Julian Barnes
Julian Barnes (1946) és sens dubte un dels millors esciptors britànics vius. Subtil, fi, refinat, irònic, acostuma a agafar el toro per les banyes i encarar els temes més durs des d'un existencialisme ple de bon humor. Quan va publicar El lloro de Flaubert el 1984, ja havia publicat dues excel·lents novel·les que deixaven veure el tarannà de l'autor: Metroland (1980), una història d'iniciació a la vida adulta, i Before She Met Mee (1984), una caricatura de la gelosia.
Però el llibre sobre Flaubert va ser una bomba. El llibre pren com a punt de partida el conte de Flaubert "Un cor senzill", del volum Tres contes, un volum, la seva última obra literària, que no arriba a les cent pàgines i on l'autor va esmerçar trenta anys. El conte de Flaubert és senzillament deliciós i la novel·la de Barnes, des d'un altre lloc completament diferent , també. És una novel·la atípica, que escapa a l'esquema habitual de les novel·les i que entra en el que en podríem dir ficció dintre la ficció, com per exemple el Quixot o Foc pàl·lid de Nabòkov. Un metge jubilat anglès fa indagacions sobre la vida i la manera com s'interpreta la vida de Flaubert a partir de dos lloros dissecats suposadament tots dos l'autèntic model que va inspirar Flaubert al conte. Els seus descobriments tenen implicacions importants en la seva pròpia història amb la seva dona, per a la qual Madame Bovary esdevé una revelació. Després Barnes ha publicat altres novel·les extraordinàries, la majoria traduïdes al català, sempre des d'aquesta incomoditat amb el convencional i indagant els racons del dubte, com ara Anglaterra, Anglaterra (1998), Història del món en deu capítols i mig (1989) o la impressionant El sentit d'un final (2011).
Albert Mestres