Samuel Beckett: Not I
Quan vam començar les trobades del club li vaig comentar a l’Albert que el nostre sostre seria l’Ulisses de James Joyce perquè creia que ja no podríem llegir res més difícil. No havia comptat amb Samuel Beckett.
El divendres 3 de març hi vam tenir el nostre primer contacte, microscòpic. Vam llegir i veure un fragment de Not I en l’original anglès, una obra de teatre de 12 minuts. A l’escenari dues parts de la mateixa persona separades en l'espai: una amagada dins d’una gel·laba que puja i baixa tres vegades els braços en un gest mínim de manca d’esperança o, com va dir l’Albert, de compassió impotent, tot marcant el ritme de les paraules que surten de l’altra part del personatge: la boca. El personatge principal esdevé boca. El vídeo que us penjo és el mateix que vam veure: una gran boca en un primer pla impressionant des d’on es precipiten paraules a gran velocitat: pensaments desordenats, confusos. Una boca vessant un dolor insuportable, incapaç de parlar en primera persona. En un escenari real aquesta boca és de mida humana i, per tant, es veu petita. Beckett no accepta adaptacions. El públic no és únicament espectador, forma part de la mateixa creació per com reacciona en relació al que veu. Arribats a aquest punt i tal i com va deduir la Mila, l’autor esdevé l’únic espectador possible. La forma és el contingut.
Veníem amb l’obra llegida en la traducció de Joaquim Mallafré. A mi em va recordar fragments d’Ulisses de Joyce per com trasllada el llenguatge del pensament en un text literari i també en Nix tu, Simona d’Albert Pijuan per la creació d’un llenguatge genuí que transmet de manera colpidora un fet traumàtic .
Em sembla interessant destacar l’obra que l’Albert va marcar com a precursora del teatre de Beckett. Es tracta de Els cecs de Maurice Maeterlinck. Mireu quina impressió:
Dotze rostres sorgeixen de la foscor. Homes i dones, tots cecs. Perduts al bosc, lluny de l’hospici on viuen, esperant al seu guia que no respon. S’asseuen, immòbils, intentant escoltar el més mínim senyal al seu voltant. Parlen només per confirmar la seva pròpia existència. L’angoixa llisca entre les seves paraules, els seus silencis, igual que els sorolls que travessen l’escena. (Traducció de la web Alternativa Teatral)
"Mai no ens hem vist els uns als altres; ens preguntem i contestem; vivim plegats, sempre som plegats, però no sabem què som! Prou que ens hem tocat amb totes dues mans; però els ulls saben més que les mans..."
Seria interessant aprofundir en Samuel Beckett, un autor trasbalsador i difícil. Per això des de la biblioteca proposem la lectura d’una de les seves obres curtes al final de cada sessió dedicada al teatre. Us hi apunteu?
Comentaris
A l’hora del sopar, parlant amb l’Imma i l’Elena en relació a Beckett i la seva obra Not I que ens havia deixat impactades, vaig plantejar una reflexió: si a un extrem hi tenim ser un esnob i a l’altre ser un cap quadrat cap a on preferiu inclinar-vos? És a dir, què t’estimes més, que et venguin una moto o arribar a dir allò de que aquest quadre el podria pintar un nen? Jo ho tinc clar, prefereixo córrer el risc de que em venguin la moto. No ho dic per Beckett sinó per totes aquelles obres que utilitzen un llenguatge que ens fa sortir de la nostra zona de confort.
Ens acaba d’arribar “Breus notes sobre literatura-Bloom” de Gonçalo M. Tavares on hi trobem aquesta reflexió en un altre sentit i formulada com Joyce mana. El capítol es titula “Canina” i diu:
“Hi ha frases canines. Preparades per obeir l’amo, el lector.
Estar a disposició del lector: frase canina.
Substituir frases canines per frases-llop. El lector que provi de ficar-hi el cap.
Versos que atemoreixin el lector. Però també, alhora, versos que facin despertar la precaució del lector. Davant del perill, uns fugen (mètode de precaució I), mentre que altres investiguen estratègies d’aproximació (mètode de precaució 2). Aquests els bons lectors. Els altres: els bons covards.”
Crec que a valents no ens guanya ningú !
Què en penseu?
Despres d'haver llegit l' obra d' en Beckett amb la impressio que no entenia gairebe res, sentir el que ens va explicar l' Albert va ser, com en moltissimes altres ocasions, com si la il.lumines de manera que ja es poden comprendre moltes coses, adquireix un interes inesperat i desperta les ganes de llegir altres obres d' ell. La proposta de la Merce em sembla fantastica.
Beckett serà una nova experiència, molt interessant. El que vàrem veure a l'últim club i el que explicava l'Albert no pot deixar ningú indiferent.