Club de Caldes de Malavella

Per què hi ha núvols blancs?

 

La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)

Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.

Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.

Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair

la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.

Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)