Sylvia Plath
Després dels grans poemes de T.S Eliot, la poesia anglosaxona donava voltes en una mena de carrussel. En aquest context va sortir, pòstuma, la poesia de Sylvia Plath. El poeta famós era el seu marit, Ted Hughes, però la veu que va colpir va ser la de Plath. No és una poesia fàcil, però les paraules són clares, les imatges impactants, el ritme pertorbador, els salts en un mateix poema desconcertants. Malgrat tot, la seva poesia arriba d'una manera punyent, única. De vegades el que diuen els poemes és molt clar, de vegades no sabem ben bé de què parlen, però comprenem que el que diuen és essencial. La traducció que llegim és de Montserrat Abelló. Va ser la primera poeta que va convidar el nostre club i encara la recordem per la seva senzillesa i humilitat, i sobretot pels seus versos indispensables. Sense ànim d'esmena ni comparació, deixo aquí una versió que vaig fer fa temps d'un dels poemes més llegits de Sylvia Plath, "Daddy/Papa":
Albert Mestres
No serveixes, ja no
serveixes, sabata negra
on he viscut com un peu
trenta anys, pobra i blanca,
amb prou feines atrevint-me a respirar o esternudar.
Papa, t’hauria hagut de matar.
Vas morir abans que tingués temps—
Marbre feixuc, un sarró ple de Déu,
espantosa estàtua amb un dit gros del peu gris
gran com una foca de San Francisco
i un cap a l'Atlàntic insòlit
on cau verd mongeta sobre blau
a les aigües de la bonica Nauset.
Acostumava a resar per recuperar-te.
Ach, du.
En llengua alemanya, a la ciutat polonesa
reduïda a ferralla pel corró
de les guerres i guerres i guerres.
Però el nom de la ciutat és corrent.
El meu amic polonès
diu que n'hi ha una dotzena o dues.
O sigui que mai vaig poder dir on
havies posat el peu, l'arrel,
mai vaig poder parlar amb tu.
La llengua se m’enganxava a la mandíbula.
Se m’encallava en una trampa de filferro espinós.
Ich, ich, ich, ich,
amb prou feines podia parlar.
Qualsevol alemany pensava que eres tu.
I la llengua oscena
una locomotora, una locomotora
expulsant-me com una jueva.
Una jueva cap a Dachau, Auschwitz, Belsen.
Vaig començar a parlar com una jueva.
Penso que podria molt ben ser jueva.
Les neus del Tirol, la cervesa rossa de Viena
no són igual de pures ni autèntiques.
Amb la meva avantpassada gitana i la meva sort estranya
i el meu joc de tarot i el meu joc de tarot
podria ser una mica jueva.
Sempre m’has fet por tu,
amb la teva Luftwaffe, el teu blablablà.
I el teu pulcre bigoti
i el teu ull ari, blau brillant.
Home Panzer, home Panzer, oh tu—
no Déu sinó una esvàstica
tan negra que cap cel hi pot passar.
Tota dona adora un feixista,
la bota a la cara, el cor bèstia
bèstia d’un bèstia com tu.
Estàs dret a la pissarra, papa,
a la foto teva que tinc,
amb un clot a la barbeta en comptes del peu
però no menys un dimoni, no ni
mica menys l'home negre que
em va trencar el roig coret en dos d'una mossegada.
En tenia deu quan et van enterrar.
Als vint vaig intentar matar-me
i tornar, tornar, tornar cap a tu.
Pensava que els ossos i tot ho farien.
Però em van treure del sac,
i em van enganxar amb pega.
I llavors vaig saber el que havia de fer.
Vaig fer una rèplica de tu,
un home de negre amb aspecte Meinkampf
i amor al potro i l'aixafadits.
I vaig dir que sí, que sí
O sigui que, papa, al final he acabat.
El telèfon negre està desconnectat de soca-rel,
les veus és que no s'hi poden esmunyir.
Si havia matat un home, n’he matat dos—
el vampir que deia que era tu
i em va xuclar la sang tot un any sencer,
set anys sencers, si vols saber-ho.
Papa, et pots tornar a ajeure ara.
Tens una estaca al teu gros cor negre
i no vas agradar mai al veïnat.
Ballen sobre teu i et trepitgen.
Sempre van saber qui eres.
Papa, papa, fill de puta, he acabat.