha interessat és la que està relacionada amb el descobriment , per part del protagonista, de la part més fosca i salvatge de l’ésser humà. Un recorregut interior que Conrad simbolitza a través d'aquest viatge per riu selva endins, un camí cada vegada més hostil, més irreal.
Crec que és un text marcat per l’època en què es va escriure (1902), amb un clar to anticolonitzador “La paraula “ivori” sonava per l’aire, xiuxiuejada, sospirada. Semblava que l’invoquessin. Una olor de rapacitat imbècil se sentia pertot, com una bafarada que vingués d’algun cadàver”.
Amb dos personatges clau: Marlow i Kurtz, els dos únics homes amb nom propi. M’agrada la descripció que fa el narrador del primer al principi del relat: ”El pitjor que es podia dir d’ell era que no representava la seva classe. Era mariner, però també rodamon, mentre que la majoria de mariners porten, si es pot dir així, una vida sedentària. Són d’esperit casolà i la seva llar –el vaixell- sempre va amb ells; i també el seu país, la mar”.
Un home, Marlow, que ens farà còmplices de la seva aventura mostrant-nos les seves pors, els seus raonaments a partir del que veu i viu, amb un to que a vegades, poques, conté una certa ironia; com quan s’adona, sense previ avís, que els homes que els acompanyen riu amunt són caníbals i que al vaixell no hi ha res per menjar: “Els vaig mirar amb un interès sobtadament augmentat; no perquè se m’acudís que podien menjar-se’m al cap de poc, encara que us haig de dir que només aleshores em vaig adonar –sota una llum nova, la veritat-, que els pelegrins tenien un aspecte força malsà i vaig tenir l’esperança, que el meu aspecte no fos tan –com ho diria?- tan poc mengívol”.
Marlow continua el seu camí que acaba tenint un sol objectiu: Kurtz. La seva curiositat envers aquest personatge tan particular se’ns encomana. Perquè és la mateixa curiositat que sentim per qualsevol persona que està a un extrem de la nostra percepció del que és ser humà o no ser-ho, de quins són els nostres límits i què fem quan hi som.
“Com podríeu fer-vos càrrec, vosaltres que teniu una terra sòlida sota els peus, que viviu envoltats de veïns amables disposats a animar-vos o a caure-us al damunt, vosaltres que camineu delicadament entre el carnisser i el policia, en el terror sagrat de l’escàndol, la força i els manicomis:..? Com podríeu imaginar-vos en quina regió concreta dels temps primitius pot anar a parar un home portat per uns peus sense cap lligam, impulsats per la soledat, una soledat completa sense cap policia, el silenci, el silenci total, on no se sent la veu de cap veí amable que xiuxiuegi l’opinió pública? Aquestes petites coses són les que importen. Quan desapareixen, cal recórrer a la pròpia força innata, a la pròpia capacitat de lleialtat. Els principis no serveixen:”
L'article:
El macabre, espai de l'altre. Tenebra i evolució personal de Joseph Conrad.
I ara només resta desitjar-vos un bon any nou i unes bones lectures. I per començar bé, una mica d'alegria, encara que no hi hagi una cançó més allunyada del llibre....