Música per a "Peus descalços sota la lluna d'agost"
“En aquell moment se’m va glaçar la sang, perquè em vaig témer el pitjor que pogués imaginar-se. Però el pitjor no podia imaginar-se "
“Va quedar una pudor
com de clavellines ràncies,
com de roses podrides,
com de poncems pansits.
Enmig del munt de pedres,
del marge on florien la falguera i el liquen,
s’incediaven els ossos,
s’esbadellava la majestat dels cranis
que el temps metamorfosaria en fòssils.
Un odi integral encenia l’aurora
i sota les estrelles ploraven els espectres”
“Tot això va passar
el darrer dotze d’agost
de la nostra malaurada vida.
Aquell dia tot va acabar
per a nosaltres. Els morts
no fan preguntes.
Des de llavors som aquí,
a l’altra banda de tot,
esperant que algú faci alguna cosa
per nosaltres. Recordeu-vos de nosaltres.
Recordeu-vos de nosaltres.”
L'Esperança
“Perquè aquesta pedra perpetuï
la idea del dolor i la ignomínia
caiguda sobre el poble.
Contra l’oblit,
geranis i assutzenes,
clavells, violetes, lliris,
tulipes i falgueres.”
Comentaris
Moltes gràcies, Mercè. És un resum de l'obra però, alhora, de tots els sentiments que es barrejen al nostre cap i al nostre cor quan estem llegint i la música encara fa més vives i intenses totes aquestes sensacions.
Al pròleg vaig descobrir unes línies que m'agradaria reproduïr i resaltar:
"Que quedi clar: Cavallé s'ha servit d'uns fets històrics reconeguts, l'impune i cruel assassinat d'una família de refugiats a mans d'unes tropes vencedores, per indagar sobre les causes i les raons d'aquells que, per por a la repressió, es van fer còmplices del silenci i van procurar oblidar per sempre més la barbàire esdevinguda. Un oblit impossible i imperdonable, perquè els morts condemnats injustament, rondaven (i ronden encara) pel món, demanant a cau d'orella i amb insistència als mortals l'obligació d'aquests de restaurar definitivament la seva innocència. Per poder descansar eternament, calia que els vius assumissin i reconeguessin públicament els seus pecats, la seva vergonya i la seva actitud passiva davant dels fets. Perquè si bé el poble va actuar amb certa dignitat i, a la manera d'una Antígona col·lectiva, els va enterrar d'amagat, després va girar full a uns fets d'horror i de barbàrie. Tanmateix mai més no van poder continuar vivint amb la consciència tranquil·la..."