Club de Caldes de Malavella

David Foster Wallace (1962-2008), encara que poc conegut a Catalunya, és un dels autors cabdals de finals del segle XX i principis del XXI. La seva obra més coneguda és la novel·la La broma infinita (1996), on introduïa les llargues notes a peu de pàgina, en una època en què diferents autors proclamaven la hipertextualitat (com l'extraordinari El canvi de Miquel Bauçà del 1998).
Va publicar tres reculls de contes, La nena dels cabells estranys (1989), Entrevistes breus amb homes repulsius (1999) i Extinció (2004), dels quals el volum que hem llegit és una antologia. Potser els contes, si és que es pot dir contes a narracions que poden ocupar tant cinc com més de cent pàgines, són la més gran aportació literària de Wallace perquè s'hi concentren totes les característiques de la seva escriptura.
El seu estil pretenia rebel·lar-se contra el postmodernisme imperant a la literatura nord-americana que seguia els postulats minimalistes i el realisme brut de Raymond Carver. Al contrari de Carver, en Wallace tot és excessiu. El seu estil, en conseqüència, es caracteritza per una escriptura maníaca i distorsionada, farcida d'acrònims i inicials, parèntesis dins parèntesis dins parèntesis, notes a peu de pàgina, frases quilomètriques, sobtats canvis de punt de vista i una infinita (ara sí) rastellera de recursos literaris.
Wallace pot agradar o no agradar, l'escabrositat i el recargolament d'alguns dels seus temes pot atraure o repel·lir, però la seva lectura és difícil d'oblidar.

Albert Mestres