Hola!

Em dic Naia

      

 

Hola soc la Naia! Finalment m'heu triat un nom molt bonic! Naia vol dir nimfa i força d'aigua.

M'agrada molt Arbúcies, el seu paisatge, la seva natura i les seves aigües. Hi estava molt bé vivint al Montseny, però amb el pas dels anys, trobava a faltar alguna cosa més.

Com que soc filla de personatges de llegenda -- la meva mare era la dona d'aigua, i el meu pare el pastor de Can Blanch -- em feia falta la màgia dels contes, les històries noves que em parlaven de planetes, de l'univers, de boscos i rius, d'altres pobles i móns. Ja ho sé, soc una nena curiosa de mena! 

Quan vaig saber que la Biblioteca d'Arbúcies buscava algun infant que s'hi volgués quedar, i ajudar els nens a crear i llegir històries, no vaig dubtar ni un moment, aquesta feina la podia fer jo !

Però hi havia un petit problema: vosaltres sabeu que les nimfes no les veu la gent normal, només gent amb molta sensibilitat. 

Qui podia trobar que tingués aquesta sensibilitat i que em pogués veure?

Em vaig passejar camps a través, vaig pujar al castell de Montsoriu per trobar-hi algun visitant que em veiés, però res. Llavors, vaig decidir anar a les escoles perquè diuen que molts nens i nenes poden veure allò que els adults no veuen. 

Sense pensar-ho ja em trobava al carrer de Magnes, sobre la riera d'Arbúcies, i entrava al col·legi Vedruna. Però res, cap nen em va veure, i ningú no em va fer cas.

Vaig sortir, i empesa pel vent, vaig entrar per una finestra del col·legi Doctor Carulla. Ningú no em veia tampoc, Aquest cop sí que em vaig enfadar! i entremaliada com soc, vaig estirar la trena a una nena, que va deixar anar un aiiiiiii!!, però no va poder veure qui li havia estirat.

Cansada de tant buscar, amagada al final del carrer Camprodon vaig veure la petita Biblioteca Rafael Vilà Barnils. Vaig pensar que allà podria descansar una estoneta llegint contes i ... sorpresa! va entrar l'Irma i em va preguntar d'on m'havia escapat!

Era impossible que m'estigués parlant a mi? Em vaig girar en rodó per veure si darrera meu hi havia algú altre, però no, m'estava mirant a mi.

- Com és que em pots veure? - vaig dir.

-Jo soc artista! Puc veure les coses de manera diferent de com les veu l'ull humà - va dir l'Irma

Ah! és clar, la sensibilitat d'una artista! No se m'havia acudit. Li vaig demanar si em podia dibuixar, així podia presentar-me als nens i nenes, els quals tot i que no em veiessin, porien escoltar el meu xiuxiueig quan els expliqués algun conte a cau d'orella a la biblioteca.

L'Irma va parlar amb la Sílvia, la bibliotecària, la qual va estar encantada que em quedés a la biblioteca a ajudar a explicar històries als nens i nenes.

El dia 8 de març de 2017, dia de la dona, em van presentar davant de tothom, vaig passar una mica de vergonya i no m'atrevia a sortir - glups! -, i havien fet fer una petita nina de drap semblant a mi, a la Somei perquè els nens em poguessin abraçar. Va ser un dia fantàstic!

I a partir d'ara ja sabeu on em podeu trobar. Veniu-me a veure i us explicaré moltes llegendes arbucienques.

Si algun dia noteu un ble d'aire suau que s'apropa a la galta, o us remouen una mica els cabells, no us espanteu! Soc jo, la Naia, que us faig una moixaina.

© Sílvia Fontbona